Dia històric

El 9 de maig va ser un dia històric per a la  comunitat waorani de Toñampade: es va inaugurar la primera connexió a internet i jo vaig tenir el privilegi de compartir amb ells aquest fet tan senyalat.
L'accès a internet, via satel·lit,  s'ha instal·lat al local de l'anomenat Centro de Desarrollo Curricular (CDC) que és on els estudiants waoranis vinguts d'arreu del seu vast territori reben periòdicament les classes presencials de la Licenciatura en Educación Bilingüe.  Uns panells solars n'asseguren l'energia.

Toñampare està a 30 minuts d'avioneta des de Puyo. Vaig viatjar-hi amb el Director del Projecte, l'enginyer de la companyia que instal·lava internet, el director de l'Ensenyament Bilingüe dels waoranis i el vicepresident de la seva organització (l'Oriol Pujol dels waoranis, vaja). Era una avioneta de cinc places. El viatge sobrevolant la selva, exaltant i monòton a parts iguals.
Arribats a la comunitat, reunió de tothom a una mena de poliesportiu i discursos (el meu inclós), chicha, pintar-nos la cara i regals de collarets, polseres i per a mi, a més, arracades.

 Finalment, balls de nens, nenes, 

i de nois i noies. Tots separats. 

Després, mentre els homes anaven amb l'enginyer a veure com funcionava internet, jo vaig estar visitant tres classes de l'escola bilingüe i xerrant amb els nens, les nenes i també amb els mestres sobre la seva feina. Molt interessant!

  

Vam dinar un enorme bagre que havien pescat mentre esperaven que arribéssim amb l'avió i havent dinar, vaig anar amb els homes (no hi havia cap dona) a provar si funcionava la instal·lació. Vam connectar-nos amb els ordinadors i vam poder enviar emails.

Aleshores es va fer la inauguració oficial, amb discursos.

A dos quarts de cinc de la tarda ens va venir a buscar l'avió i vam tornar a Puyo.

Per a la comunitat ha començat una nova etapa. Estan connectats amb tot el món de forma continuada. Tenen una eina poderosa que, com tot, té un doble vessant i pot ser beneficiosa o nociva. Una contradicció més de les moltes que estan intentant resoldre o amb les que estan intentant conviure en equlibri.

Identitat

Una cosa que m'ha sorprès aquí, als "territorios de les nacionalidades ancestrales" (ho diuen així), és la identificació de la vestimenta amb la identitat. Generalment, el vestit que els representa se'l posen, homes i dones, en ocasions de festa, com aquest shuar (crec que és shuar) que s'estava fent una foto oficial perquè són les festes de Puyo i, pel penjoll que duia al coll,  sembla que és una autoritat o un convidat important.  O sigui que per a molts,  abillar-se amb els elements de la seva nacionalitat,  ve a ser -vist des dels nostres paràmetres europeus- una cosa així com per als escocesos posar-se la faldilla, que els identifica i és alhora el seu trajo de cerimònia.  

Però molts, molts kichwas, a diferència de les altres nacionalitats, van sempre vestits amb la seva indumentària. Aquesta és la professora Delia (la de que em va fer i vendre una polsereta en un taller), és kichwa del sud del país, del grup dels anomenats saraguros.  Cada dia venia al taller vestida com una princesa. Com que vam xerrar molt, em vaig atrevir a preguntar-li si sempre anava vestida així. Em va dir que si. Que els saraguros sempre van així, que és la seva identitat;  que a més, és una vestimenta que els protegeix del sol (el barret),  del fred i del vent (mànigues llargues, faldilla llarga i gruixuda). La seva identificació amb la forma de vestir em va recordar les dones musulmanes  que es posen el vel per reivindicar la seva identitat. Però la Delia, en cap moment, no em va parlar de déu ni de mandat religiós. Només de identitat i de funcionalitat.

La vestimenta és un tema que apareix a molts debats. En el taller de Santa Maria un professor Chachi es queixava de que les joves ja no volien vestir-se amb la túnica tradicional; ell sempre hi anava vestit.
Jo callo i escolto, no goso dir-los que em sembla que és una batalla perduda i que crec que és un tema secundari.  

