M'agrada, no m'agrada

Managua és una ciutat que té més de dos milions d'habitants. Es molt extensa i no té un centre històric, un nucli antic, com ténen moltes altres ciutats perquè va ser destruïda per dos terretrèmols (1931 i 1972). Sobre els terrenys devastats no s'ha tornat a cosntruir, per falta de seguretat, ja que sota hii ha moltes falles. Aquesta circumstància li dóna una apariència especial, ja que el centre, generalent més poblat a moltes ciutats, a Managua és ple d'espais buits.
Salman Rusdhie, en el  llibre "La sonrisa del jaguar" defineix Managua com una ciutat "que vetlla el seu propi cadàver", Esclar que el llibre es del 1986, escrit en plena Revolució Sandinista, i quan al país encara hi havia guerra i boicot dels EEUU. Jo vaig veure aquesta Managua. Ara el cadàver s'està transformant en parcs públics. No en totes, però sí en algunes parts, encara segueix tenint aspecte de mort, més arreglat, però mort.

No he pugut passejar ni anar al meu aire per Managua. Els de l'AEPFCA no han volgut de cap manera que em desplacés sola ni a peu o en bus. La meva retrobada amb Managua ha estat com darrere d'un vidre. No m'he pogut barrejar amb la gent, badar i perdre'm pels carrers. M'ha semblat que la ciutat està molt renovada però que encara conviu amb molts aspectes dels dels anys de la guerra i de la precarietat.
Espero poder passejar-hi quan torni de Bilwi.

Resumint:
.
Coses que no m'agraden de Managua: 
El tràfic colossal i atapeït
La brutícia (plàstics, plàsticsi plàstics) que encara es veu per molts llocs.
La manca de seguretat i els assalts que tothom diu que són freqüents.

Coses que m'agraden:

Les parts renovades, pintades (no ténen cap mania amb els colors, el resultat és alegre)
El parc públic que s'ha construit en el solar abandonat (tants anys!) que es va esfondrar amb el terretrèmol del 72.
El gallopinto per esmorzar
Els sucs de fruita
El Malecón arreglat
La gent de l'AEPCFA, lluitadors contra l'analfabetisme.
L'Orlando Pineda: un líder indiscutible dels que ja no queden.

     

Coses que m'han sorprès:
De moment, només una: els eslògans de la campanya electoral del Daniel Ortega. És massa! Jutgeu vosaltres mateixos:

Demà marxo a Puerto, el meu estimat Bilwi.! Quines ganes!

Espero no haver estat massa prolixa.
Feu-me comentaris, que m'agraden!

Dia històric

El 9 de maig va ser un dia històric per a la  comunitat waorani de Toñampade: es va inaugurar la primera connexió a internet i jo vaig tenir el privilegi de compartir amb ells aquest fet tan senyalat.
L'accès a internet, via satel·lit,  s'ha instal·lat al local de l'anomenat Centro de Desarrollo Curricular (CDC) que és on els estudiants waoranis vinguts d'arreu del seu vast territori reben periòdicament les classes presencials de la Licenciatura en Educación Bilingüe.  Uns panells solars n'asseguren l'energia.

Toñampare està a 30 minuts d'avioneta des de Puyo. Vaig viatjar-hi amb el Director del Projecte, l'enginyer de la companyia que instal·lava internet, el director de l'Ensenyament Bilingüe dels waoranis i el vicepresident de la seva organització (l'Oriol Pujol dels waoranis, vaja). Era una avioneta de cinc places. El viatge sobrevolant la selva, exaltant i monòton a parts iguals.
Arribats a la comunitat, reunió de tothom a una mena de poliesportiu i discursos (el meu inclós), chicha, pintar-nos la cara i regals de collarets, polseres i per a mi, a més, arracades.

 Finalment, balls de nens, nenes, 

i de nois i noies. Tots separats. 

Després, mentre els homes anaven amb l'enginyer a veure com funcionava internet, jo vaig estar visitant tres classes de l'escola bilingüe i xerrant amb els nens, les nenes i també amb els mestres sobre la seva feina. Molt interessant!

