Sorpresa

Aquesta tarda, la tortuga s'ha trobat dues amigues al jardí de l'hotel, al costat d'un taburet en forma de tortuga. Una redundància. Però és que una estona abans, camí de l'hotel, ja havia vist, en un bar,  una cadira i una taula que tenien la seva forma.

La tortuga està contenta. Ho va encertar amb el nom que va posar a aquest blog.

Seguiu deixant comentaris, són estimulants!

Menjars

Fa només una setmana i un dia que vaig sortir de Barcelona i em sembla que faci mooooolt de temps!
Avui he fet el segon dia de taller amb els shuar. Hem treballat els passos d'una seqüencia didàctica. S'ha practicat, observat, reflexionat i n'han preparat una seguint un esquema. Demà l'esposaran, en shuar o en espanyol, com vulguin. Algú ja em farà de traductor.

Ni me n'he adonat que fos diumenge, tot el dia he estat vinga taller. Demà les classes s'acaben a les 12. A veure si a la tarda puc passejar i veure alguna cosa que no sigui el carrer que recorro en taxi per anar des de l'hotel fins al lloc del curs i vice-versa.

Avui us poso les fotos del menjars i us els comento.

El dia que vaig arribar em va dur a un lloc de mejar típics. Vaig menjar una sopa de peix, d'un peix que es diu bocachico (un peix de riu) i que té un gust que recorda el salmó. El plat anava acompanyat amb iuca bullida, molt bona.

Per beure vaig demanar una chicha de chonta , una beguda espessa, una mica aspra, diferent, però que no vaig trobar dolenta. Em van dir que la chicha que se serveix als restaurants no és mastegada, només triturada i em van treure un pes de sobre perquè no sé si mai podré arribar a tastar la chicha que serveixen a les comunitas shuars, mastegada prèviament per les dones. Espero no haver-me de trobar obligada. Es veu que refusar-la és una ofensa.

Però el plat típic per ecel·lencia és el maito: peix o carn, am iuca, tot cuit a la brasa dins d'unes fulles de yaki-panga, que són semblants a les plàtan però més gruixudes. De maitos encara no n'he mejat, aquest de la foto és de tilapia, un peix de riu, ara ja de criadero, que aquí agrada molt.

De maitos n'hi ha de moltes classes: d'armadillo, de guanta, de pollastre, de peixos diversos, però el més popular sembla ser el de tilapia. (No em fa cap gràcia menjar armadillo ni guanta. Espero no haver-me de trobar en la circunstància de fer-ho).

I, per acabar, la joia de la corona: part del copiós i saludable esmorzar que cada dia menjo al porxo de l'hotel.  És quan agafo forces per a la jornada que m'espera! 

La tortuga no sé on és, deu estar prop del riu que passa prop de l'hotel. L'hauré buscar. 

Els shuar

(Avui també he deixat la tortuga passejant pel jardí perquè tinc molta feina i necessito preparar material per demà).

Aquests profes que veieu concentrats treballant, discutint unes preguntes que els he posat, són shuars. El de més a la dreta, no, aquest és achuar. Aquests es distingeixen perquè duen els cabells llargs i els shuars, curts.

Avui ha començat el taller que durarà 3 dies. Els 20 professors del taller han arribat aquest matí des de les seves comunitats de la selva, alguns havien caminat dues hores abans d'agafar l'autobús i fer-ne tres més de viatge fins a Puyo. Tots són estudiants de Licenciatura en Educación Intercultural de la Universitat de Cuenca, amb el suport del Proyecto Sasiku (raó per la qual sóc aquí). Fan aquests estudis, de forma semi-presencial, en mòduls de quinze dies de classe amb un tutor, i els combinen amb la seva feina de professors a les comunitats. I les dones, ho combinen amb més feines, ja us ho podeu imaginar.

De seguida m'ha impressionat la puntualitat, el nivell de participació, dones incloses (algunes amb les criatures), com afinaven amb les preguntes. Tot.

