Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris dones. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris dones. Mostrar tots els missatges

dimecres, 14 de novembre del 2012

El refugi de l'infern



Del meu últim dia a Bilwi només us puc explicar i no sé si ho sabré fer, la visita a l'alberg de dones maltractades, de la mà de la Shira, la directora de la casa del Movimiento de Mujeres. Del que ella m'ha explicat, no n'he pres cap apunt, us transmeto, de memòria, les informacions que m'han quedat. Serà llarg.

La casa del Movimiento de Mujeres dóna suport a les dones maltractades, de dues maneres:
  1. atenció (hi ha metgesa, psícòlega i advocadessa) a totes les que arriben, en qualsevol moment del dia -o de la nit- i demanen ajut perquè han patit maltractaments.
  2. al·lotjament, en un alberg que hi ha al darrere de la casa, a les dones o nenes que no tenen on anar perquè fugen d'un maltratador o un violador i/o perquè la familia no les vol, justament per haver estat violades.
La Casa del Movimiento de las Mujeres
  • L'Alberg era molt petit i amb diners de l'AECI (Agència Espanyola de Cooperación Internacional) es va ampliar i és un edifici maco, sòlid i ben fet.  Té una capacitat per 15 persones però ja resulta totalment insuficient perquè tenen molta més demanda. 
  • La majoria de dones al·lotjades a l'alberg són nenes -n'hi ha de cinc anys-  o adolescents. Algunes adolescents, estan prenyades o amb criatures que ja han nascut estant allà, fruit de la violació. També hi ha un nen (no un fill de víctima sinó víctima ell mateix)
  • A Nicaragua, l'avortament, que era legal, va ser il·legalitzat el 2006 pel mateix comandant sandinista Daniel Ortega, per pressions de l'Església Catòlica. No entenc com hi ha dones al món que poden donar suport al Frente Sandinsita després d'aquesta mesura tan contrària a la llibertat femenina.
  • Les noies violades no tenen cap més opció que parir. Hi ha un alt nombre de noies que s'auto-lesionen i fins i tot se suiciden per no parir la criatura que han concebut desprès d'haver estat violades.
  • A la Casa i l'Alberg fan tot un acompanyament psicològic perquè el trauma d'haver de parir no sigui tan  terrible. No tinc paraules.
  • Les nenes i les adolescents provenen de comunitats llunyanes i són portades a l'alberg per la policia a partir de la denúncia d'alguna àvia o tia que després se'n renta les mans i no en vol saber res, perquè es tracta de violacions i abusos en el marc de la familia i no volen embolics.
Albergue Nidia White
  • Un cop són a l'alberg, les nenes i noies, com que són menors, passen a dependre del Ministerio de la Familia nicaragüenc, organisme que busca famílies que les vulguin acollir.
  • Moltes vegades, les families que acullen les nenes i les noies, les volen per posar-les a treballar i no sempre n'accepten els fills. La Casa de las Mujeres fa un seguiment d'aquestes nenes per saber si estan ben ateses amb els que les han acollit. Això no sempre és així, però no poden fer-hi res perquè els representants de la llei donen gairebé sempre la raó a la familia acollidora.
  • Un altre problema són els estudis d'aquestes nenes. La Casa ha aconsegit un conveni perquè algunes puguin anar a una escola d'educació especial on podran seguir un ensenyament adeqüat al seu nivell (sovint amb mancances i retards respecte a les nenes de la seva edat).
  • D'altres casos, però, són més complicats: dues bassones de tretze anys són a l'alberg per maltractaments i abusos per part del seu pare. No tenen mare, va morir fa uns anys. Les nenes duien una vida escolar normal, més aviat bona. Estaven a punt d'acabar la primària (aquí s'acaba al 13 anys). La seva mestra es va adonar que eren víctimes d'abusos i va denunciar el cas. Es va veure que era veritat. Ara estan al·lotjades a l'alberg però no poden anar a escola ja que perilla la seva vida: el pare maltractador no és a la presó. Per raons burocràtiques no arriba el permís perquè les seves mestres els puguin fer exàmens especials. Acabar el curs els és impossible. De moment, no poden seguir estudiant.
  • A l'Alberg hi ha dues dones responsables que conviuen tot el dia amb les nenes i fan activiats. L'Agermanament de Vilafranca del Penedès financia el sou d'aquestes dues dones i l'atenció jurídica.
  • L'Ajuntament de Bilwi assumeix i paga els vigilants.
  • Falten recursos de tot tipus per assegurar que aquestes nenes tinguin una vida millor després de l'alberg.
  • De vegades, algunes tornen a la Casa o a l'Alberg perquè com que han esdevingut prostitutes, les han maltractat i violat un altre cop.

