Esglésies de Novogorod

Una petita joia de ciutat a 200km de St. Peterborg. Va ser l'antiga capital de Rússia i també un punt clau en la Segona Guerra Mundial ja que està situada a la sortida del llac Ilmen i a les riberes del Volchov, el riu on era el front entre alemanys (amb la División Azul) i els  russos. He llegit que la ciutat va ser ocupada pels alemnays el 1941 i que  al 1944, els russos la van recuperar. Uns i altres la van deixar trinxada.
Ara l'han refet i llueix, neta i polida, les torres de les seves moltes esglésies.
La ciutat està preparada per al turisme: a l'oficina d'informació parlen anglès, ofereixen mapes, s'escarrassen per contestar totes les preguntes que tinguem. Però és que, a més, aquests dies no hi ha turistes. O sigui hem pogut gaudir de les coses bones d'una ciutat turística (informació, souvenirs, mercadillo) però no de les dolentes (masificación).

La part antiga de la ciutat és plena d'esglésies. M he n'he enamorat de les formes i dels colors, sobretot del blanc, i això que no les he fotografiat totes!
A la Catedral, un ritual (una missa?)  fastuós m'ha permès de veure a primera fila la devoció espectacular dels fidels.
D'això no hi ha fotos perquè estaven prohibides.

.

El monestir de Yurev, prop de Novogorod

Després de la visita a Novogorod hi ha hagut l'anada a conéixer el llac Ilmen. Com que mereix capítol a part, ja ho explicaré demà.

Passejada sense rumb

Una de les coses que més m'agraden quan viatjo és arribar a una ciutat que no conec i començar a caminar, a badar, a respirar l'ambient. Mirar, mirar i mirar. I familiaritzar-me amb ella sense anar a cap lloc en concret.

Això és el que vaig fer air durant tres hores per San Petersburg.

Feia fred, però jo al cos no en tenia, anava vestida com una esquimal  (gràcies Manuela, Carme, Àngels, Núria i Decathlon!) Només l'aire gèlid que venia del riu em  tallava el tros de cara que el buf no tapava. 

El tros de ciutat per on vaig passejar, a més d'oferir les magnífiques vistes sobre el riu Neva, el Palau d'Hivern i l'Agulla daurada que us vaig posar a l'entrada d'ahir, és ple de ponts, tots molt macos, amb el seu riu gelat a sota. És la part monumental, la que van construir els tzars, per imitar i competir amb les grans ciutats europees.

Molta de la publicitat que es veu pels carrers és de les marques comercials que nosaltres coneixem Algunes estan en caràcters cirícilics  (us he de de fer una foto dels Macdonals en rus) i altres conserven les lletres llatines. També, vaig veure anuncis d'un concert de Bebe i un altre de Justin Bieber. 

 Al carrer més comercial (Nesky Prospeck, es diu), bastantes botigues de luxe i l'inevitable Zara

I per tot arreu, la gent tapada, molt abrigada amb abrics i gorros conjuntats (sobre tot les dones), molt  tranquil·la i molt amable.
M'agrada desxifrar els caràcters cirílics.
M'agrada escoltar el rus, sona bé. Es suau com el francès o el portuguès.
M'agradria aprendre'l, em passa cada cop que etic en un lloc que es parla una altra llengua.
A la nit vaig anar a sopar a un restaurantet que no estava lluny de l'hotel i que estava ple de gent (n'hi havia molts de buits)  Per sort  la carta que em van donar estava en rus i en anglès, perquè les noies que servien només parlaven rus.
Una sopa de xoucrut i una cerveseta em van escalfar el cos i l'esperit per tornar caminant, i anar a l'habitació a llegir sobre la història de la ciutat que acabava de conèixer..

Demà més perquè us explicaré el viatge fins a Novgorod que és on sóc avui, ja amb en Jaume i la Georgina.

Rússia: un viatge que en són dos

Així, tal qual me l'imaginava, així he vist per primera vegada, des de la finestra de l'avió, el paisatge rus: horitzontal absolut i blanc sobre blanc, Bé, no sabria dir-vos si és un gris tan clar que sembla blanc o un blanc tan neuilt que sembla gris. 

Rússia forma part del paisatge imaginari i dels relats escoltats en la meva infància. Aquest viatge llampec és en realitat dos viatges: un és el viatge de primer descobriment d'un país, i l'altre el  d'acostament a la vida i a la personalitat (o a la persona?) del meu pare. De fet, venir aqui està lligat a la trobada amb el meu germà per conèixer plegats un dels escenaris de la División Azul: el llac Ilmen, del qual n'haviem sentit molt a parlar a casa de petits. 

Avui he arribat i sóc a San Petersburg (Leningrad) Abans de venir, he rellegit  informacions a Internet  i llibres que tinc sobre la División Azul  M'he documentat, amb horror, de l'atroç setge nazi de Leningrad, on els soldats de la Divisón (és a dir, el meu pare també) van fer suport logístic, i per tant, van intervenir activament,  Quan el taxista m'ha preguntat què venia a fer a la ciutat i al país, m'ha fet  vergonya de dir-li la raó de la visita. Els alemanys i els espanyols van ser els seus invasors, els seus botxins. 

Què va empènyer un jove que havia estat capità de l'exèrcit republicà durant la Guerra Civil a apuntar-se voluntari  per ajudar l'exèrcit nazi?  I a re-apuntar-se a la Legion Azul quan la División va ser dissolta? Necessitat de redimir pena severissima de presó? Ideologia fascista? Ganes d'aventura? Inadaptació a la vida civil pel massa temps passat al front? (aquesta, diguem-ne, síndrome, la vaig veure en els homes que havien fet la guerra a Nicaragua) Albirar una sortida personal pel fet d'anar a un exèrcit que es considerava que seria el guanyador? Anticomunisme visceral? 

Una mica de cada cosa?

El viatge no em donarà la resposta. La sabré mai?

El Palau d'Hivern

 Fins aquí l'explicació d'un vessant, el turístic-històric-psicològic del viatge. Demà us explicaré l'altre, el turístic-turístic. Bona nit!

L'agulla daurada, al fons