L'activitat per detectar les preferències ( les urgències) en la seva formació ha posat en evidència quatre demandes : 1) volen saber com es planifica una classe i el seu espai;  2) volen saber metodologies per ensenyar llengües; 3) volen saber com es poden fabricar materials didàctis amb pocs mitjans i 4) com es pot fer per involucrar les famílies amb l'escola.
Quasi res.
Quan hem acabat les sessions, les dones s'han quedat a xerrar amb mi i m'han explicat que estan contentes i que no es creuen que ja són quasi llicenciades, que quan van començar tothom se'n reia d'elles i elles estaven insegures. "Temblaba", ha dit una.

I ara la que "tiemblo" sóc jo. Estic acollonida perquè potser esperen de mi coses que no els puc oferir, solucions magiques a problemes que necessitarien moltes hores de formació i canvis estructurals en el seu entorn.

Em posaré a preparar material perquè demà puguin fer i observar una programació d'una tasca que integri llengües i continguts d'altres matèries, l'analitzin, vegin els passos seguits, el producte final, les coses que s'han treballat i desprès, per grups, en dissenyin una ells, seguint un esquema  i l'exposin a la resta dels grups. Aquí, de les discussions i posades en comú en diuen "socialización". M'agrada la paraula.

Aquesta és la meva experiència amb els temibles shuar , ferotges i irreductibles guerrers, defensors del seu territori, que ara aprenen noves armes per defensar la seva llengua i la seva cultura.

Del seu diccionari il·lustrat

he fet, per raons òbvies,  la foto d'aquesta paraula.

 I com que n'hi havia una que no hi era, els he demanat que me l'escrivissin a la pissarra, és aquesta:

que vol dir "marit" o "nòvio". 

..........

Quan he sortit de les classes he anat a visitar una noia de La Garriga, companya de classe de la Núria i en Xavi, que viu aquí. Un altre dia us explicaré totes les coses que hem parlat i m'ha explicat. Molt molt interessant. 

Artesanies

He deixat la tortuga passejant pel pati de l'hotel, m'he posat a trastejar amb l'ordinador i he aconseguit trobar un sistema més fàcil per pujar fotos al blog. No m'he resistit a posar-ne unes quantes per mostrar-vos algunes artesanies.

Aquesta foto és d'avui a Puyo, és la pared del menjador on he dinat (m'hi han portat) menjar típc de l'Amazonia. Ja us l'explicaré en un altre missatge. M'ha agradat aquesta pared plena de collarets i penjolls d'una de les ètnies (perdò, aquí  en diuen "nacionalidades históricas") d'aquí. Com que no recordo de quina m'ha dit que era, no poso el nom, però l'afegiré quan m'ho tornin a dir. 

Aquestes són les artesanies  de la comunitat épera de Santa Rosa, on vaig aturar-me ahir quan baixava en barca pel riu Cayapas per arribar a Borbón on ens esperava un cotxe per dur-nos a Puyo. Aquestes artesanies les fan les dones en una cooperativa que tenen. És aquí que em vaig comprar la polsera-tortuga que està retratada  al missatge anterior.

Aquesta foto i les que segueixen van estar fetes al mercat d'Otavalo, una ciutat kíchwa on ens vam aturar  a dinar, camí de Puyo. Feia fred i plovisquejava. El mercat no estava gaire ple, pero hi havia coses molt maques i molt de color.

Un munt de mocadors de coll

D'aquestes estovalles me'n vaig enamorar però no vaig comprar-ne cap perquè no tinc lloc a la motxilla per carretejar-les d'un lloc a l'altre

I acabo amb aquesta foto perquè és prou eloqüent sobre la interculturalitat del futbol.

Ara toca posar-se a treballar els materials per un curs de 8 hores diaries durant tres dies (o sigui, 27h) que comença demà: "Taller de metodología de la enseñanza de la lengua materna y el castellano". Els destinataris són 19 mestres de l'ètnia la nacionalitat shuar. Tot i que segueixo tenint molts dubtes sobre la pertinència de l'ajut tècnic que hem de fer aquí (crec que estan prou preparats per fer-ho amb els seus propis especialistes), espero fer alguna cosa digna. 