No recordo en quin taller,  els professors em van preguntar quina era la vestimenta característica dels catalans. 

- Cap d'especial, vaig dir-los.

- Aleshores, com podeu mostrar la vostra identitat?

- La nostra identitat és la nostra llengua.

- La llengua? Només la llengua?
- Si, la nostra llengua és el nostre vestit, les nostres pintures, els nostres collarets i polseres, el nostre ornament.

No ho entenien. Els semblava poc com a tret d'identitat.

Si sabessin el que ens costa conservar-lo i lluir-lo!

Bussiness

Mireu las polseretes (aquí en diuen "manillas"), arracades i clauerets que he comprat! Els dels Barça són massa! 

Segur que pensareu que sóc kitsch i no us equivocareu. Per, no us ho perdeu, no els he comprat en un mercat sinò a una de les professores tècniques (assessores) del programa Bilingüe del curs que he fet aquests dos últims dies. Aquest matí, abans de començar,  ens ha tret la paradeta amb tot d'artesanies que fan els seus fills per guanyar-se uns diners. Jo fins i tot sospito que això dels escuts del Barça els seus fills ho han fet perquè sabien que la seva mare estava en un curs amb una professora de Barcelona. 

Sigui com sigui, li he comprat la tira de coses i els altres tècnics del curs també n'hi han comprat, no tantes com jo perquè, esclar,  no són guiris com una servidora. 

A més, tothom feia fotos de les artesanies per copiar-ne els dissenys perquè els assitents al curs són de diverses parts de l'Amazonia i deien que repetirien els dibuixos.

També ha tingut molt èxit la meva polsera de la tortuga, que ha estat molt fotografiada per copiar-ne el dibuix i reproduir-lo en les seves artesanies, ja que, com que ve d'una altra part del país,  té un dibuix que no havien vist mai. Les tècniques tenen fotos d'artesanies als seus ordinadors i així s'inspiren per a teixir nous dissenys.

M'ha costat començar el taller pel desgavell que s'havia format. Semblava un mercadillo. Per acabar-ho d'arrodonir, la Dèlia (la professora que veieu en un primer pla, amb el barret), mentre estavem fent el taller, tot participant-hi activament, s'ha posat a fer polseres i quan ha estat hora d'anar a dinar ja en tenia una de feta que, naturalment, m'ha venut! I aquí teniu immortalitzat el moment.

Montse, he posat la foto perquè no em diguis que no en poso de meves. Normalment no en poso perquè a) no en tinc,  ja que sóc jo qui les fa, i quan estic fent algun taller no penso a demanar a algú que faci les fotos, si en tinc une porques és perquè algú agafa la meva càmera, que sempre la deixo a mà, i la fa; i b) perquè no m'agrado com surto, com és el cas d'aquesta foto. Però m'ha semblat que il·lustrava molt bé el que us he he explicat i he fet el sacrifici de posar-la.

Malgrat el bussiness,  el taller ha anat millor del que em pensava i ha resultat curt. Hauriem necessitat dos dies més. El tema era el de sempre: l'ensenyment de les llengües a l'escola bilingüe. Sant Cassany, Sant Noguerol, Santa Nussbaum em perdonin però he hagut de fer la vulgata de la vulgata. Espero que els hagi estat útil.

A la tarda, al sortir del taller, he perdut la meva polsera-tortuga. De tant deslligar-me-la perquè en fessin fotos es deu haver afluixat el cordill i no m'he adonat que em queia. Una pena!

Demà i demà passat tinc FESTA! Faré turisme pels voltants. 

Gràcies Toni, Ángeles, Montse, Núria, i també algún anònim o anònima per deixar-me comentaris al blog o per mail. M'agrada molt rebre'ls! No sé per quina raó no és fàcil posar-ne al blog. Si no podeu, envieu-me'ls per mail. Sempre són benvinguts!

