Wifi, palmeres, reunions, la condició humana i mangos.

Per què he escrit tan poques cròniques?

A Bilwi (Puerto Cabezas) , el WIFI de l’hotel no ha funcionat bé. Gens bé.  Hi estava poc, a l’hotel, i semblava que el WIFI ho fes expressament, quan el necessitava, no funcionava. De vegades es tallava de forma intermitent, el temps just d’enviar un whatssap i poca més, de vegades es tallava a mig escriure un mail, i de vegades hem passat dos dies sencers sense connexió.  escriure cròniques sense poder enviar-les afegia frustració a la que ja tenia per les intermitències de la connexió.

Problema de l’hotel o problema del proveïdor? No se’n treia l’aigua clara.

Com tantes coses a Bilwi.

Què hi he anat a fer,  a Bilwi?

Per als que no ho sabien: he anat a fer una “consultoria” (una mena de supervisió ) d’un projecte per, després d’analitzar el context 'in situ' i parlar amb la majoria d’implicats possible, elaborar un informe amb opinions i suggeriments sobre la seva viabilitat.

El projecte és la futura creació d’una Acadèmia del mískitu, una institució que vetllaria per la salut i l’ús d’aquesta llengua en el seu habitat principal, la Costa Atlàntica Nord de Nicaragua. El projecte està finançat pel Fons Català de Cooperació que és qui ens ha enviat a fer aquesta feina. Dic “ens” perquè hi hem anat dues dones: La Luci Nussbaum – companya de tants projectes i aventures pedagògiques i lingüistiques – i jo.

La nostra feina ha consistit en un munt de reunions amb el grup promotor del projecte i també un munt de visites a institucions acadèmiques (Universitats, Escola Normal) i socials  per poder esbrinar l’interès i les possibles complicitats amb el projecte. No hem parat. A més, al vespres, la Luci i jo fèiem treball de “Gabinete” posant en comú el que havíem observat i barrinant els punts febles i els punts forts  del projecte.

Un cop a Barcelona elaborarem un informe. Tot ha estat molt trepidant, intens i interessant.

Coses que aprenc

A Bilwi, a Catalunya i al món mundial les causes que un projecte no avanci són (segurament no les dic totes) la manca d’objectius clars, la manca de realisme, la manca de lideratge, els personalismes, les gelosies professionals, les petites enveges, la por a compartir, la necessitat de marcar perfil, les dificultats per consensuar, la manca de pràctica per sumar coneixements, l’ocultació d’informació, la desídia, la poca implicació ...

I ja no parlo de si ha temes de partits o simpaties polítiques pel mig.

A Bilwi, a Catalunya i al món mundial les causes que fan que un projecte avanci són (segur que me’n deixo) tenir objectius clars i realistes,  tenir un bon lideratge, la generositat, la transparència, la mà esquerra, la capacitat de compartir i de consensuar, poder deixar els egos guardadets als fons de les butxaques, saber escoltar, la empatia...

Quan els punts forts són més nombrosos que els punts febles, es pot avançar. Al contrari, si no s’hi posa remei, els projectes s’encallen, entren en un bucle o bé s’extingeixen, a Bilwi, a Catalunya i al món mundial

La condició humana , amb misèries i grandeses, és la mateixa  tot arreu. Totes les vegades que he fet una feina en un context estranger acabo reforçant aquesta constatació.

Bilwi m'atrapa

He retrobat Bilwi en estat pur: més cotxes (comencen a ser un problema greu perquè els carrers a penes tenen voreres i estan plens de bonys i fang), més celulares (amb connexions que no funcionen), més botigues, més mini-markets, més plàstics per tot arreu, més televisors i canals de televisió, però  en essència es la mateixa ciutat difícil, calenta, humida, vermella, soprenent, plena de palmeres despentinades, de cases de fusta , sobre pilons, gallines, porcs i vaques pel carrer. Una ciutat plena de misteris nous i de perills nous que tothom coneix: el crack, els bussos, els 'cayuqueros', les companyies de pesca..He retrobat la mateixa ciutat difícil i sensual que em va atrapar fa gairebé trenta anys quan l’atzar (quina sort vaig tenir!) m’hi va dur per primera vegada.

El regal nou d'aquesta estada ha sigut l'aroma i el sabor dels mangos que estaven en plena eclosió.

El viatge de tornada , en un avió petit, dels que m’agraden, veient el paisatge ha estat una delícia.