P.D. Si em poseu comentaris al blog (que m'agraden molt) i els heu de posar com "anònim", signeu-los que em fa també molta il·lusó saber de qui són.

Vuit hores de viatge a Puyo

Per fer entrades al blog no es pot ser tortuga. 

Ni tampoc es pot intentar transmetre un viatge on cada tres o quatre hores hi ha coses noves per explicar.

Com que no hi ha més remei, resumiré: la tortuga ahir va acabar la feina que tenia encomanada (i que comentarà en un altra entrada); els alumnes van fer una festa tocant els instruments tradicionals chachis i ballant un ball típic (una miqueta, només); avui s'ha llevat a les 4:30 del matí, ha pujat a la barca i, apa, riu avall!; ha vist sortir el sol al riu i, de nou, el paisatge era una meravella.

A les 7:30 del matí la barca s'ha aturat perquè estava convidada a visitar una comunitat Épera: Santa Rosa. L'escola estava molt endreçada i neta; la casa de les dones on fan les artesanies, també. N'ha comprat un munt, entre elles, una polsera de tortuga que, segur, l'estava esperant allà des de feia temps.

Desprès ha fet un viatge en cotxe de vuit hores, una mena de rally Paris-Dakar, travessant muntanyes, valls, albirant volcans nevats, sota la pluja, sota la boira, aturant-se a Otavalo, una ciutat quítxua per tafanejar el mercat i, de nou, comprar artesanies, fins arribar, a la nit, a la ciutat de Puyo on s'hi passarà una setmana i on haurà de fer més cursos però encara no sap molt bé a qui ni de què perquè li han canviat  l'agenda. Demà ho sabrà. Puyo li ha semblat més gran del que se l'havia imaginat.

Part del viatge l'ha fet amb l'altra dona que també participa en el mateix programa, l'Agnès. Plegades, han fet 4 hores de cotxe, assegudes als seients del darrere  i no han parat de xerrar. Com que cada una està a una part del país i fa coses diferents i no es veu amb l'altra la xerrada intensa i a raig ha estat molt profitosa per entendre com funcionen aquí les coses i per posar en comú les preguntes que cada una es fa sobre la necessitat o no de la seva presència aquí. Això no treu que estan aprenent molt i veient molts llocs i persones, unes realitats que altrament no haurien conegut mai.

Ara se'n va a dormir i demà seguirà explicant, poster retrospectivament, les coses que ha vist i rumiat.

L'hotel on l'han all·lotjat li sembla una meravella de confort i harmonia.

El riu Cayapas

Aquesta foto està feta fa dos dies durant el trajecte en barca fins a Santa María.

El servidor no en deixa penjar més, de fotos.

Ja us podeu fer una idea de com és d'exhuberant i preciós aquest lloc.

Pluja, pluja i pluja

La tortuga segueix sense gaire connexió.
Ara ha intentat penjar alguna foto i, plas! s'ha tallat la connexió i la foto no ha pujat. Els que teniu facebook podeu veure'n alguna allà que (misteris) el servidor l'hi ha deixat pujar. La novetat és que pot escriure amb el seu ordinador i controla més el teclat.

Ara arreglarà els accents del missatge d'ahir.

Frissa per posar-vos les fotografies i explicar-vos coses de les ètnies d'aquest extrem del país: els Chachis i el Éperas. És un gust treballar amb els seus mestres, motivats, esforçats fins a límits podriem dir heroïcs (alguns han fet 2 dies de viatge en barca per venir a fer aquest curs), algunes dones porten els nens ... la tortuga no deixa d'aprendre i de fer-se preguntes.

Avui ha visitat una escola bilingüe i s'ha desanimat una mica. Era una escola de tercera categoria. N'ha de visitar més per fer-se una idea més global i no quedar-se amb aquesta impressió.

