Colonització

Font de la imatge

Awas Tingni és un territori mayangna, a prop de Bilwi.

Durant molts anys, els seus habitants van lluitar, pacíficament i tossuda, perquè l'Estat de Nicaragua els reconegués el drets a la propietat col·lectiva de les terres d'aquest territori. Com que no ho van aconseguir, van dur el seu cas fins a la Cort Interamericana dels Drets Humans, que, en una sentència del mes d'agost de 2001, els va donar la raó.

Melba MacLean

Ara bé, onze anys després d'aquest triomf, el terrritori d'Awas Tingni no ha parat d'omplir-se de colons que arriben des del Pacífics (no són mayangnas) per instal·lar-s'hi i  viure de la  ramaderia. És a dir, seguint el mateix procediment amb què es va fer la "conquesta" de l'Oest.
Els colons, els "terceros", com els anomenen els indígenes, no respecten  el territori ni els costums,  tallen arbres per a fer pastures i  en aquest moment ja doblen en població als pròpis mayangnes. I ara, aquests, tornen a estar  en procès, legal i pacífic, lentíssim, de veure què fan amb els colons. Els treuen? Es queden? En quines condicions?

 Casa i Bibliteca del CIDCA a Bilwi

Tot això m'ho va explicar la Melba MacLean, una professora i lingüista mayangna, amiga meva des de fa anys, que ara dirigeix el CIDCA (Centro de Investigaciones y Documentación de la Costa Atlántica).

Li  vaig dir que ho explicaria perquè més gent sabés quins problemes té la lluita del seu poble pel dret a viure en el seu territori.

Links:
Qui són els mayangnas
Sobre la llengua dels mayangnas
CIDCA

(Post Data: Demà torno i encara em queden moltes coses per explicar).

El refugi de l'infern

Del meu últim dia a Bilwi només us puc explicar i no sé si ho sabré fer, la visita a l'alberg de dones maltractades, de la mà de la Shira, la directora de la casa del Movimiento de Mujeres. Del que ella m'ha explicat, no n'he pres cap apunt, us transmeto, de memòria, les informacions que m'han quedat. Serà llarg.

La casa del Movimiento de Mujeres dóna suport a les dones maltractades, de dues maneres:

1. atenció (hi ha metgesa, psícòlega i advocadessa) a totes les que arriben, en qualsevol moment del dia -o de la nit- i demanen ajut perquè han patit maltractaments.
2. al·lotjament, en un alberg que hi ha al darrere de la casa, a les dones o nenes que no tenen on anar perquè fugen d'un maltratador o un violador i/o perquè la familia no les vol, justament per haver estat violades.

La Casa del Movimiento de las Mujeres

• L'Alberg era molt petit i amb diners de l'AECI (Agència Espanyola de Cooperación Internacional) es va ampliar i és un edifici maco, sòlid i ben fet.  Té una capacitat per 15 persones però ja resulta totalment insuficient perquè tenen molta més demanda. 
• La majoria de dones al·lotjades a l'alberg són nenes -n'hi ha de cinc anys-  o adolescents. Algunes adolescents, estan prenyades o amb criatures que ja han nascut estant allà, fruit de la violació. També hi ha un nen (no un fill de víctima sinó víctima ell mateix)
• A Nicaragua, l'avortament, que era legal, va ser il·legalitzat el 2006 pel mateix comandant sandinista Daniel Ortega, per pressions de l'Església Catòlica. No entenc com hi ha dones al món que poden donar suport al Frente Sandinsita després d'aquesta mesura tan contrària a la llibertat femenina.
• Les noies violades no tenen cap més opció que parir. Hi ha un alt nombre de noies que s'auto-lesionen i fins i tot se suiciden per no parir la criatura que han concebut desprès d'haver estat violades.
• A la Casa i l'Alberg fan tot un acompanyament psicològic perquè el trauma d'haver de parir no sigui tan  terrible. No tinc paraules.
• Les nenes i les adolescents provenen de comunitats llunyanes i són portades a l'alberg per la policia a partir de la denúncia d'alguna àvia o tia que després se'n renta les mans i no en vol saber res, perquè es tracta de violacions i abusos en el marc de la familia i no volen embolics.

Albergue Nidia White

• Un cop són a l'alberg, les nenes i noies, com que són menors, passen a dependre del Ministerio de la Familia nicaragüenc, organisme que busca famílies que les vulguin acollir.
• Moltes vegades, les families que acullen les nenes i les noies, les volen per posar-les a treballar i no sempre n'accepten els fills. La Casa de las Mujeres fa un seguiment d'aquestes nenes per saber si estan ben ateses amb els que les han acollit. Això no sempre és així, però no poden fer-hi res perquè els representants de la llei donen gairebé sempre la raó a la familia acollidora.

