Els colors de la realitat

*nota:

He corregit tots els (molts) que havia escrit a la crònica d'ahir, escrita a les fosques i a corrercuita perquè no tenia temps. Avui que he tingut temps, les fotos no se'm pengen bé.

I ara passo a la crònica de dimecres 16 de maig:

 Quan anàvem cap a l’aeroport hem vist barricades i restes de barricades, també, venedors de banderes de Nicaragua (que és la que porten els manifestants contra el govern) i he pensat en el pakis de Barcelona quan surten a vendre estelades, banderes espanyoles o del Barça, el que calgui. També em vist uns estructures de ferro que es diuen “árboles de la vida” que la Rosario Murillo va fer plantar en una avinguda. Fan pensar en les escultures de les nostres rotondes, en la despesa innecessària poc sostenible i poc estètica amb què es materialitzen les ocurrències dels poderosos per deixar petja i per donar feina als seus afins. Estan plens de bombetes i la gent s’ha dedicat a atacar-los, a rebentar les bombetes i fins tot a fer-los caure, per odi contra la seva creadora. No sabia que a la nit, un d’aquests “arbres” encara dempeus seria el causant d’una tristíssima notícia.

Mentre esperàvem per embarcar al bar de la terminal, hem vist un tros del començament de la sessió del Diàlogo Nacional entre Daniel Ortega , Rosario Murillo i els estudiants i altres representants de la societat civil, amb els bisbes i capellans com a mediadors. Era una retransmissió en directe. Un gran sala amb les cadires adornades amb llaços del color blanc i blau, com al bandera de Nicaragua. Capellans, bisbes y, representats de la societat civil i  estudiants i la parella presidencial Daniel Ortega-Rosario Murillo. Protocol llarguíssim, himne del país, paraules d’un bisbe (crec) pregàries, un poema de la pròpia RosarioMurillo. Al bar tothom seguia l’acte amb silenci. I encara més quan ha parlat un estudiant de 24 anys, portantveu del se col·lectiu. Ha tingut el valor de parlar clar adreçant-se a l’omnipotent i intocable parella. Ho ha fet molt bé. Mireu el vídeo com posa la pell de gallina. 

https://www.youtube.com/watch?v=9r1yxnGher4

Hem embarcat abans que acabés l’acte en un avió gran , és a dir, molt més gran que en altres ocasions, i hem arribat a Bilwi amb tota puntualitat. De nou, només baixar de l’avió he recuperat la humitat enganxosa, el sol que mossegava i l’olor de fusta fumada i mullada, la pluja sobtada i poderosa, la terra rojenca que s’absorbeix l’aigua com una esponja , les palmeres despentinades, els hibiscus, els ficus, els mangos...

L’hotel casa-museo, una construcció típica de fusta , endreçat i essencial (wi-fi) ,

Hem anat a dinar a un restaurant del malecón.

Unes fotos del restaurant per fer-vos envejeta hehe.
He menjat camarones empanizados. I penso que seran part essencial del meu menú d’aquests dies. 
A les 3 hem anat a una reunió a  l’ajuntament amb l’alcalde i els regidors per pactar amb ells el pla de treball.L’alcalde, Henri Herman, del Front Sandinista, el conec de fa molts anys i ell em coneix a mi. Ha estat un avantatge a l’hora d’implicar-se en aquest projecte sobre la llengua miskita que va ser impulsat pel seu predecessor en el càrrec, un alcalde del partit contrari, Yàtama, el partit que voten molts miskitos. Aquí a gent està molt polaritzada: hi ha dos bàndols enfrontats – amb violència, de vegades- els que voten Frente i els que voten Yàtama. Ambdòs només miren amb bons ulls allò que fan els “seus”  (us sona d’alguna cosa això?) i menystenen el que fan o han fet els altres. Amés, els alcaldes dels dos partits són sempre una mena de capos de negocis locals. I no dic res més.

A la reunió he pogut descobrir, amb satisfacció, alguns matisos que no coneixia de la personalitat del Henri. S’ha fet gran, ha millorat molt. Sembla que tingui menys xul·leria i en canvi té  habilitat per integrar a la gent del seu equip, del Frente , regidors de Yátama, el dels miskitos. Un canvi important d’estratègia.

Demà comencem les visites i entrevistes. Serà un no parar. En un altre entrada innteré resumir el contingut d ela nostra feina aquí.

Al vespre l’acalde  ens ha convidat a tots els de la reunió a sopar al seu mega restaurant a prop del mar. Hem menjat camarone , aquest cop, a la planxa. Hem parlat del projecte que ens ha dut a Bilwi, he après moltes coses sobre les noves fonts d'ingressos dels habitants de Bilwi (la pesca de "pepinos de mar" pels bussos, i la feina de les dones "piquineras", unes prestamistes amb pràctques que no es poden resumir ni otse explicar de forma pública) i també, amb prudència, del moment polític actual a Nicaragua: els estudiants han sortir decebuts de la reunió del Diálogo, Ortega no ha cedit ni un mil·límetre. Henri ens deia que cal ser més obert, el diàleg, el Compañero Presidente l’hauria d’haver fet abans, que no es pot ser autoritari, que la gent vol canvi , això venint d’un alcalde del Frente Sandinista és simptomàtic. Un dels regidors presents al sopar no hi estava d’acord i ens ha fet un discurs basat en la seva admiració a Ortega, i dient que  to el que diuen que ha fet la policia a Managua es mentida que són vídeos falsos i manipulats (us sona d’alguna cosa aquesta cançó?)

El Henri se’l mirava i escoltava des de lluny  i ens anava comentant que hi ha gent que només veu les coses en blanc i negre i que a la realitat hi ha molts colors. Un home llest. El Henri. Preveu un canvi de règim? Un canvi de cicle?

És aleshores quan hem debut , pel regidor hooligan del frente, que a Managua havia mort un periodista guatemalenc perquè li havia caigut a sobre un dels árboles de la vida que la gent estava destruint. Ens ha ensenyat el vídeo no sé quantes vegades i semblava que se n’alegrés que als manifestants els hagués passat això. Com si fos un càstig al seu desafiament.

Blanc i negre. Bons i dolents. Alegrar-se per la mort d’un enemic. Canvieu “mort” per exili o presó preventiva. Encara que ho intenti, no puc deixar de fer analogies amb les coses que també passen ala nostra Catalunya.

Unes fotos de Bilxi per acabar. Només dues o tres, Internet no fuciona bé i m'estic consumint. A més he d'anar a dutxar-me i aesmorzar que la jornada comença i no pararem.