Després, reunió a Managua amb el representant del Fons Català per passar comptes i avançar algunes de les conclusions pre-informe,  anada en la camioneta del Fons pels carrers de Managua  plens de pintades contra Daniel Ortega i per fi, hotel dulce hotel el amb Wifi bo. M’han arribat un munt de whatssaps i missatges que no havia pogut llegir. 
He pogut posar-me al dia del que passa aquí, del que passa a Madrid i del que passa a Catalunya. Penso que lluny de tot no s’estava tan malament. 

Quan llegireu aquestes línies potser ja seré a l’avió de tornada a Barcelona. A un dels avions, vull dir perquè el viatge de tornada a casa és llarg: Managua-Panamà-Madrid-Barcelona.

Aquesta és la part més pesada.

Però viatjar m’omple.

La tortuga torna un cop més  rica de vivències i també amb moltes ganes d’abraçar tothom qui estima.

Els colors de la realitat

*nota:

He corregit tots els (molts) que havia escrit a la crònica d'ahir, escrita a les fosques i a corrercuita perquè no tenia temps. Avui que he tingut temps, les fotos no se'm pengen bé.

I ara passo a la crònica de dimecres 16 de maig:

 Quan anàvem cap a l’aeroport hem vist barricades i restes de barricades, també, venedors de banderes de Nicaragua (que és la que porten els manifestants contra el govern) i he pensat en el pakis de Barcelona quan surten a vendre estelades, banderes espanyoles o del Barça, el que calgui. També em vist uns estructures de ferro que es diuen “árboles de la vida” que la Rosario Murillo va fer plantar en una avinguda. Fan pensar en les escultures de les nostres rotondes, en la despesa innecessària poc sostenible i poc estètica amb què es materialitzen les ocurrències dels poderosos per deixar petja i per donar feina als seus afins. Estan plens de bombetes i la gent s’ha dedicat a atacar-los, a rebentar les bombetes i fins tot a fer-los caure, per odi contra la seva creadora. No sabia que a la nit, un d’aquests “arbres” encara dempeus seria el causant d’una tristíssima notícia.

Mentre esperàvem per embarcar al bar de la terminal, hem vist un tros del començament de la sessió del Diàlogo Nacional entre Daniel Ortega , Rosario Murillo i els estudiants i altres representants de la societat civil, amb els bisbes i capellans com a mediadors. Era una retransmissió en directe. Un gran sala amb les cadires adornades amb llaços del color blanc i blau, com al bandera de Nicaragua. Capellans, bisbes y, representats de la societat civil i  estudiants i la parella presidencial Daniel Ortega-Rosario Murillo. Protocol llarguíssim, himne del país, paraules d’un bisbe (crec) pregàries, un poema de la pròpia RosarioMurillo. Al bar tothom seguia l’acte amb silenci. I encara més quan ha parlat un estudiant de 24 anys, portantveu del se col·lectiu. Ha tingut el valor de parlar clar adreçant-se a l’omnipotent i intocable parella. Ho ha fet molt bé. Mireu el vídeo com posa la pell de gallina. 

https://www.youtube.com/watch?v=9r1yxnGher4

Hem embarcat abans que acabés l’acte en un avió gran , és a dir, molt més gran que en altres ocasions, i hem arribat a Bilwi amb tota puntualitat. De nou, només baixar de l’avió he recuperat la humitat enganxosa, el sol que mossegava i l’olor de fusta fumada i mullada, la pluja sobtada i poderosa, la terra rojenca que s’absorbeix l’aigua com una esponja , les palmeres despentinades, els hibiscus, els ficus, els mangos...

L’hotel casa-museo, una construcció típica de fusta , endreçat i essencial (wi-fi) ,

Hem anat a dinar a un restaurant del malecón.

Unes fotos del restaurant per fer-vos envejeta hehe.
He menjat camarones empanizados. I penso que seran part essencial del meu menú d’aquests dies. 
A les 3 hem anat a una reunió a  l’ajuntament amb l’alcalde i els regidors per pactar amb ells el pla de treball.L’alcalde, Henri Herman, del Front Sandinista, el conec de fa molts anys i ell em coneix a mi. Ha estat un avantatge a l’hora d’implicar-se en aquest projecte sobre la llengua miskita que va ser impulsat pel seu predecessor en el càrrec, un alcalde del partit contrari, Yàtama, el partit que voten molts miskitos. Aquí a gent està molt polaritzada: hi ha dos bàndols enfrontats – amb violència, de vegades- els que voten Frente i els que voten Yàtama. Ambdòs només miren amb bons ulls allò que fan els “seus”  (us sona d’alguna cosa això?) i menystenen el que fan o han fet els altres. Amés, els alcaldes dels dos partits són sempre una mena de capos de negocis locals. I no dic res més.