Vaig estar amb les nenes, amb les noies, vaig veure els “tiernos”, vam parlar del futur naixement de la que estava “panzona”. Volia una nena, però la metgessa li havia dit que duia un nen. Éveu que totes volen tenir nenes i no nens.
Les petites corrien, i alguna se m'abraçava, com les meves nétes.
Mentre la Shira em descobria els atzucacs legals i socials del territori terrible de l'abjecció, jo només veia aquelles noietes amb les seves criaturetes, aquelles nenes, aquell nen, tots doblement víctimes, dels seus agressors i de la societat, i veia l'Ariadna, l'Ona, la Mar, en Manel, el cervell s'em va tornar com boirós i vaig sortir d'allà amb el cor encongit i una sensació aclaparadora d'impotència.
I fins ara no us he pogut explicar, però volia fer-ho.
I quan m'he posat a escriure-ho, se m'han tornat a encongir el cor i el cervell, i us ho he escrit amb llàgrimes al ulls i fàstic, i indignaciò i ràbia, molta, moltissima ràbia.

.......................

divendres, 4 de maig del 2012

Bussiness


Mireu las polseretes (aquí en diuen "manillas"), arracades i clauerets que he comprat! Els dels Barça són massa! 

Segur que pensareu que sóc kitsch i no us equivocareu. Per, no us ho perdeu, no els he comprat en un mercat sinò a una de les professores tècniques (assessores) del programa Bilingüe del curs que he fet aquests dos últims dies. Aquest matí, abans de començar,  ens ha tret la paradeta amb tot d'artesanies que fan els seus fills per guanyar-se uns diners. Jo fins i tot sospito que això dels escuts del Barça els seus fills ho han fet perquè sabien que la seva mare estava en un curs amb una professora de Barcelona. 

Sigui com sigui, li he comprat la tira de coses i els altres tècnics del curs també n'hi han comprat, no tantes com jo perquè, esclar,  no són guiris com una servidora. 

A més, tothom feia fotos de les artesanies per copiar-ne els dissenys perquè els assitents al curs són de diverses parts de l'Amazonia i deien que repetirien els dibuixos.

També ha tingut molt èxit la meva polsera de la tortuga, que ha estat molt fotografiada per copiar-ne el dibuix i reproduir-lo en les seves artesanies, ja que, com que ve d'una altra part del país,  té un dibuix que no havien vist mai. Les tècniques tenen fotos d'artesanies als seus ordinadors i així s'inspiren per a teixir nous dissenys.



M'ha costat començar el taller pel desgavell que s'havia format. Semblava un mercadillo. Per acabar-ho d'arrodonir, la Dèlia (la professora que veieu en un primer pla, amb el barret), mentre estavem fent el taller, tot participant-hi activament, s'ha posat a fer polseres i quan ha estat hora d'anar a dinar ja en tenia una de feta que, naturalment, m'ha venut! I aquí teniu immortalitzat el moment.


Montse, he posat la foto perquè no em diguis que no en poso de meves. Normalment no en poso perquè a) no en tinc,  ja que sóc jo qui les fa, i quan estic fent algun taller no penso a demanar a algú que faci les fotos, si en tinc une porques és perquè algú agafa la meva càmera, que sempre la deixo a mà, i la fa; i b) perquè no m'agrado com surto, com és el cas d'aquesta foto. Però m'ha semblat que il·lustrava molt bé el que us he he explicat i he fet el sacrifici de posar-la.

Malgrat el bussiness,  el taller ha anat millor del que em pensava i ha resultat curt. Hauriem necessitat dos dies més. El tema era el de sempre: l'ensenyment de les llengües a l'escola bilingüe. Sant Cassany, Sant Noguerol, Santa Nussbaum em perdonin però he hagut de fer la vulgata de la vulgata. Espero que els hagi estat útil.

A la tarda, al sortir del taller, he perdut la meva polsera-tortuga. De tant deslligar-me-la perquè en fessin fotos es deu haver afluixat el cordill i no m'he adonat que em queia. Una pena!

Demà i demà passat tinc FESTA! Faré turisme pels voltants. 

Gràcies Toni, Ángeles, Montse, Núria, i també algún anònim o anònima per deixar-me comentaris al blog o per mail. M'agrada molt rebre'ls! No sé per quina raó no és fàcil posar-ne al blog. Si no podeu, envieu-me'ls per mail. Sempre són benvinguts!