• Un altre problema són els estudis d'aquestes nenes. La Casa ha aconsegit un conveni perquè algunes puguin anar a una escola d'educació especial on podran seguir un ensenyament adeqüat al seu nivell (sovint amb mancances i retards respecte a les nenes de la seva edat).
• D'altres casos, però, són més complicats: dues bassones de tretze anys són a l'alberg per maltractaments i abusos per part del seu pare. No tenen mare, va morir fa uns anys. Les nenes duien una vida escolar normal, més aviat bona. Estaven a punt d'acabar la primària (aquí s'acaba al 13 anys). La seva mestra es va adonar que eren víctimes d'abusos i va denunciar el cas. Es va veure que era veritat. Ara estan al·lotjades a l'alberg però no poden anar a escola ja que perilla la seva vida: el pare maltractador no és a la presó. Per raons burocràtiques no arriba el permís perquè les seves mestres els puguin fer exàmens especials. Acabar el curs els és impossible. De moment, no poden seguir estudiant.
• A l'Alberg hi ha dues dones responsables que conviuen tot el dia amb les nenes i fan activiats. L'Agermanament de Vilafranca del Penedès financia el sou d'aquestes dues dones i l'atenció jurídica.
• L'Ajuntament de Bilwi assumeix i paga els vigilants.
• Falten recursos de tot tipus per assegurar que aquestes nenes tinguin una vida millor després de l'alberg.
• De vegades, algunes tornen a la Casa o a l'Alberg perquè com que han esdevingut prostitutes, les han maltractat i violat un altre cop.

Vaig estar amb les nenes, amb les noies, vaig veure els “tiernos”, vam parlar del futur naixement de la que estava “panzona”. Volia una nena, però la metgessa li havia dit que duia un nen. Éveu que totes volen tenir nenes i no nens.

Les petites corrien, i alguna se m'abraçava, com les meves nétes.

Mentre la Shira em descobria els atzucacs legals i socials del territori terrible de l'abjecció, jo només veia aquelles noietes amb les seves criaturetes, aquelles nenes, aquell nen, tots doblement víctimes, dels seus agressors i de la societat, i veia l'Ariadna, l'Ona, la Mar, en Manel, el cervell s'em va tornar com boirós i vaig sortir d'allà amb el cor encongit i una sensació aclaparadora d'impotència.

I fins ara no us he pogut explicar, però volia fer-ho.

I quan m'he posat a escriure-ho, se m'han tornat a encongir el cor i el cervell, i us ho he escrit amb llàgrimes al ulls i fàstic, i indignaciò i ràbia, molta, moltissima ràbia.

.......................

Link relacionat: AMICS DE PUERTO CABEZAS (Vilafranca del Penedès)

Fer de turista

Quan vaig pels carrers de Bilwi sense cap objectiu concret, només a passejar i a fer alguna foto, "canto" moltíssim. Perquè  sóc estangera ("chele", diuen aquí) i perquè vaig amb una càmera i aquí ningú hi va.. Fins i tot em fa com vergonya fer fotografies. Tothom em mira. Em sembla com si estés fent alguna cosa dolenta. Avui una senyora m'ha preguntat què buscava i he hagut de dir que estava esperant la professora Jenny Blanford, de la escuela Morava, la qual cosa ha semblat satisfer la seva curiositat. Com a Godall: als forasters se'ls ha d'ubicar.

Per això, les millors fotos són les que no he fet perquè el pudor i el respecte m'ho impedien: un home dormint en una hamaca feta amb una bandera americana (vet aquí un ús sostenible de les banderes!); un paralític en una cadira de rodes, amb la bandera del Barça; un vellet, també en cadira de rodes, amb barret texà i crocs blancs als peus; nens jugant; nenes venent al mercat...

Fer de turista per Bilwi, a més de ser una missió impossible, és fer el ridícul. 

No obstant, us deixo un parell de fotos més, de les no compromeses.

                            

Carrers

Els que em demaneu fotos dels carrers amb cotxes i poques voreres, aqui les teniu. I no estan fetes a l'hora de màxim trànsit que és entre les 3 i  les 4 de la tarda. Per què? Imagino que és quan surten tots els nois i noies de les escoles, però no n'estic segura. Ho preguntaré.

Aquí sota teniu una botiga de motos al mateix carrer de moltes de les botigues que he posat a l'entrada anterior.