A la reunió he pogut descobrir, amb satisfacció, alguns matisos que no coneixia de la personalitat del Henri. S’ha fet gran, ha millorat molt. Sembla que tingui menys xul·leria i en canvi té  habilitat per integrar a la gent del seu equip, del Frente , regidors de Yátama, el dels miskitos. Un canvi important d’estratègia.

Demà comencem les visites i entrevistes. Serà un no parar. En un altre entrada innteré resumir el contingut d ela nostra feina aquí.

Al vespre l’acalde  ens ha convidat a tots els de la reunió a sopar al seu mega restaurant a prop del mar. Hem menjat camarone , aquest cop, a la planxa. Hem parlat del projecte que ens ha dut a Bilwi, he après moltes coses sobre les noves fonts d'ingressos dels habitants de Bilwi (la pesca de "pepinos de mar" pels bussos, i la feina de les dones "piquineras", unes prestamistes amb pràctques que no es poden resumir ni otse explicar de forma pública) i també, amb prudència, del moment polític actual a Nicaragua: els estudiants han sortir decebuts de la reunió del Diálogo, Ortega no ha cedit ni un mil·límetre. Henri ens deia que cal ser més obert, el diàleg, el Compañero Presidente l’hauria d’haver fet abans, que no es pot ser autoritari, que la gent vol canvi , això venint d’un alcalde del Frente Sandinista és simptomàtic. Un dels regidors presents al sopar no hi estava d’acord i ens ha fet un discurs basat en la seva admiració a Ortega, i dient que  to el que diuen que ha fet la policia a Managua es mentida que són vídeos falsos i manipulats (us sona d’alguna cosa aquesta cançó?)

El Henri se’l mirava i escoltava des de lluny  i ens anava comentant que hi ha gent que només veu les coses en blanc i negre i que a la realitat hi ha molts colors. Un home llest. El Henri. Preveu un canvi de règim? Un canvi de cicle?

És aleshores quan hem debut , pel regidor hooligan del frente, que a Managua havia mort un periodista guatemalenc perquè li havia caigut a sobre un dels árboles de la vida que la gent estava destruint. Ens ha ensenyat el vídeo no sé quantes vegades i semblava que se n’alegrés que als manifestants els hagués passat això. Com si fos un càstig al seu desafiament.

Blanc i negre. Bons i dolents. Alegrar-se per la mort d’un enemic. Canvieu “mort” per exili o presó preventiva. Encara que ho intenti, no puc deixar de fer analogies amb les coses que també passen ala nostra Catalunya.

Unes fotos de Bilxi per acabar. Només dues o tres, Internet no fuciona bé i m'estic consumint. A més he d'anar a dutxar-me i aesmorzar que la jornada comença i no pararem.

Ay Nicaragua, Nicaragüita

Per començar, algunes incidències del viatge:
A Barcelona, el servidor d'Ibèria estava caigut i vam fer una hora i mitja  de cua (a les 5,30 del matí) per poder obtenir els bitllets que finalment ens van fer a mà i només fins a Madrid. Vam estar a punt de perdre l'avió, però no. A Madrid, nova cua per obtenir els altres bitllets. Tota una ginkana. El vol fins a Sant José, plàcid, sense turbulències però amb un fred espantós per l'aire acondicionat. Vaig embolicar-me amb dues mantes per suportar-ho. Vaig llegir molt, veig veure una pel.lícula preciosa (Tres anuncios en las afueras), que recomano, i vaig llegir -i disfrutar amb el nou llinre acabat de sortir: 24 contes al dia- i vaig dormir a estones. I és que 11 hores són 11 hores i donen per molt.

L'espera a l'aeroport de Sant Jose, llarga i avorrida. El vol fins a Managua, curtet i emocionant perquè vaig poder anar veient els trossets de Nicaragua, la flor más linda de mi querer, entre els núvols: el llac, Ometepe, les Isletas, Granada... Vam arribar a Managua sota un diluvi.

Diuen que aquí, el 15 de maig comença l'hivern, l´època de pluges i certament era una inuaguració de gala.
Al control de polñcia de l'entrada al país ens van estar interrogant més del que feien habitualment. Per un moment vam tèmer que no ens deixessin entrar de tantes preguntes  i protocols.

