Wifi, palmeres, reunions, la condició humana i mangos.

Per què he escrit tan poques cròniques?

A Bilwi (Puerto Cabezas) , el WIFI de l’hotel no ha funcionat bé. Gens bé.  Hi estava poc, a l’hotel, i semblava que el WIFI ho fes expressament, quan el necessitava, no funcionava. De vegades es tallava de forma intermitent, el temps just d’enviar un whatssap i poca més, de vegades es tallava a mig escriure un mail, i de vegades hem passat dos dies sencers sense connexió.  escriure cròniques sense poder enviar-les afegia frustració a la que ja tenia per les intermitències de la connexió.

Problema de l’hotel o problema del proveïdor? No se’n treia l’aigua clara.

Com tantes coses a Bilwi.

Què hi he anat a fer,  a Bilwi?

Per als que no ho sabien: he anat a fer una “consultoria” (una mena de supervisió ) d’un projecte per, després d’analitzar el context 'in situ' i parlar amb la majoria d’implicats possible, elaborar un informe amb opinions i suggeriments sobre la seva viabilitat.

El projecte és la futura creació d’una Acadèmia del mískitu, una institució que vetllaria per la salut i l’ús d’aquesta llengua en el seu habitat principal, la Costa Atlàntica Nord de Nicaragua. El projecte està finançat pel Fons Català de Cooperació que és qui ens ha enviat a fer aquesta feina. Dic “ens” perquè hi hem anat dues dones: La Luci Nussbaum – companya de tants projectes i aventures pedagògiques i lingüistiques – i jo.

La nostra feina ha consistit en un munt de reunions amb el grup promotor del projecte i també un munt de visites a institucions acadèmiques (Universitats, Escola Normal) i socials  per poder esbrinar l’interès i les possibles complicitats amb el projecte. No hem parat. A més, al vespres, la Luci i jo fèiem treball de “Gabinete” posant en comú el que havíem observat i barrinant els punts febles i els punts forts  del projecte.

Un cop a Barcelona elaborarem un informe. Tot ha estat molt trepidant, intens i interessant.

Coses que aprenc

A Bilwi, a Catalunya i al món mundial les causes que un projecte no avanci són (segurament no les dic totes) la manca d’objectius clars, la manca de realisme, la manca de lideratge, els personalismes, les gelosies professionals, les petites enveges, la por a compartir, la necessitat de marcar perfil, les dificultats per consensuar, la manca de pràctica per sumar coneixements, l’ocultació d’informació, la desídia, la poca implicació ...

I ja no parlo de si ha temes de partits o simpaties polítiques pel mig.

A Bilwi, a Catalunya i al món mundial les causes que fan que un projecte avanci són (segur que me’n deixo) tenir objectius clars i realistes,  tenir un bon lideratge, la generositat, la transparència, la mà esquerra, la capacitat de compartir i de consensuar, poder deixar els egos guardadets als fons de les butxaques, saber escoltar, la empatia...

Quan els punts forts són més nombrosos que els punts febles, es pot avançar. Al contrari, si no s’hi posa remei, els projectes s’encallen, entren en un bucle o bé s’extingeixen, a Bilwi, a Catalunya i al món mundial

La condició humana , amb misèries i grandeses, és la mateixa  tot arreu. Totes les vegades que he fet una feina en un context estranger acabo reforçant aquesta constatació.

Bilwi m'atrapa

He retrobat Bilwi en estat pur: més cotxes (comencen a ser un problema greu perquè els carrers a penes tenen voreres i estan plens de bonys i fang), més celulares (amb connexions que no funcionen), més botigues, més mini-markets, més plàstics per tot arreu, més televisors i canals de televisió, però  en essència es la mateixa ciutat difícil, calenta, humida, vermella, soprenent, plena de palmeres despentinades, de cases de fusta , sobre pilons, gallines, porcs i vaques pel carrer. Una ciutat plena de misteris nous i de perills nous que tothom coneix: el crack, els bussos, els 'cayuqueros', les companyies de pesca..He retrobat la mateixa ciutat difícil i sensual que em va atrapar fa gairebé trenta anys quan l’atzar (quina sort vaig tenir!) m’hi va dur per primera vegada.

El regal nou d'aquesta estada ha sigut l'aroma i el sabor dels mangos que estaven en plena eclosió.

El viatge de tornada , en un avió petit, dels que m’agraden, veient el paisatge ha estat una delícia.

