Els colors de la realitat

*nota:

He corregit tots els (molts) que havia escrit a la crònica d'ahir, escrita a les fosques i a corrercuita perquè no tenia temps. Avui que he tingut temps, les fotos no se'm pengen bé.

I ara passo a la crònica de dimecres 16 de maig:

 Quan anàvem cap a l’aeroport hem vist barricades i restes de barricades, també, venedors de banderes de Nicaragua (que és la que porten els manifestants contra el govern) i he pensat en el pakis de Barcelona quan surten a vendre estelades, banderes espanyoles o del Barça, el que calgui. També em vist uns estructures de ferro que es diuen “árboles de la vida” que la Rosario Murillo va fer plantar en una avinguda. Fan pensar en les escultures de les nostres rotondes, en la despesa innecessària poc sostenible i poc estètica amb què es materialitzen les ocurrències dels poderosos per deixar petja i per donar feina als seus afins. Estan plens de bombetes i la gent s’ha dedicat a atacar-los, a rebentar les bombetes i fins tot a fer-los caure, per odi contra la seva creadora. No sabia que a la nit, un d’aquests “arbres” encara dempeus seria el causant d’una tristíssima notícia.

Mentre esperàvem per embarcar al bar de la terminal, hem vist un tros del començament de la sessió del Diàlogo Nacional entre Daniel Ortega , Rosario Murillo i els estudiants i altres representants de la societat civil, amb els bisbes i capellans com a mediadors. Era una retransmissió en directe. Un gran sala amb les cadires adornades amb llaços del color blanc i blau, com al bandera de Nicaragua. Capellans, bisbes y, representats de la societat civil i  estudiants i la parella presidencial Daniel Ortega-Rosario Murillo. Protocol llarguíssim, himne del país, paraules d’un bisbe (crec) pregàries, un poema de la pròpia RosarioMurillo. Al bar tothom seguia l’acte amb silenci. I encara més quan ha parlat un estudiant de 24 anys, portantveu del se col·lectiu. Ha tingut el valor de parlar clar adreçant-se a l’omnipotent i intocable parella. Ho ha fet molt bé. Mireu el vídeo com posa la pell de gallina. 

https://www.youtube.com/watch?v=9r1yxnGher4

Hem embarcat abans que acabés l’acte en un avió gran , és a dir, molt més gran que en altres ocasions, i hem arribat a Bilwi amb tota puntualitat. De nou, només baixar de l’avió he recuperat la humitat enganxosa, el sol que mossegava i l’olor de fusta fumada i mullada, la pluja sobtada i poderosa, la terra rojenca que s’absorbeix l’aigua com una esponja , les palmeres despentinades, els hibiscus, els ficus, els mangos...

L’hotel casa-museo, una construcció típica de fusta , endreçat i essencial (wi-fi) ,

Hem anat a dinar a un restaurant del malecón.

Unes fotos del restaurant per fer-vos envejeta hehe.
He menjat camarones empanizados. I penso que seran part essencial del meu menú d’aquests dies. 
A les 3 hem anat a una reunió a  l’ajuntament amb l’alcalde i els regidors per pactar amb ells el pla de treball.L’alcalde, Henri Herman, del Front Sandinista, el conec de fa molts anys i ell em coneix a mi. Ha estat un avantatge a l’hora d’implicar-se en aquest projecte sobre la llengua miskita que va ser impulsat pel seu predecessor en el càrrec, un alcalde del partit contrari, Yàtama, el partit que voten molts miskitos. Aquí a gent està molt polaritzada: hi ha dos bàndols enfrontats – amb violència, de vegades- els que voten Frente i els que voten Yàtama. Ambdòs només miren amb bons ulls allò que fan els “seus”  (us sona d’alguna cosa això?) i menystenen el que fan o han fet els altres. Amés, els alcaldes dels dos partits són sempre una mena de capos de negocis locals. I no dic res més.

A la reunió he pogut descobrir, amb satisfacció, alguns matisos que no coneixia de la personalitat del Henri. S’ha fet gran, ha millorat molt. Sembla que tingui menys xul·leria i en canvi té  habilitat per integrar a la gent del seu equip, del Frente , regidors de Yátama, el dels miskitos. Un canvi important d’estratègia.

Demà comencem les visites i entrevistes. Serà un no parar. En un altre entrada innteré resumir el contingut d ela nostra feina aquí.