El Xavi del Fons Català ens esperava a la sortida i amb la furgoneta del Fons ens va dur a l'hotel.
Va tenir temps d'explicar-nos que Niacaragua viu una autèntica insurreciió popular. Que l'espurna va saltar amb el tema de la retallada de pensions però que ara sembla que el malestar covat durant tots els anys de control de Daniel Ortega i Rosario Murillo ha saltat pels aires i la gent està dient que ja en tenen prou.

Abonada con la bendita
sangre de Diriangén

Les manifestacions es convoquen per tot el país (sembla que a la Costa Atlàntica encara no) i sónd etots els estaments. Els estudiants ara són els més bel·ligerants. Tenen les universitats ocupades i a totes les carreteres hi ha barricades. Ahir per arribar a l'Hotel en vam veure tres, però el Xavi es coneix bé la ciutat i fent moltes voltes per altres carrers, va poder dur-nos a bon port.

A les manifestacions ha hagut uns 60 morts a trets per la policia . Un cop més, sang, morts.Això fa que la gent cada cop està més emprenyada i hagi perdut definitivament la por.
L'exèrcit sandinista ha dit que no actuarà contra el poble.
Avui ccmença una taula de diàleg però el Xavi diu que és difícil trobar una soluació ja que el que demanen els manifestants és llibertat, democràcia i que dimiteixin Ortega-Murillo i sembla que ells no estan disposats a dimitir. També diu que el règim només té el recolzament dels funcionaris i alcaldes del partit i que els mateixos sandinistes de base estan a favor de les protestes, tips de tant autoritarisme. Sembla que tot està punt de petar, sempre segons el Xavi.
A l'hotel, molt confortable, he dormit més de 7 hores, embolcallada amb el soroll de la pluja rabiosa.
Ara són gairebé les 7 de matí. Em dutxaré,  baixaré a esmozar i a les 10 marxem cap a Bilwi.
Recupero  l'olor d'humitat, l'olor peculair d'aquesta ciutat. Recupeo i sumo vivències en aquest país  tan maltractat que tant estimo i què tan em va ensenyar .
I que seguament encara m'ensenyarà més.
(Les fotos que he penjat són horroroses, fetes amb el mòbil i sense cap interès. Només per posar una mica de color a aquesta entrada)

Colonització

Font de la imatge

Awas Tingni és un territori mayangna, a prop de Bilwi.

Durant molts anys, els seus habitants van lluitar, pacíficament i tossuda, perquè l'Estat de Nicaragua els reconegués el drets a la propietat col·lectiva de les terres d'aquest territori. Com que no ho van aconseguir, van dur el seu cas fins a la Cort Interamericana dels Drets Humans, que, en una sentència del mes d'agost de 2001, els va donar la raó.

Melba MacLean

Ara bé, onze anys després d'aquest triomf, el terrritori d'Awas Tingni no ha parat d'omplir-se de colons que arriben des del Pacífics (no són mayangnas) per instal·lar-s'hi i  viure de la  ramaderia. És a dir, seguint el mateix procediment amb què es va fer la "conquesta" de l'Oest.
Els colons, els "terceros", com els anomenen els indígenes, no respecten  el territori ni els costums,  tallen arbres per a fer pastures i  en aquest moment ja doblen en població als pròpis mayangnes. I ara, aquests, tornen a estar  en procès, legal i pacífic, lentíssim, de veure què fan amb els colons. Els treuen? Es queden? En quines condicions?

 Casa i Bibliteca del CIDCA a Bilwi

Tot això m'ho va explicar la Melba MacLean, una professora i lingüista mayangna, amiga meva des de fa anys, que ara dirigeix el CIDCA (Centro de Investigaciones y Documentación de la Costa Atlántica).

Li  vaig dir que ho explicaria perquè més gent sabés quins problemes té la lluita del seu poble pel dret a viure en el seu territori.

Links:
Qui són els mayangnas
Sobre la llengua dels mayangnas
CIDCA

(Post Data: Demà torno i encara em queden moltes coses per explicar).

El refugi de l'infern

Del meu últim dia a Bilwi només us puc explicar i no sé si ho sabré fer, la visita a l'alberg de dones maltractades, de la mà de la Shira, la directora de la casa del Movimiento de Mujeres. Del que ella m'ha explicat, no n'he pres cap apunt, us transmeto, de memòria, les informacions que m'han quedat. Serà llarg.