Després, reunió a Managua amb el representant del Fons Català per passar comptes i avançar algunes de les conclusions pre-informe,  anada en la camioneta del Fons pels carrers de Managua  plens de pintades contra Daniel Ortega i per fi, hotel dulce hotel el amb Wifi bo. M’han arribat un munt de whatssaps i missatges que no havia pogut llegir. 
He pogut posar-me al dia del que passa aquí, del que passa a Madrid i del que passa a Catalunya. Penso que lluny de tot no s’estava tan malament. 

Quan llegireu aquestes línies potser ja seré a l’avió de tornada a Barcelona. A un dels avions, vull dir perquè el viatge de tornada a casa és llarg: Managua-Panamà-Madrid-Barcelona.

Aquesta és la part més pesada.

Però viatjar m’omple.

La tortuga torna un cop més  rica de vivències i també amb moltes ganes d’abraçar tothom qui estima.

Els colors de la realitat

*nota:

He corregit tots els (molts) que havia escrit a la crònica d'ahir, escrita a les fosques i a corrercuita perquè no tenia temps. Avui que he tingut temps, les fotos no se'm pengen bé.

I ara passo a la crònica de dimecres 16 de maig:

 Quan anàvem cap a l’aeroport hem vist barricades i restes de barricades, també, venedors de banderes de Nicaragua (que és la que porten els manifestants contra el govern) i he pensat en el pakis de Barcelona quan surten a vendre estelades, banderes espanyoles o del Barça, el que calgui. També em vist uns estructures de ferro que es diuen “árboles de la vida” que la Rosario Murillo va fer plantar en una avinguda. Fan pensar en les escultures de les nostres rotondes, en la despesa innecessària poc sostenible i poc estètica amb què es materialitzen les ocurrències dels poderosos per deixar petja i per donar feina als seus afins. Estan plens de bombetes i la gent s’ha dedicat a atacar-los, a rebentar les bombetes i fins tot a fer-los caure, per odi contra la seva creadora. No sabia que a la nit, un d’aquests “arbres” encara dempeus seria el causant d’una tristíssima notícia.

Mentre esperàvem per embarcar al bar de la terminal, hem vist un tros del començament de la sessió del Diàlogo Nacional entre Daniel Ortega , Rosario Murillo i els estudiants i altres representants de la societat civil, amb els bisbes i capellans com a mediadors. Era una retransmissió en directe. Un gran sala amb les cadires adornades amb llaços del color blanc i blau, com al bandera de Nicaragua. Capellans, bisbes y, representats de la societat civil i  estudiants i la parella presidencial Daniel Ortega-Rosario Murillo. Protocol llarguíssim, himne del país, paraules d’un bisbe (crec) pregàries, un poema de la pròpia RosarioMurillo. Al bar tothom seguia l’acte amb silenci. I encara més quan ha parlat un estudiant de 24 anys, portantveu del se col·lectiu. Ha tingut el valor de parlar clar adreçant-se a l’omnipotent i intocable parella. Ho ha fet molt bé. Mireu el vídeo com posa la pell de gallina. 

https://www.youtube.com/watch?v=9r1yxnGher4

Hem embarcat abans que acabés l’acte en un avió gran , és a dir, molt més gran que en altres ocasions, i hem arribat a Bilwi amb tota puntualitat. De nou, només baixar de l’avió he recuperat la humitat enganxosa, el sol que mossegava i l’olor de fusta fumada i mullada, la pluja sobtada i poderosa, la terra rojenca que s’absorbeix l’aigua com una esponja , les palmeres despentinades, els hibiscus, els ficus, els mangos...

L’hotel casa-museo, una construcció típica de fusta , endreçat i essencial (wi-fi) ,

Hem anat a dinar a un restaurant del malecón.

Unes fotos del restaurant per fer-vos envejeta hehe.
He menjat camarones empanizados. I penso que seran part essencial del meu menú d’aquests dies. 
A les 3 hem anat a una reunió a  l’ajuntament amb l’alcalde i els regidors per pactar amb ells el pla de treball.L’alcalde, Henri Herman, del Front Sandinista, el conec de fa molts anys i ell em coneix a mi. Ha estat un avantatge a l’hora d’implicar-se en aquest projecte sobre la llengua miskita que va ser impulsat pel seu predecessor en el càrrec, un alcalde del partit contrari, Yàtama, el partit que voten molts miskitos. Aquí a gent està molt polaritzada: hi ha dos bàndols enfrontats – amb violència, de vegades- els que voten Frente i els que voten Yàtama. Ambdòs només miren amb bons ulls allò que fan els “seus”  (us sona d’alguna cosa això?) i menystenen el que fan o han fet els altres. Amés, els alcaldes dels dos partits són sempre una mena de capos de negocis locals. I no dic res més.