Per acabar, una foto de noies sortint de l'escola. Com veieu, la seva relació  amb els mòbils és la mateixa de tots els adolescents a tot arreu.
El que em té el cor robat és el blanc immaculat de les seves bruses i dels seus mitjons. Jo no sé com s'ho fan les dones aquí: renten a mà i els colors blancs són sempre radiants i miraculosament lluminosos.

Avui he fet la xerrada a la Facultad de Sociologia. No sé com me n'he sortit. Demà us explico. 

Seguiu comentant, que m'anima a escriure!

Botigues

A mi em sembla que Bilwi ha passat al segle XXI sense a penes passar pel XX.

Està ple de cotxes i molts carrers no ténen voreres. Fins fa poc, com que no hi havia cotxes, no se'n necessitaven i la gent circulava pel mig dels carrers. Ara és del tot impossibble i com que les escasses voreres que hi ha són estretes o estan malmeses, anar per un dels dos carres principals és un patiment. No sé com no hi ha més accidents.

Una altra cosa que em crida l'atenció és la gran quantitat de botigues i botiguetes que hi ha. A les parades del mercat de sempre, que s'han doblat d'uns any ençà, s'hi afegeixen els centenars de botigues que venen tot tipus d'objectes, des de els més senzills -fil i agulla per cosir-  al més moders -càmeres fotogràfiques, liquadores, aigüeres, recanvis, bicletes, texans, vestits de festa, televisors, planxes pel cabell, motos, maletes, motxilles, menjadors, ordinadors, matalassos, xancletes, crocs (gran èxit!), mòbils...

                           

                       

  

 

Tota la ciutat és com un gegantesc Corte Inglés, i, com al Corte Inglés ara, em fa la impressió que hi ha molta més oferta que demanda. 

Només he vist un lloc on venien llibres: Libreria "EL SABER", Aqui sota la teniu.

Palmeres

'''

Ja us he dit que m'enamoren las palmeres d'aquest lloc.

Aquí sota en teniu una colecció.
PALMERES DE BILWI

Espero que les pogueu veure bé.
Enteneu el meu enamorament?

Metàfora

La Jenny i jo hem anat a  la URACCAN, la Universidad de las Regiones Autónomas de la Costa caribe Nicaragüense. Ens esperaba en Fidel, que treballa allà i m'ha fet una visita completa, a més de presentar-me  a les autoritats i als seus col·legues. M'han demanat que dilluns vagi a parlar als estudiants de sociologia sobre les autonomies a España i també sobre la meva experiència a l'Equador. Mare meva! quin popurri! i no sé com me'n sortiré amb el tema de les autonomies!

  

La Univesitat m'ha sorprès agradablement. És a 7km de Bilwi, en plena natura. Té un miler d'alumnes. En el link trobareu les carreres que s'hi poden fer. El campus es senzill i polidíssim. A tot arreu es veu ambient de treball i tranquil·litat. 

La metàfora: aquesta Universitat s'ha aixecat en terrenys i instal·lacions d'una antiga base militar de la qual en queden algunes restes.

Abans de tornar a l'hotel, una curta passejada pel port, just abans de la posta de sol. El cel i el aigua eren d'un gris platejat.

Un paisatge metàl·lic, d'inquietant  harmonia. 

Apunts

Ha fet moltissima calor, i molt humida. A les 10 del matí ja estava xopa.

El valor del Córdoba. 24 Córdobas= 1 $.

Un trajecte curt en taxi costa 20 Córdobas. Un de més llarg, 30.

Un dinar o un sopar en un restaurant (1 plat i 1 beguda) costa 215 Córdobas

Un mestre que comença cobra 2.000 córdobas al mes (uns 83$, i no arriba a 80€)

Un mestre que porti molt de temps i treballi a dos llocs pot cobrar 5.500 córdobas.

Seguiré investigant preus.

He vist la classe de la Jenny: 50 nens i nenes de 11 anys. No he fet fotos de la impressió que he tingut. Dilluns hi aniré a explicar-los coses de Barcelona.

La Jenny m'ha aconmpanyat a les escoles a dur les cartes dels mestres de Vilafranca. Dilluns passaré  a buscar les respostes. No em deixa sola ni un moment: diu que quan va ser a Barcelona jo em vaig ocupar d'ella i ara vol fer el mateix. Xerrem moltíssim. Té una història increïble.

Les palmeres d'aquesta ciutat, m'enamoren.

Bilwi

Avui he arribat a Bilwi (Puerto Cabezas)*  després d'una hora de vol des de Managua.

Només he fet  una petita volta per la ciutat i ja he constatat que em sembla que segueix essent la mateixa: respecte a l'última vegada que vaig estar aquí. Hi ha molts més cotxes i moltissimes més botigues i comerços, també més hotels, hospedatges i restaurants, però m'ha semblat que Puerto segueix  fidel a la seva essència: xafogosa, humida, fangosa, desordenada, dispersa, sorprenent, dura i sensual a parts iguals.