La casa del Movimiento de Mujeres dóna suport a les dones maltractades, de dues maneres:

1. atenció (hi ha metgesa, psícòlega i advocadessa) a totes les que arriben, en qualsevol moment del dia -o de la nit- i demanen ajut perquè han patit maltractaments.
2. al·lotjament, en un alberg que hi ha al darrere de la casa, a les dones o nenes que no tenen on anar perquè fugen d'un maltratador o un violador i/o perquè la familia no les vol, justament per haver estat violades.

La Casa del Movimiento de las Mujeres

• L'Alberg era molt petit i amb diners de l'AECI (Agència Espanyola de Cooperación Internacional) es va ampliar i és un edifici maco, sòlid i ben fet.  Té una capacitat per 15 persones però ja resulta totalment insuficient perquè tenen molta més demanda. 
• La majoria de dones al·lotjades a l'alberg són nenes -n'hi ha de cinc anys-  o adolescents. Algunes adolescents, estan prenyades o amb criatures que ja han nascut estant allà, fruit de la violació. També hi ha un nen (no un fill de víctima sinó víctima ell mateix)
• A Nicaragua, l'avortament, que era legal, va ser il·legalitzat el 2006 pel mateix comandant sandinista Daniel Ortega, per pressions de l'Església Catòlica. No entenc com hi ha dones al món que poden donar suport al Frente Sandinsita després d'aquesta mesura tan contrària a la llibertat femenina.
• Les noies violades no tenen cap més opció que parir. Hi ha un alt nombre de noies que s'auto-lesionen i fins i tot se suiciden per no parir la criatura que han concebut desprès d'haver estat violades.
• A la Casa i l'Alberg fan tot un acompanyament psicològic perquè el trauma d'haver de parir no sigui tan  terrible. No tinc paraules.
• Les nenes i les adolescents provenen de comunitats llunyanes i són portades a l'alberg per la policia a partir de la denúncia d'alguna àvia o tia que després se'n renta les mans i no en vol saber res, perquè es tracta de violacions i abusos en el marc de la familia i no volen embolics.

Albergue Nidia White

• Un cop són a l'alberg, les nenes i noies, com que són menors, passen a dependre del Ministerio de la Familia nicaragüenc, organisme que busca famílies que les vulguin acollir.
• Moltes vegades, les families que acullen les nenes i les noies, les volen per posar-les a treballar i no sempre n'accepten els fills. La Casa de las Mujeres fa un seguiment d'aquestes nenes per saber si estan ben ateses amb els que les han acollit. Això no sempre és així, però no poden fer-hi res perquè els representants de la llei donen gairebé sempre la raó a la familia acollidora.

• Un altre problema són els estudis d'aquestes nenes. La Casa ha aconsegit un conveni perquè algunes puguin anar a una escola d'educació especial on podran seguir un ensenyament adeqüat al seu nivell (sovint amb mancances i retards respecte a les nenes de la seva edat).
• D'altres casos, però, són més complicats: dues bassones de tretze anys són a l'alberg per maltractaments i abusos per part del seu pare. No tenen mare, va morir fa uns anys. Les nenes duien una vida escolar normal, més aviat bona. Estaven a punt d'acabar la primària (aquí s'acaba al 13 anys). La seva mestra es va adonar que eren víctimes d'abusos i va denunciar el cas. Es va veure que era veritat. Ara estan al·lotjades a l'alberg però no poden anar a escola ja que perilla la seva vida: el pare maltractador no és a la presó. Per raons burocràtiques no arriba el permís perquè les seves mestres els puguin fer exàmens especials. Acabar el curs els és impossible. De moment, no poden seguir estudiant.
• A l'Alberg hi ha dues dones responsables que conviuen tot el dia amb les nenes i fan activiats. L'Agermanament de Vilafranca del Penedès financia el sou d'aquestes dues dones i l'atenció jurídica.
• L'Ajuntament de Bilwi assumeix i paga els vigilants.
• Falten recursos de tot tipus per assegurar que aquestes nenes tinguin una vida millor després de l'alberg.
• De vegades, algunes tornen a la Casa o a l'Alberg perquè com que han esdevingut prostitutes, les han maltractat i violat un altre cop.

Vaig estar amb les nenes, amb les noies, vaig veure els “tiernos”, vam parlar del futur naixement de la que estava “panzona”. Volia una nena, però la metgessa li havia dit que duia un nen. Éveu que totes volen tenir nenes i no nens.