  

Vam dinar un enorme bagre que havien pescat mentre esperaven que arribéssim amb l'avió i havent dinar, vaig anar amb els homes (no hi havia cap dona) a provar si funcionava la instal·lació. Vam connectar-nos amb els ordinadors i vam poder enviar emails.

Aleshores es va fer la inauguració oficial, amb discursos.

A dos quarts de cinc de la tarda ens va venir a buscar l'avió i vam tornar a Puyo.

Per a la comunitat ha començat una nova etapa. Estan connectats amb tot el món de forma continuada. Tenen una eina poderosa que, com tot, té un doble vessant i pot ser beneficiosa o nociva. Una contradicció més de les moltes que estan intentant resoldre o amb les que estan intentant conviure en equlibri.

Emocions

Cases de la comunitat de Chuintza 

Resum de la visita a Chuintza, una comunitat de la nacionalitat shiwiar.
Hi hem anat  el coordinador del Projecte i jo.

• 9:15. Sortida, amb retard d'una hora a causa del temps insegur.
• 9:15-10:00: 45ms de vol, sobre la selva, en una avioneta de 3 places. 
• 10:00-10:30: Arribada a la comunitat. Ens han rebut tots els membres que no eren de cacera, la majoria amb la cara pintada amb achiote. Anada a la casa comunal a explicar qui som i a beure chicha que és el ritual de benvinguda
• 10:30-13:00: Visita de l'escola bilingüe. Són tres aules  amb tres mestres diferents: l'Edison, l'Antonio i el Byron. A cada una, observació d'activitats, presentació nostra y preguntes per part dels nens i nenes. 
• 13:30-15:00: Dinar a casa de l'Edison, que a més, és estudiant de Llicenciatura del Projecte.
• 15:00-16:00: Tornada a la casa comunal. Nova presentació a tothom de qui som. Preguntes. Els mestres presenten la problemàtica concreta dels estudiants de Llicenciatura (els faria falta una mica més de subvenció per anar a passar els quinze dies de formació al centre on la reben: s'han de pagar ells mateixos els substituts, i com a beca, només els donen diners per a un àpat, 0,75 centaus de dòlar;  han de dormir a cases d'amics o pagar-se una habitació...)
• 16:00: Arriba l'avioneta abuscar-nos.
• 17:00 Arribem a  Puyo.

Antonio, un dels mestres

Fins aquí els fets.
I les emocions?
La visió de la selva des de l'aire; el gust i el ritual de la (per a mi, temuda) chicha;  la vergonya d'haver de cantar en català al davant de la gent; els colors de les diademes dels mestres i les seves cares pintades;  la meravella de les baldufes shiwiar; el nen petit que anava a la seva bola; la impotència davant de l'enorme sacrifici que estan fent els que estudien Llicenciatura, sense cap infrastructura;  el color de les fletxes enverinades per matar micos; el gust de la carn de mico que he menjat (ni jo m'ho crec!!!);  el soroll del diluvi sota un sostre de palma; la filera d'hamaques on dormien els nens a la casa comunitària; les mirades i els riures de les dones shiwiar; la mirada trista de la nena de 13 anys, alumna de l'escola amb el seu fill de 6 mesos;  el patiment de notar que a l'avioneta (i jo dins) li costava d'enlairar-se perquè la pista s'havia convertit en uns aiguamolls i li relliscaven les rodes.
Tot això us ho aniré explicant, a bocinets, els propers dies.
Ara ho ho he de pair.


Links relacionats afegits posteriorment:
25/05/1012: La baldufa shiwiar

Menjars

Fa només una setmana i un dia que vaig sortir de Barcelona i em sembla que faci mooooolt de temps!
Avui he fet el segon dia de taller amb els shuar. Hem treballat els passos d'una seqüencia didàctica. S'ha practicat, observat, reflexionat i n'han preparat una seguint un esquema. Demà l'esposaran, en shuar o en espanyol, com vulguin. Algú ja em farà de traductor.

Ni me n'he adonat que fos diumenge, tot el dia he estat vinga taller. Demà les classes s'acaben a les 12. A veure si a la tarda puc passejar i veure alguna cosa que no sigui el carrer que recorro en taxi per anar des de l'hotel fins al lloc del curs i vice-versa.

Avui us poso les fotos del menjars i us els comento.