A la reunió he pogut descobrir, amb satisfacció, alguns matisos que no coneixia de la personalitat del Henri. S’ha fet gran, ha millorat molt. Sembla que tingui menys xul·leria i en canvi té  habilitat per integrar a la gent del seu equip, del Frente , regidors de Yátama, el dels miskitos. Un canvi important d’estratègia.

Demà comencem les visites i entrevistes. Serà un no parar. En un altre entrada innteré resumir el contingut d ela nostra feina aquí.

Al vespre l’acalde  ens ha convidat a tots els de la reunió a sopar al seu mega restaurant a prop del mar. Hem menjat camarone , aquest cop, a la planxa. Hem parlat del projecte que ens ha dut a Bilwi, he après moltes coses sobre les noves fonts d'ingressos dels habitants de Bilwi (la pesca de "pepinos de mar" pels bussos, i la feina de les dones "piquineras", unes prestamistes amb pràctques que no es poden resumir ni otse explicar de forma pública) i també, amb prudència, del moment polític actual a Nicaragua: els estudiants han sortir decebuts de la reunió del Diálogo, Ortega no ha cedit ni un mil·límetre. Henri ens deia que cal ser més obert, el diàleg, el Compañero Presidente l’hauria d’haver fet abans, que no es pot ser autoritari, que la gent vol canvi , això venint d’un alcalde del Frente Sandinista és simptomàtic. Un dels regidors presents al sopar no hi estava d’acord i ens ha fet un discurs basat en la seva admiració a Ortega, i dient que  to el que diuen que ha fet la policia a Managua es mentida que són vídeos falsos i manipulats (us sona d’alguna cosa aquesta cançó?)

El Henri se’l mirava i escoltava des de lluny  i ens anava comentant que hi ha gent que només veu les coses en blanc i negre i que a la realitat hi ha molts colors. Un home llest. El Henri. Preveu un canvi de règim? Un canvi de cicle?

És aleshores quan hem debut , pel regidor hooligan del frente, que a Managua havia mort un periodista guatemalenc perquè li havia caigut a sobre un dels árboles de la vida que la gent estava destruint. Ens ha ensenyat el vídeo no sé quantes vegades i semblava que se n’alegrés que als manifestants els hagués passat això. Com si fos un càstig al seu desafiament.

Blanc i negre. Bons i dolents. Alegrar-se per la mort d’un enemic. Canvieu “mort” per exili o presó preventiva. Encara que ho intenti, no puc deixar de fer analogies amb les coses que també passen ala nostra Catalunya.

Unes fotos de Bilxi per acabar. Només dues o tres, Internet no fuciona bé i m'estic consumint. A més he d'anar a dutxar-me i aesmorzar que la jornada comença i no pararem.

Ay Nicaragua, Nicaragüita

Per començar, algunes incidències del viatge:
A Barcelona, el servidor d'Ibèria estava caigut i vam fer una hora i mitja  de cua (a les 5,30 del matí) per poder obtenir els bitllets que finalment ens van fer a mà i només fins a Madrid. Vam estar a punt de perdre l'avió, però no. A Madrid, nova cua per obtenir els altres bitllets. Tota una ginkana. El vol fins a Sant José, plàcid, sense turbulències però amb un fred espantós per l'aire acondicionat. Vaig embolicar-me amb dues mantes per suportar-ho. Vaig llegir molt, veig veure una pel.lícula preciosa (Tres anuncios en las afueras), que recomano, i vaig llegir -i disfrutar amb el nou llinre acabat de sortir: 24 contes al dia- i vaig dormir a estones. I és que 11 hores són 11 hores i donen per molt.

L'espera a l'aeroport de Sant Jose, llarga i avorrida. El vol fins a Managua, curtet i emocionant perquè vaig poder anar veient els trossets de Nicaragua, la flor más linda de mi querer, entre els núvols: el llac, Ometepe, les Isletas, Granada... Vam arribar a Managua sota un diluvi.