Moments màgics

 

• L' escapada i visita-llampec que vam fer ahir desprès de dinar (entre esquema i informe) a una botiga molt especial de remeis i cosmètics naturals que hi ha al centre de la ciutat. Em vaig firar i vaig comprar coses per a la familia, els amics i les amigues. Hi tornaré.

• L'estona que vam passar l'Agnès i jo amb la Gemma, la garriguenca que viu aquí amb el seu company equatorià i els seus tres fills, en una casa prop del riu, funcional, ecològica, rodejada de natura, fantàstica (si ella em permet posar fotos, les penjaré). Va ser a la nit -penseu que aquí és de nit a les 18:30-, quan, per fi, vam sortir de l'oficina. Vam sopar pizzes i cervesa que vam anar a buscar en un taxi. No vam parar de xerrar, recordar, riure, reflexionar. Moments màgics de complicitats i lligams, retrobats des de llocs tan llunyans.

• La visita que hem fet aquest matí l'Agnès i jo a  una escola bilingüe "Kitchwa-Castellano". És una escola on es treballa molt bé i amb una metodologia molt especial i moderna. També us ho explicaré en una altra entrada. (Ara l'Agnès ja ha marxat cap a Quito. Demà ja agafa l'avió cap a Barcelona).

• I aquesta tarda, quan  m'he quedat a l'habitació de l'hotel (un luxe!) a preparar material per a un taller de demà i demà passat. També us ho explicaré. El que no sé és d'on trauré el temps. Ho intentaré.

P.D. Potser direu que jo no surto a les fotos, però algú les havia de fer, no?

Menjars

Fa només una setmana i un dia que vaig sortir de Barcelona i em sembla que faci mooooolt de temps!
Avui he fet el segon dia de taller amb els shuar. Hem treballat els passos d'una seqüencia didàctica. S'ha practicat, observat, reflexionat i n'han preparat una seguint un esquema. Demà l'esposaran, en shuar o en espanyol, com vulguin. Algú ja em farà de traductor.

Ni me n'he adonat que fos diumenge, tot el dia he estat vinga taller. Demà les classes s'acaben a les 12. A veure si a la tarda puc passejar i veure alguna cosa que no sigui el carrer que recorro en taxi per anar des de l'hotel fins al lloc del curs i vice-versa.

Avui us poso les fotos del menjars i us els comento.

El dia que vaig arribar em va dur a un lloc de mejar típics. Vaig menjar una sopa de peix, d'un peix que es diu bocachico (un peix de riu) i que té un gust que recorda el salmó. El plat anava acompanyat amb iuca bullida, molt bona.

Per beure vaig demanar una chicha de chonta , una beguda espessa, una mica aspra, diferent, però que no vaig trobar dolenta. Em van dir que la chicha que se serveix als restaurants no és mastegada, només triturada i em van treure un pes de sobre perquè no sé si mai podré arribar a tastar la chicha que serveixen a les comunitas shuars, mastegada prèviament per les dones. Espero no haver-me de trobar obligada. Es veu que refusar-la és una ofensa.

Però el plat típic per ecel·lencia és el maito: peix o carn, am iuca, tot cuit a la brasa dins d'unes fulles de yaki-panga, que són semblants a les plàtan però més gruixudes. De maitos encara no n'he mejat, aquest de la foto és de tilapia, un peix de riu, ara ja de criadero, que aquí agrada molt.

De maitos n'hi ha de moltes classes: d'armadillo, de guanta, de pollastre, de peixos diversos, però el més popular sembla ser el de tilapia. (No em fa cap gràcia menjar armadillo ni guanta. Espero no haver-me de trobar en la circunstància de fer-ho).

I, per acabar, la joia de la corona: part del copiós i saludable esmorzar que cada dia menjo al porxo de l'hotel.  És quan agafo forces per a la jornada que m'espera! 

La tortuga no sé on és, deu estar prop del riu que passa prop de l'hotel. L'hauré buscar. 

Els shuar

(Avui també he deixat la tortuga passejant pel jardí perquè tinc molta feina i necessito preparar material per demà).