Tota la nit i bona part del dia ha caigut una pluja macondiana.

Ara toca anar a sopar i intentar no relliscar amb el llot.
I també toca posar-se el repel·lent perquè amb la caiguda del sol comença el festí dels mosquits!

Des de Santa Maria de los Chachis

(text arreglat dos dies després)
La tortuga ha arribat a un poblet que es diu Santa María de los Chachis de los Cayapas; per arribar-hi li ha calgut un trajecte de 5 hores en cotxe, travessant muntanyes emboirades i baixant fins arran del Pacific; i allà, navegar dues hores en una barca de motor pel riu Cayapas.
Santa María de los Cayapas és la comunitat  més gran de totes les de la ribera del riu. Tot i ser la més gran, és petita. No hi ha electricitat durant bona part del dia, hi ha talls, i només hi ha un accés a internet que és l'aula on es treballa.
Avui, la tortuga ha fet 6 hores de classe i ha demanat un ordinador a un professor perque el seu no es connecta i esta escrivint aquest blog (sense accents perque en aquest teclat no els sap posar) i ho esta fent perquè sapigueu que és possible que fins dijous, que ja serà a un altre lloc, no podra penjar les fotos que son molt boniques (perquè l'entorn ho és), ni podrà escriure gaire, segurament, per les raons que ja us ha dit.
Ara bé, la tortuga te moltes ganes d'explicar-vos tot el que fa aqui i com és aquest lloc.
I ara se'n va sopar: arròs amb remolatxa i tortita de huevo con camarones, amb suc de maracujà de beguda. Ahir va menjar un peix i no va preguntar què era per si de cas.
En fí, que us diu està bé i molt molt i molt enfeinada.

Arribada

Això és un "canelazo" una beguda exquisita que m'han fet descobrir. Està feta a base d'aiguardent, sucre, suc de narajilla i aigua de canyella. Se serveix calent. Està deliciós i reconforta del fred (13º), de la humitat i del mal d'altura (Quito està  a 2800 metres, poca broma). 

Ja veieu que la tortuga ha arribat a Quito però d'aquesta ciutat només pot explicar que està rodejada de muntanyes molt altes, que la matexa ciutat està tota ella sobre muntanyetes i que el que ha vist de carrers tot són pujades i baixades. Més coses (poques):  el lloc on ha anat a sopar estava a una zona plena de restaurants, molt animada i gairebé a cada restaurant, hi havia música en directe.

Ara, la tortuga està com flotant. No sap si per la ressaca de l'avió o per l'altura. 

Demà al matí marxarà cap a Borbón i Santa María, a la província d'Esmeraldas, al nord-oest del país.

Està plovent.

 El carrer de la marxa

 Les empanades de morocho (blat de moro) i de verde (plàtan) boníssimes!

Música en directe, que no falti!

Compte enrere

La tortuga està a punt de marxar -falta menys d'una setmana- a fer una ruta que la durà a l'altra banda de l'Atlàntic, a un lloc on mai no havia pensat anar.
Us preguntareu on va i què hi va a fer.
Se'n va a l'Equador a treballar en un projecte d'assistència tècnica a la formació de mestres bilingües. Seran tres setmanes intenses on visitarà tres zones del nord el país. Un país del qual la tortuga està dèscobrint-ne, tot just ara, la gran complexitat ètnica i lingüística.
Li han enviat una agenda on estan detallades totes les accions que haurà de fer durants els dies que sigui allà. I són moltes.
La tortuga és lenta i, a més, sempre viatja amb la casa a sobre. Aquest cop, li caldrà deixar la seva closca i ser ràpida de reflexes i de moviments.
La tortuga ja s'ha vacunat; ara s'informa, aprén sobre el país on anirà, prepara l'equipatge i endreça les pors a la butxaca més petita de la motxilla.
Ha començat a escriure un blog per compartir totes aquestes coses amb els seus amics.
Potser serà la closca on se sentirà protegida.

Mapa etnogàfic de l'Equador