La Jenny m'ha vingut a buscar a l'aeroport i no hem parat de xerrar i d'explicar-nos les vides, i , ella, a més de la seva, la vida i les vides de Puerto. Demà al matí també serà amb mi i crec que veuré en Fidel.
Em sento com a casa.

Us deixo un petit àlbum amb les fotos que he fet aquesta tarda perquè us feu una idea de com és aquesta ciutat.


*Bilwi és el nom indígena (mayangna)de Puerto Cabezas.
Bilwi a la Viquipèdia
Associació d'amics de Puerto Cabezas

M'agrada, no m'agrada

Managua és una ciutat que té més de dos milions d'habitants. Es molt extensa i no té un centre històric, un nucli antic, com ténen moltes altres ciutats perquè va ser destruïda per dos terretrèmols (1931 i 1972). Sobre els terrenys devastats no s'ha tornat a cosntruir, per falta de seguretat, ja que sota hii ha moltes falles. Aquesta circumstància li dóna una apariència especial, ja que el centre, generalent més poblat a moltes ciutats, a Managua és ple d'espais buits.
Salman Rusdhie, en el  llibre "La sonrisa del jaguar" defineix Managua com una ciutat "que vetlla el seu propi cadàver", Esclar que el llibre es del 1986, escrit en plena Revolució Sandinista, i quan al país encara hi havia guerra i boicot dels EEUU. Jo vaig veure aquesta Managua. Ara el cadàver s'està transformant en parcs públics. No en totes, però sí en algunes parts, encara segueix tenint aspecte de mort, més arreglat, però mort.

No he pugut passejar ni anar al meu aire per Managua. Els de l'AEPFCA no han volgut de cap manera que em desplacés sola ni a peu o en bus. La meva retrobada amb Managua ha estat com darrere d'un vidre. No m'he pogut barrejar amb la gent, badar i perdre'm pels carrers. M'ha semblat que la ciutat està molt renovada però que encara conviu amb molts aspectes dels dels anys de la guerra i de la precarietat.
Espero poder passejar-hi quan torni de Bilwi.

Resumint:
.
Coses que no m'agraden de Managua: 
El tràfic colossal i atapeït
La brutícia (plàstics, plàsticsi plàstics) que encara es veu per molts llocs.
La manca de seguretat i els assalts que tothom diu que són freqüents.

Coses que m'agraden:

Les parts renovades, pintades (no ténen cap mania amb els colors, el resultat és alegre)
El parc públic que s'ha construit en el solar abandonat (tants anys!) que es va esfondrar amb el terretrèmol del 72.
El gallopinto per esmorzar
Els sucs de fruita
El Malecón arreglat
La gent de l'AEPCFA, lluitadors contra l'analfabetisme.
L'Orlando Pineda: un líder indiscutible dels que ja no queden.

     

Coses que m'han sorprès:
De moment, només una: els eslògans de la campanya electoral del Daniel Ortega. És massa! Jutgeu vosaltres mateixos:

Demà marxo a Puerto, el meu estimat Bilwi.! Quines ganes!

Espero no haver estat massa prolixa.
Feu-me comentaris, que m'agraden!

Managua, primera nit

La tortuga ha arribat a Managua de nit, després d'un viatge que se li ha fet una mica pesat.

No ha pugut veure gairebé res de la ciutat: un immens camp de llumetes des de l'aire, publicitats potents a l'aeroport, tot molt més endreçat que anys enrere.

Això sí, la tortuga ha  recuperat l'olor i la humitat que li són tan familiars.  

L'Orlando Pineda i l'Evelyn, de la AEPFCA l'han acompanyat a l'hotel i s'ha sentit asquerosament pija. I això que l'hotel no és res de l'altre món. Ara s'està barallant amb la connexió que és la raó per la que l'ha triat (l'hotel)  i és fluixa o no va.

Anota mentalment que us ha d'explicar qui és l'Orlando i què fa l'AEPFCA.

La tortuga no sap què espera d'aquest viatge. En principi: veure, reveure, parlar, pensar.Retrobar què queda d'allò que va conéixer. No vol quedar-se amb records del passat, al contrari, als records, hi voldria  sumar l'actualitat.

Demà anirà a l'AEPCA a deixar els devedés i a parlar amb ells i després a la Costeña a buscar bitllet per anar a Bilwi, això si no ha de tornar a corre cuita a Barcelona per problemes familiars.

I ara se'n va a dormir. Demà seguirà.