El dia que vaig arribar em va dur a un lloc de mejar típics. Vaig menjar una sopa de peix, d'un peix que es diu bocachico (un peix de riu) i que té un gust que recorda el salmó. El plat anava acompanyat amb iuca bullida, molt bona.

Per beure vaig demanar una chicha de chonta , una beguda espessa, una mica aspra, diferent, però que no vaig trobar dolenta. Em van dir que la chicha que se serveix als restaurants no és mastegada, només triturada i em van treure un pes de sobre perquè no sé si mai podré arribar a tastar la chicha que serveixen a les comunitas shuars, mastegada prèviament per les dones. Espero no haver-me de trobar obligada. Es veu que refusar-la és una ofensa.

Però el plat típic per ecel·lencia és el maito: peix o carn, am iuca, tot cuit a la brasa dins d'unes fulles de yaki-panga, que són semblants a les plàtan però més gruixudes. De maitos encara no n'he mejat, aquest de la foto és de tilapia, un peix de riu, ara ja de criadero, que aquí agrada molt.

De maitos n'hi ha de moltes classes: d'armadillo, de guanta, de pollastre, de peixos diversos, però el més popular sembla ser el de tilapia. (No em fa cap gràcia menjar armadillo ni guanta. Espero no haver-me de trobar en la circunstància de fer-ho).

I, per acabar, la joia de la corona: part del copiós i saludable esmorzar que cada dia menjo al porxo de l'hotel.  És quan agafo forces per a la jornada que m'espera! 

La tortuga no sé on és, deu estar prop del riu que passa prop de l'hotel. L'hauré buscar. 

Des de Santa Maria de los Chachis

(text arreglat dos dies després)
La tortuga ha arribat a un poblet que es diu Santa María de los Chachis de los Cayapas; per arribar-hi li ha calgut un trajecte de 5 hores en cotxe, travessant muntanyes emboirades i baixant fins arran del Pacific; i allà, navegar dues hores en una barca de motor pel riu Cayapas.
Santa María de los Cayapas és la comunitat  més gran de totes les de la ribera del riu. Tot i ser la més gran, és petita. No hi ha electricitat durant bona part del dia, hi ha talls, i només hi ha un accés a internet que és l'aula on es treballa.
Avui, la tortuga ha fet 6 hores de classe i ha demanat un ordinador a un professor perque el seu no es connecta i esta escrivint aquest blog (sense accents perque en aquest teclat no els sap posar) i ho esta fent perquè sapigueu que és possible que fins dijous, que ja serà a un altre lloc, no podra penjar les fotos que son molt boniques (perquè l'entorn ho és), ni podrà escriure gaire, segurament, per les raons que ja us ha dit.
Ara bé, la tortuga te moltes ganes d'explicar-vos tot el que fa aqui i com és aquest lloc.
I ara se'n va sopar: arròs amb remolatxa i tortita de huevo con camarones, amb suc de maracujà de beguda. Ahir va menjar un peix i no va preguntar què era per si de cas.
En fí, que us diu està bé i molt molt i molt enfeinada.

Arribada

Això és un "canelazo" una beguda exquisita que m'han fet descobrir. Està feta a base d'aiguardent, sucre, suc de narajilla i aigua de canyella. Se serveix calent. Està deliciós i reconforta del fred (13º), de la humitat i del mal d'altura (Quito està  a 2800 metres, poca broma). 

Ja veieu que la tortuga ha arribat a Quito però d'aquesta ciutat només pot explicar que està rodejada de muntanyes molt altes, que la matexa ciutat està tota ella sobre muntanyetes i que el que ha vist de carrers tot són pujades i baixades. Més coses (poques):  el lloc on ha anat a sopar estava a una zona plena de restaurants, molt animada i gairebé a cada restaurant, hi havia música en directe.

Ara, la tortuga està com flotant. No sap si per la ressaca de l'avió o per l'altura. 

Demà al matí marxarà cap a Borbón i Santa María, a la província d'Esmeraldas, al nord-oest del país.

Està plovent.

 El carrer de la marxa

 Les empanades de morocho (blat de moro) i de verde (plàtan) boníssimes!

Música en directe, que no falti!