Al vespre l’acalde  ens ha convidat a tots els de la reunió a sopar al seu mega restaurant a prop del mar. Hem menjat camarone , aquest cop, a la planxa. Hem parlat del projecte que ens ha dut a Bilwi, he après moltes coses sobre les noves fonts d'ingressos dels habitants de Bilwi (la pesca de "pepinos de mar" pels bussos, i la feina de les dones "piquineras", unes prestamistes amb pràctques que no es poden resumir ni otse explicar de forma pública) i també, amb prudència, del moment polític actual a Nicaragua: els estudiants han sortir decebuts de la reunió del Diálogo, Ortega no ha cedit ni un mil·límetre. Henri ens deia que cal ser més obert, el diàleg, el Compañero Presidente l’hauria d’haver fet abans, que no es pot ser autoritari, que la gent vol canvi , això venint d’un alcalde del Frente Sandinista és simptomàtic. Un dels regidors presents al sopar no hi estava d’acord i ens ha fet un discurs basat en la seva admiració a Ortega, i dient que  to el que diuen que ha fet la policia a Managua es mentida que són vídeos falsos i manipulats (us sona d’alguna cosa aquesta cançó?)

El Henri se’l mirava i escoltava des de lluny  i ens anava comentant que hi ha gent que només veu les coses en blanc i negre i que a la realitat hi ha molts colors. Un home llest. El Henri. Preveu un canvi de règim? Un canvi de cicle?

És aleshores quan hem debut , pel regidor hooligan del frente, que a Managua havia mort un periodista guatemalenc perquè li havia caigut a sobre un dels árboles de la vida que la gent estava destruint. Ens ha ensenyat el vídeo no sé quantes vegades i semblava que se n’alegrés que als manifestants els hagués passat això. Com si fos un càstig al seu desafiament.

Blanc i negre. Bons i dolents. Alegrar-se per la mort d’un enemic. Canvieu “mort” per exili o presó preventiva. Encara que ho intenti, no puc deixar de fer analogies amb les coses que també passen ala nostra Catalunya.

Unes fotos de Bilxi per acabar. Només dues o tres, Internet no fuciona bé i m'estic consumint. A més he d'anar a dutxar-me i aesmorzar que la jornada comença i no pararem.

Ay Nicaragua, Nicaragüita

Per començar, algunes incidències del viatge:
A Barcelona, el servidor d'Ibèria estava caigut i vam fer una hora i mitja  de cua (a les 5,30 del matí) per poder obtenir els bitllets que finalment ens van fer a mà i només fins a Madrid. Vam estar a punt de perdre l'avió, però no. A Madrid, nova cua per obtenir els altres bitllets. Tota una ginkana. El vol fins a Sant José, plàcid, sense turbulències però amb un fred espantós per l'aire acondicionat. Vaig embolicar-me amb dues mantes per suportar-ho. Vaig llegir molt, veig veure una pel.lícula preciosa (Tres anuncios en las afueras), que recomano, i vaig llegir -i disfrutar amb el nou llinre acabat de sortir: 24 contes al dia- i vaig dormir a estones. I és que 11 hores són 11 hores i donen per molt.

L'espera a l'aeroport de Sant Jose, llarga i avorrida. El vol fins a Managua, curtet i emocionant perquè vaig poder anar veient els trossets de Nicaragua, la flor más linda de mi querer, entre els núvols: el llac, Ometepe, les Isletas, Granada... Vam arribar a Managua sota un diluvi.

Diuen que aquí, el 15 de maig comença l'hivern, l´època de pluges i certament era una inuaguració de gala.
Al control de polñcia de l'entrada al país ens van estar interrogant més del que feien habitualment. Per un moment vam tèmer que no ens deixessin entrar de tantes preguntes  i protocols.

El Xavi del Fons Català ens esperava a la sortida i amb la furgoneta del Fons ens va dur a l'hotel.
Va tenir temps d'explicar-nos que Niacaragua viu una autèntica insurreciió popular. Que l'espurna va saltar amb el tema de la retallada de pensions però que ara sembla que el malestar covat durant tots els anys de control de Daniel Ortega i Rosario Murillo ha saltat pels aires i la gent està dient que ja en tenen prou.

