Wifi, palmeres, reunions, la condició humana i mangos.

Per què he escrit tan poques cròniques?

A Bilwi (Puerto Cabezas) , el WIFI de l’hotel no ha funcionat bé. Gens bé.  Hi estava poc, a l’hotel, i semblava que el WIFI ho fes expressament, quan el necessitava, no funcionava. De vegades es tallava de forma intermitent, el temps just d’enviar un whatssap i poca més, de vegades es tallava a mig escriure un mail, i de vegades hem passat dos dies sencers sense connexió.  escriure cròniques sense poder enviar-les afegia frustració a la que ja tenia per les intermitències de la connexió.

Problema de l’hotel o problema del proveïdor? No se’n treia l’aigua clara.

Com tantes coses a Bilwi.

Què hi he anat a fer,  a Bilwi?

Per als que no ho sabien: he anat a fer una “consultoria” (una mena de supervisió ) d’un projecte per, després d’analitzar el context 'in situ' i parlar amb la majoria d’implicats possible, elaborar un informe amb opinions i suggeriments sobre la seva viabilitat.

El projecte és la futura creació d’una Acadèmia del mískitu, una institució que vetllaria per la salut i l’ús d’aquesta llengua en el seu habitat principal, la Costa Atlàntica Nord de Nicaragua. El projecte està finançat pel Fons Català de Cooperació que és qui ens ha enviat a fer aquesta feina. Dic “ens” perquè hi hem anat dues dones: La Luci Nussbaum – companya de tants projectes i aventures pedagògiques i lingüistiques – i jo.

La nostra feina ha consistit en un munt de reunions amb el grup promotor del projecte i també un munt de visites a institucions acadèmiques (Universitats, Escola Normal) i socials  per poder esbrinar l’interès i les possibles complicitats amb el projecte. No hem parat. A més, al vespres, la Luci i jo fèiem treball de “Gabinete” posant en comú el que havíem observat i barrinant els punts febles i els punts forts  del projecte.

Un cop a Barcelona elaborarem un informe. Tot ha estat molt trepidant, intens i interessant.

Coses que aprenc

A Bilwi, a Catalunya i al món mundial les causes que un projecte no avanci són (segurament no les dic totes) la manca d’objectius clars, la manca de realisme, la manca de lideratge, els personalismes, les gelosies professionals, les petites enveges, la por a compartir, la necessitat de marcar perfil, les dificultats per consensuar, la manca de pràctica per sumar coneixements, l’ocultació d’informació, la desídia, la poca implicació ...

I ja no parlo de si ha temes de partits o simpaties polítiques pel mig.

A Bilwi, a Catalunya i al món mundial les causes que fan que un projecte avanci són (segur que me’n deixo) tenir objectius clars i realistes,  tenir un bon lideratge, la generositat, la transparència, la mà esquerra, la capacitat de compartir i de consensuar, poder deixar els egos guardadets als fons de les butxaques, saber escoltar, la empatia...

Quan els punts forts són més nombrosos que els punts febles, es pot avançar. Al contrari, si no s’hi posa remei, els projectes s’encallen, entren en un bucle o bé s’extingeixen, a Bilwi, a Catalunya i al món mundial

La condició humana , amb misèries i grandeses, és la mateixa  tot arreu. Totes les vegades que he fet una feina en un context estranger acabo reforçant aquesta constatació.

Bilwi m'atrapa

He retrobat Bilwi en estat pur: més cotxes (comencen a ser un problema greu perquè els carrers a penes tenen voreres i estan plens de bonys i fang), més celulares (amb connexions que no funcionen), més botigues, més mini-markets, més plàstics per tot arreu, més televisors i canals de televisió, però  en essència es la mateixa ciutat difícil, calenta, humida, vermella, soprenent, plena de palmeres despentinades, de cases de fusta , sobre pilons, gallines, porcs i vaques pel carrer. Una ciutat plena de misteris nous i de perills nous que tothom coneix: el crack, els bussos, els 'cayuqueros', les companyies de pesca..He retrobat la mateixa ciutat difícil i sensual que em va atrapar fa gairebé trenta anys quan l’atzar (quina sort vaig tenir!) m’hi va dur per primera vegada.

El regal nou d'aquesta estada ha sigut l'aroma i el sabor dels mangos que estaven en plena eclosió.

El viatge de tornada , en un avió petit, dels que m’agraden, veient el paisatge ha estat una delícia.

Després, reunió a Managua amb el representant del Fons Català per passar comptes i avançar algunes de les conclusions pre-informe,  anada en la camioneta del Fons pels carrers de Managua  plens de pintades contra Daniel Ortega i per fi, hotel dulce hotel el amb Wifi bo. M’han arribat un munt de whatssaps i missatges que no havia pogut llegir. 
He pogut posar-me al dia del que passa aquí, del que passa a Madrid i del que passa a Catalunya. Penso que lluny de tot no s’estava tan malament. 

Quan llegireu aquestes línies potser ja seré a l’avió de tornada a Barcelona. A un dels avions, vull dir perquè el viatge de tornada a casa és llarg: Managua-Panamà-Madrid-Barcelona.

Aquesta és la part més pesada.

Però viatjar m’omple.

La tortuga torna un cop més  rica de vivències i també amb moltes ganes d’abraçar tothom qui estima.