Aquests profes que veieu concentrats treballant, discutint unes preguntes que els he posat, són shuars. El de més a la dreta, no, aquest és achuar. Aquests es distingeixen perquè duen els cabells llargs i els shuars, curts.

Avui ha començat el taller que durarà 3 dies. Els 20 professors del taller han arribat aquest matí des de les seves comunitats de la selva, alguns havien caminat dues hores abans d'agafar l'autobús i fer-ne tres més de viatge fins a Puyo. Tots són estudiants de Licenciatura en Educación Intercultural de la Universitat de Cuenca, amb el suport del Proyecto Sasiku (raó per la qual sóc aquí). Fan aquests estudis, de forma semi-presencial, en mòduls de quinze dies de classe amb un tutor, i els combinen amb la seva feina de professors a les comunitats. I les dones, ho combinen amb més feines, ja us ho podeu imaginar.

De seguida m'ha impressionat la puntualitat, el nivell de participació, dones incloses (algunes amb les criatures), com afinaven amb les preguntes. Tot.

L'activitat per detectar les preferències ( les urgències) en la seva formació ha posat en evidència quatre demandes : 1) volen saber com es planifica una classe i el seu espai;  2) volen saber metodologies per ensenyar llengües; 3) volen saber com es poden fabricar materials didàctis amb pocs mitjans i 4) com es pot fer per involucrar les famílies amb l'escola.
Quasi res.
Quan hem acabat les sessions, les dones s'han quedat a xerrar amb mi i m'han explicat que estan contentes i que no es creuen que ja són quasi llicenciades, que quan van començar tothom se'n reia d'elles i elles estaven insegures. "Temblaba", ha dit una.

I ara la que "tiemblo" sóc jo. Estic acollonida perquè potser esperen de mi coses que no els puc oferir, solucions magiques a problemes que necessitarien moltes hores de formació i canvis estructurals en el seu entorn.

Em posaré a preparar material perquè demà puguin fer i observar una programació d'una tasca que integri llengües i continguts d'altres matèries, l'analitzin, vegin els passos seguits, el producte final, les coses que s'han treballat i desprès, per grups, en dissenyin una ells, seguint un esquema  i l'exposin a la resta dels grups. Aquí, de les discussions i posades en comú en diuen "socialización". M'agrada la paraula.

Aquesta és la meva experiència amb els temibles shuar , ferotges i irreductibles guerrers, defensors del seu territori, que ara aprenen noves armes per defensar la seva llengua i la seva cultura.

Del seu diccionari il·lustrat

he fet, per raons òbvies,  la foto d'aquesta paraula.

 I com que n'hi havia una que no hi era, els he demanat que me l'escrivissin a la pissarra, és aquesta:

que vol dir "marit" o "nòvio". 

..........

Quan he sortit de les classes he anat a visitar una noia de La Garriga, companya de classe de la Núria i en Xavi, que viu aquí. Un altre dia us explicaré totes les coses que hem parlat i m'ha explicat. Molt molt interessant. 

Artesanies

He deixat la tortuga passejant pel pati de l'hotel, m'he posat a trastejar amb l'ordinador i he aconseguit trobar un sistema més fàcil per pujar fotos al blog. No m'he resistit a posar-ne unes quantes per mostrar-vos algunes artesanies.

Aquesta foto és d'avui a Puyo, és la pared del menjador on he dinat (m'hi han portat) menjar típc de l'Amazonia. Ja us l'explicaré en un altre missatge. M'ha agradat aquesta pared plena de collarets i penjolls d'una de les ètnies (perdò, aquí  en diuen "nacionalidades históricas") d'aquí. Com que no recordo de quina m'ha dit que era, no poso el nom, però l'afegiré quan m'ho tornin a dir. 

Aquestes són les artesanies  de la comunitat épera de Santa Rosa, on vaig aturar-me ahir quan baixava en barca pel riu Cayapas per arribar a Borbón on ens esperava un cotxe per dur-nos a Puyo. Aquestes artesanies les fan les dones en una cooperativa que tenen. És aquí que em vaig comprar la polsera-tortuga que està retratada  al missatge anterior.