Diuen que aquí, el 15 de maig comença l'hivern, l´època de pluges i certament era una inuaguració de gala.
Al control de polñcia de l'entrada al país ens van estar interrogant més del que feien habitualment. Per un moment vam tèmer que no ens deixessin entrar de tantes preguntes  i protocols.

El Xavi del Fons Català ens esperava a la sortida i amb la furgoneta del Fons ens va dur a l'hotel.
Va tenir temps d'explicar-nos que Niacaragua viu una autèntica insurreciió popular. Que l'espurna va saltar amb el tema de la retallada de pensions però que ara sembla que el malestar covat durant tots els anys de control de Daniel Ortega i Rosario Murillo ha saltat pels aires i la gent està dient que ja en tenen prou.

Abonada con la bendita
sangre de Diriangén

Les manifestacions es convoquen per tot el país (sembla que a la Costa Atlàntica encara no) i sónd etots els estaments. Els estudiants ara són els més bel·ligerants. Tenen les universitats ocupades i a totes les carreteres hi ha barricades. Ahir per arribar a l'Hotel en vam veure tres, però el Xavi es coneix bé la ciutat i fent moltes voltes per altres carrers, va poder dur-nos a bon port.

A les manifestacions ha hagut uns 60 morts a trets per la policia . Un cop més, sang, morts.Això fa que la gent cada cop està més emprenyada i hagi perdut definitivament la por.
L'exèrcit sandinista ha dit que no actuarà contra el poble.
Avui ccmença una taula de diàleg però el Xavi diu que és difícil trobar una soluació ja que el que demanen els manifestants és llibertat, democràcia i que dimiteixin Ortega-Murillo i sembla que ells no estan disposats a dimitir. També diu que el règim només té el recolzament dels funcionaris i alcaldes del partit i que els mateixos sandinistes de base estan a favor de les protestes, tips de tant autoritarisme. Sembla que tot està punt de petar, sempre segons el Xavi.
A l'hotel, molt confortable, he dormit més de 7 hores, embolcallada amb el soroll de la pluja rabiosa.
Ara són gairebé les 7 de matí. Em dutxaré,  baixaré a esmozar i a les 10 marxem cap a Bilwi.
Recupero  l'olor d'humitat, l'olor peculair d'aquesta ciutat. Recupeo i sumo vivències en aquest país  tan maltractat que tant estimo i què tan em va ensenyar .
I que seguament encara m'ensenyarà més.
(Les fotos que he penjat són horroroses, fetes amb el mòbil i sense cap interès. Només per posar una mica de color a aquesta entrada)

Esglésies de Novogorod

Una petita joia de ciutat a 200km de St. Peterborg. Va ser l'antiga capital de Rússia i també un punt clau en la Segona Guerra Mundial ja que està situada a la sortida del llac Ilmen i a les riberes del Volchov, el riu on era el front entre alemanys (amb la División Azul) i els  russos. He llegit que la ciutat va ser ocupada pels alemnays el 1941 i que  al 1944, els russos la van recuperar. Uns i altres la van deixar trinxada.
Ara l'han refet i llueix, neta i polida, les torres de les seves moltes esglésies.
La ciutat està preparada per al turisme: a l'oficina d'informació parlen anglès, ofereixen mapes, s'escarrassen per contestar totes les preguntes que tinguem. Però és que, a més, aquests dies no hi ha turistes. O sigui hem pogut gaudir de les coses bones d'una ciutat turística (informació, souvenirs, mercadillo) però no de les dolentes (masificación).

La part antiga de la ciutat és plena d'esglésies. M he n'he enamorat de les formes i dels colors, sobretot del blanc, i això que no les he fotografiat totes!
A la Catedral, un ritual (una missa?)  fastuós m'ha permès de veure a primera fila la devoció espectacular dels fidels.
D'això no hi ha fotos perquè estaven prohibides.

.

El monestir de Yurev, prop de Novogorod

Després de la visita a Novogorod hi ha hagut l'anada a conéixer el llac Ilmen. Com que mereix capítol a part, ja ho explicaré demà.

Passejada sense rumb

Una de les coses que més m'agraden quan viatjo és arribar a una ciutat que no conec i començar a caminar, a badar, a respirar l'ambient. Mirar, mirar i mirar. I familiaritzar-me amb ella sense anar a cap lloc en concret.