Les petites corrien, i alguna se m'abraçava, com les meves nétes.

Mentre la Shira em descobria els atzucacs legals i socials del territori terrible de l'abjecció, jo només veia aquelles noietes amb les seves criaturetes, aquelles nenes, aquell nen, tots doblement víctimes, dels seus agressors i de la societat, i veia l'Ariadna, l'Ona, la Mar, en Manel, el cervell s'em va tornar com boirós i vaig sortir d'allà amb el cor encongit i una sensació aclaparadora d'impotència.

I fins ara no us he pogut explicar, però volia fer-ho.

I quan m'he posat a escriure-ho, se m'han tornat a encongir el cor i el cervell, i us ho he escrit amb llàgrimes al ulls i fàstic, i indignaciò i ràbia, molta, moltissima ràbia.

.......................

Link relacionat: AMICS DE PUERTO CABEZAS (Vilafranca del Penedès)

Fer de turista

Quan vaig pels carrers de Bilwi sense cap objectiu concret, només a passejar i a fer alguna foto, "canto" moltíssim. Perquè  sóc estangera ("chele", diuen aquí) i perquè vaig amb una càmera i aquí ningú hi va.. Fins i tot em fa com vergonya fer fotografies. Tothom em mira. Em sembla com si estés fent alguna cosa dolenta. Avui una senyora m'ha preguntat què buscava i he hagut de dir que estava esperant la professora Jenny Blanford, de la escuela Morava, la qual cosa ha semblat satisfer la seva curiositat. Com a Godall: als forasters se'ls ha d'ubicar.

Per això, les millors fotos són les que no he fet perquè el pudor i el respecte m'ho impedien: un home dormint en una hamaca feta amb una bandera americana (vet aquí un ús sostenible de les banderes!); un paralític en una cadira de rodes, amb la bandera del Barça; un vellet, també en cadira de rodes, amb barret texà i crocs blancs als peus; nens jugant; nenes venent al mercat...

Fer de turista per Bilwi, a més de ser una missió impossible, és fer el ridícul. 

No obstant, us deixo un parell de fotos més, de les no compromeses.

                            

Carrers

Els que em demaneu fotos dels carrers amb cotxes i poques voreres, aqui les teniu. I no estan fetes a l'hora de màxim trànsit que és entre les 3 i  les 4 de la tarda. Per què? Imagino que és quan surten tots els nois i noies de les escoles, però no n'estic segura. Ho preguntaré.

Aquí sota teniu una botiga de motos al mateix carrer de moltes de les botigues que he posat a l'entrada anterior.

Per acabar, una foto de noies sortint de l'escola. Com veieu, la seva relació  amb els mòbils és la mateixa de tots els adolescents a tot arreu.
El que em té el cor robat és el blanc immaculat de les seves bruses i dels seus mitjons. Jo no sé com s'ho fan les dones aquí: renten a mà i els colors blancs són sempre radiants i miraculosament lluminosos.

Avui he fet la xerrada a la Facultad de Sociologia. No sé com me n'he sortit. Demà us explico. 

Seguiu comentant, que m'anima a escriure!

Botigues

A mi em sembla que Bilwi ha passat al segle XXI sense a penes passar pel XX.

Està ple de cotxes i molts carrers no ténen voreres. Fins fa poc, com que no hi havia cotxes, no se'n necessitaven i la gent circulava pel mig dels carrers. Ara és del tot impossibble i com que les escasses voreres que hi ha són estretes o estan malmeses, anar per un dels dos carres principals és un patiment. No sé com no hi ha més accidents.

Una altra cosa que em crida l'atenció és la gran quantitat de botigues i botiguetes que hi ha. A les parades del mercat de sempre, que s'han doblat d'uns any ençà, s'hi afegeixen els centenars de botigues que venen tot tipus d'objectes, des de els més senzills -fil i agulla per cosir-  al més moders -càmeres fotogràfiques, liquadores, aigüeres, recanvis, bicletes, texans, vestits de festa, televisors, planxes pel cabell, motos, maletes, motxilles, menjadors, ordinadors, matalassos, xancletes, crocs (gran èxit!), mòbils...

                           

                       

  

 

Tota la ciutat és com un gegantesc Corte Inglés, i, com al Corte Inglés ara, em fa la impressió que hi ha molta més oferta que demanda. 

Només he vist un lloc on venien llibres: Libreria "EL SABER", Aqui sota la teniu.