Aquesta foto i les que segueixen van estar fetes al mercat d'Otavalo, una ciutat kíchwa on ens vam aturar  a dinar, camí de Puyo. Feia fred i plovisquejava. El mercat no estava gaire ple, pero hi havia coses molt maques i molt de color.

Un munt de mocadors de coll

D'aquestes estovalles me'n vaig enamorar però no vaig comprar-ne cap perquè no tinc lloc a la motxilla per carretejar-les d'un lloc a l'altre

I acabo amb aquesta foto perquè és prou eloqüent sobre la interculturalitat del futbol.

Ara toca posar-se a treballar els materials per un curs de 8 hores diaries durant tres dies (o sigui, 27h) que comença demà: "Taller de metodología de la enseñanza de la lengua materna y el castellano". Els destinataris són 19 mestres de l'ètnia la nacionalitat shuar. Tot i que segueixo tenint molts dubtes sobre la pertinència de l'ajut tècnic que hem de fer aquí (crec que estan prou preparats per fer-ho amb els seus propis especialistes), espero fer alguna cosa digna. 

P.D. Si em poseu comentaris al blog (que m'agraden molt) i els heu de posar com "anònim", signeu-los que em fa també molta il·lusó saber de qui són.

Pluja, pluja i pluja

La tortuga segueix sense gaire connexió.
Ara ha intentat penjar alguna foto i, plas! s'ha tallat la connexió i la foto no ha pujat. Els que teniu facebook podeu veure'n alguna allà que (misteris) el servidor l'hi ha deixat pujar. La novetat és que pot escriure amb el seu ordinador i controla més el teclat.

Ara arreglarà els accents del missatge d'ahir.

Frissa per posar-vos les fotografies i explicar-vos coses de les ètnies d'aquest extrem del país: els Chachis i el Éperas. És un gust treballar amb els seus mestres, motivats, esforçats fins a límits podriem dir heroïcs (alguns han fet 2 dies de viatge en barca per venir a fer aquest curs), algunes dones porten els nens ... la tortuga no deixa d'aprendre i de fer-se preguntes.

Avui ha visitat una escola bilingüe i s'ha desanimat una mica. Era una escola de tercera categoria. N'ha de visitar més per fer-se una idea més global i no quedar-se amb aquesta impressió.

Tota la nit i bona part del dia ha caigut una pluja macondiana.

Ara toca anar a sopar i intentar no relliscar amb el llot.
I també toca posar-se el repel·lent perquè amb la caiguda del sol comença el festí dels mosquits!

Des de Santa Maria de los Chachis

(text arreglat dos dies després)
La tortuga ha arribat a un poblet que es diu Santa María de los Chachis de los Cayapas; per arribar-hi li ha calgut un trajecte de 5 hores en cotxe, travessant muntanyes emboirades i baixant fins arran del Pacific; i allà, navegar dues hores en una barca de motor pel riu Cayapas.
Santa María de los Cayapas és la comunitat  més gran de totes les de la ribera del riu. Tot i ser la més gran, és petita. No hi ha electricitat durant bona part del dia, hi ha talls, i només hi ha un accés a internet que és l'aula on es treballa.
Avui, la tortuga ha fet 6 hores de classe i ha demanat un ordinador a un professor perque el seu no es connecta i esta escrivint aquest blog (sense accents perque en aquest teclat no els sap posar) i ho esta fent perquè sapigueu que és possible que fins dijous, que ja serà a un altre lloc, no podra penjar les fotos que son molt boniques (perquè l'entorn ho és), ni podrà escriure gaire, segurament, per les raons que ja us ha dit.
Ara bé, la tortuga te moltes ganes d'explicar-vos tot el que fa aqui i com és aquest lloc.
I ara se'n va sopar: arròs amb remolatxa i tortita de huevo con camarones, amb suc de maracujà de beguda. Ahir va menjar un peix i no va preguntar què era per si de cas.
En fí, que us diu està bé i molt molt i molt enfeinada.