Això és el que vaig fer air durant tres hores per San Petersburg.

Feia fred, però jo al cos no en tenia, anava vestida com una esquimal  (gràcies Manuela, Carme, Àngels, Núria i Decathlon!) Només l'aire gèlid que venia del riu em  tallava el tros de cara que el buf no tapava. 

El tros de ciutat per on vaig passejar, a més d'oferir les magnífiques vistes sobre el riu Neva, el Palau d'Hivern i l'Agulla daurada que us vaig posar a l'entrada d'ahir, és ple de ponts, tots molt macos, amb el seu riu gelat a sota. És la part monumental, la que van construir els tzars, per imitar i competir amb les grans ciutats europees.

Molta de la publicitat que es veu pels carrers és de les marques comercials que nosaltres coneixem Algunes estan en caràcters cirícilics  (us he de de fer una foto dels Macdonals en rus) i altres conserven les lletres llatines. També, vaig veure anuncis d'un concert de Bebe i un altre de Justin Bieber. 

 Al carrer més comercial (Nesky Prospeck, es diu), bastantes botigues de luxe i l'inevitable Zara

I per tot arreu, la gent tapada, molt abrigada amb abrics i gorros conjuntats (sobre tot les dones), molt  tranquil·la i molt amable.
M'agrada desxifrar els caràcters cirílics.
M'agrada escoltar el rus, sona bé. Es suau com el francès o el portuguès.
M'agradria aprendre'l, em passa cada cop que etic en un lloc que es parla una altra llengua.
A la nit vaig anar a sopar a un restaurantet que no estava lluny de l'hotel i que estava ple de gent (n'hi havia molts de buits)  Per sort  la carta que em van donar estava en rus i en anglès, perquè les noies que servien només parlaven rus.
Una sopa de xoucrut i una cerveseta em van escalfar el cos i l'esperit per tornar caminant, i anar a l'habitació a llegir sobre la història de la ciutat que acabava de conèixer..

Demà més perquè us explicaré el viatge fins a Novgorod que és on sóc avui, ja amb en Jaume i la Georgina.

Rússia: un viatge que en són dos

Així, tal qual me l'imaginava, així he vist per primera vegada, des de la finestra de l'avió, el paisatge rus: horitzontal absolut i blanc sobre blanc, Bé, no sabria dir-vos si és un gris tan clar que sembla blanc o un blanc tan neuilt que sembla gris. 

Rússia forma part del paisatge imaginari i dels relats escoltats en la meva infància. Aquest viatge llampec és en realitat dos viatges: un és el viatge de primer descobriment d'un país, i l'altre el  d'acostament a la vida i a la personalitat (o a la persona?) del meu pare. De fet, venir aqui està lligat a la trobada amb el meu germà per conèixer plegats un dels escenaris de la División Azul: el llac Ilmen, del qual n'haviem sentit molt a parlar a casa de petits. 

Avui he arribat i sóc a San Petersburg (Leningrad) Abans de venir, he rellegit  informacions a Internet  i llibres que tinc sobre la División Azul  M'he documentat, amb horror, de l'atroç setge nazi de Leningrad, on els soldats de la Divisón (és a dir, el meu pare també) van fer suport logístic, i per tant, van intervenir activament,  Quan el taxista m'ha preguntat què venia a fer a la ciutat i al país, m'ha fet  vergonya de dir-li la raó de la visita. Els alemanys i els espanyols van ser els seus invasors, els seus botxins. 

Què va empènyer un jove que havia estat capità de l'exèrcit republicà durant la Guerra Civil a apuntar-se voluntari  per ajudar l'exèrcit nazi?  I a re-apuntar-se a la Legion Azul quan la División va ser dissolta? Necessitat de redimir pena severissima de presó? Ideologia fascista? Ganes d'aventura? Inadaptació a la vida civil pel massa temps passat al front? (aquesta, diguem-ne, síndrome, la vaig veure en els homes que havien fet la guerra a Nicaragua) Albirar una sortida personal pel fet d'anar a un exèrcit que es considerava que seria el guanyador? Anticomunisme visceral? 

Una mica de cada cosa?

El viatge no em donarà la resposta. La sabré mai?

El Palau d'Hivern

 Fins aquí l'explicació d'un vessant, el turístic-històric-psicològic del viatge. Demà us explicaré l'altre, el turístic-turístic. Bona nit!

L'agulla daurada, al fons