Abonada con la bendita
sangre de Diriangén

Les manifestacions es convoquen per tot el país (sembla que a la Costa Atlàntica encara no) i sónd etots els estaments. Els estudiants ara són els més bel·ligerants. Tenen les universitats ocupades i a totes les carreteres hi ha barricades. Ahir per arribar a l'Hotel en vam veure tres, però el Xavi es coneix bé la ciutat i fent moltes voltes per altres carrers, va poder dur-nos a bon port.

A les manifestacions ha hagut uns 60 morts a trets per la policia . Un cop més, sang, morts.Això fa que la gent cada cop està més emprenyada i hagi perdut definitivament la por.
L'exèrcit sandinista ha dit que no actuarà contra el poble.
Avui ccmença una taula de diàleg però el Xavi diu que és difícil trobar una soluació ja que el que demanen els manifestants és llibertat, democràcia i que dimiteixin Ortega-Murillo i sembla que ells no estan disposats a dimitir. També diu que el règim només té el recolzament dels funcionaris i alcaldes del partit i que els mateixos sandinistes de base estan a favor de les protestes, tips de tant autoritarisme. Sembla que tot està punt de petar, sempre segons el Xavi.
A l'hotel, molt confortable, he dormit més de 7 hores, embolcallada amb el soroll de la pluja rabiosa.
Ara són gairebé les 7 de matí. Em dutxaré,  baixaré a esmozar i a les 10 marxem cap a Bilwi.
Recupero  l'olor d'humitat, l'olor peculair d'aquesta ciutat. Recupeo i sumo vivències en aquest país  tan maltractat que tant estimo i què tan em va ensenyar .
I que seguament encara m'ensenyarà més.
(Les fotos que he penjat són horroroses, fetes amb el mòbil i sense cap interès. Només per posar una mica de color a aquesta entrada)

M'agrada, no m'agrada

Managua és una ciutat que té més de dos milions d'habitants. Es molt extensa i no té un centre històric, un nucli antic, com ténen moltes altres ciutats perquè va ser destruïda per dos terretrèmols (1931 i 1972). Sobre els terrenys devastats no s'ha tornat a cosntruir, per falta de seguretat, ja que sota hii ha moltes falles. Aquesta circumstància li dóna una apariència especial, ja que el centre, generalent més poblat a moltes ciutats, a Managua és ple d'espais buits.
Salman Rusdhie, en el  llibre "La sonrisa del jaguar" defineix Managua com una ciutat "que vetlla el seu propi cadàver", Esclar que el llibre es del 1986, escrit en plena Revolució Sandinista, i quan al país encara hi havia guerra i boicot dels EEUU. Jo vaig veure aquesta Managua. Ara el cadàver s'està transformant en parcs públics. No en totes, però sí en algunes parts, encara segueix tenint aspecte de mort, més arreglat, però mort.

No he pugut passejar ni anar al meu aire per Managua. Els de l'AEPFCA no han volgut de cap manera que em desplacés sola ni a peu o en bus. La meva retrobada amb Managua ha estat com darrere d'un vidre. No m'he pogut barrejar amb la gent, badar i perdre'm pels carrers. M'ha semblat que la ciutat està molt renovada però que encara conviu amb molts aspectes dels dels anys de la guerra i de la precarietat.
Espero poder passejar-hi quan torni de Bilwi.

Resumint:
.
Coses que no m'agraden de Managua: 
El tràfic colossal i atapeït
La brutícia (plàstics, plàsticsi plàstics) que encara es veu per molts llocs.
La manca de seguretat i els assalts que tothom diu que són freqüents.

Coses que m'agraden:

Les parts renovades, pintades (no ténen cap mania amb els colors, el resultat és alegre)
El parc públic que s'ha construit en el solar abandonat (tants anys!) que es va esfondrar amb el terretrèmol del 72.
El gallopinto per esmorzar
Els sucs de fruita
El Malecón arreglat
La gent de l'AEPCFA, lluitadors contra l'analfabetisme.
L'Orlando Pineda: un líder indiscutible dels que ja no queden.

     

Coses que m'han sorprès:
De moment, només una: els eslògans de la campanya electoral del Daniel Ortega. És massa! Jutgeu vosaltres mateixos:

Demà marxo a Puerto, el meu estimat Bilwi.! Quines ganes!

Espero no haver estat massa prolixa.
Feu-me comentaris, que m'agraden!