Dia històric

El 9 de maig va ser un dia històric per a la  comunitat waorani de Toñampade: es va inaugurar la primera connexió a internet i jo vaig tenir el privilegi de compartir amb ells aquest fet tan senyalat.
L'accès a internet, via satel·lit,  s'ha instal·lat al local de l'anomenat Centro de Desarrollo Curricular (CDC) que és on els estudiants waoranis vinguts d'arreu del seu vast territori reben periòdicament les classes presencials de la Licenciatura en Educación Bilingüe.  Uns panells solars n'asseguren l'energia.

Toñampare està a 30 minuts d'avioneta des de Puyo. Vaig viatjar-hi amb el Director del Projecte, l'enginyer de la companyia que instal·lava internet, el director de l'Ensenyament Bilingüe dels waoranis i el vicepresident de la seva organització (l'Oriol Pujol dels waoranis, vaja). Era una avioneta de cinc places. El viatge sobrevolant la selva, exaltant i monòton a parts iguals.
Arribats a la comunitat, reunió de tothom a una mena de poliesportiu i discursos (el meu inclós), chicha, pintar-nos la cara i regals de collarets, polseres i per a mi, a més, arracades.

 Finalment, balls de nens, nenes, 

i de nois i noies. Tots separats. 

Després, mentre els homes anaven amb l'enginyer a veure com funcionava internet, jo vaig estar visitant tres classes de l'escola bilingüe i xerrant amb els nens, les nenes i també amb els mestres sobre la seva feina. Molt interessant!

  

Vam dinar un enorme bagre que havien pescat mentre esperaven que arribéssim amb l'avió i havent dinar, vaig anar amb els homes (no hi havia cap dona) a provar si funcionava la instal·lació. Vam connectar-nos amb els ordinadors i vam poder enviar emails.

Aleshores es va fer la inauguració oficial, amb discursos.

A dos quarts de cinc de la tarda ens va venir a buscar l'avió i vam tornar a Puyo.

Per a la comunitat ha començat una nova etapa. Estan connectats amb tot el món de forma continuada. Tenen una eina poderosa que, com tot, té un doble vessant i pot ser beneficiosa o nociva. Una contradicció més de les moltes que estan intentant resoldre o amb les que estan intentant conviure en equlibri.

Emocions

Cases de la comunitat de Chuintza 

Resum de la visita a Chuintza, una comunitat de la nacionalitat shiwiar.
Hi hem anat  el coordinador del Projecte i jo.

• 9:15. Sortida, amb retard d'una hora a causa del temps insegur.
• 9:15-10:00: 45ms de vol, sobre la selva, en una avioneta de 3 places. 
• 10:00-10:30: Arribada a la comunitat. Ens han rebut tots els membres que no eren de cacera, la majoria amb la cara pintada amb achiote. Anada a la casa comunal a explicar qui som i a beure chicha que és el ritual de benvinguda
• 10:30-13:00: Visita de l'escola bilingüe. Són tres aules  amb tres mestres diferents: l'Edison, l'Antonio i el Byron. A cada una, observació d'activitats, presentació nostra y preguntes per part dels nens i nenes. 
• 13:30-15:00: Dinar a casa de l'Edison, que a més, és estudiant de Llicenciatura del Projecte.
• 15:00-16:00: Tornada a la casa comunal. Nova presentació a tothom de qui som. Preguntes. Els mestres presenten la problemàtica concreta dels estudiants de Llicenciatura (els faria falta una mica més de subvenció per anar a passar els quinze dies de formació al centre on la reben: s'han de pagar ells mateixos els substituts, i com a beca, només els donen diners per a un àpat, 0,75 centaus de dòlar;  han de dormir a cases d'amics o pagar-se una habitació...)
• 16:00: Arriba l'avioneta abuscar-nos.
• 17:00 Arribem a  Puyo.

Antonio, un dels mestres

Fins aquí els fets.
I les emocions?
La visió de la selva des de l'aire; el gust i el ritual de la (per a mi, temuda) chicha;  la vergonya d'haver de cantar en català al davant de la gent; els colors de les diademes dels mestres i les seves cares pintades;  la meravella de les baldufes shiwiar; el nen petit que anava a la seva bola; la impotència davant de l'enorme sacrifici que estan fent els que estudien Llicenciatura, sense cap infrastructura;  el color de les fletxes enverinades per matar micos; el gust de la carn de mico que he menjat (ni jo m'ho crec!!!);  el soroll del diluvi sota un sostre de palma; la filera d'hamaques on dormien els nens a la casa comunitària; les mirades i els riures de les dones shiwiar; la mirada trista de la nena de 13 anys, alumna de l'escola amb el seu fill de 6 mesos;  el patiment de notar que a l'avioneta (i jo dins) li costava d'enlairar-se perquè la pista s'havia convertit en uns aiguamolls i li relliscaven les rodes.
Tot això us ho aniré explicant, a bocinets, els propers dies.
Ara ho ho he de pair.


Links relacionats afegits posteriorment:
25/05/1012: La baldufa shiwiar

1 de maig, Dia de treball

L'Agnès i la Clara Becerra, la Coordinadora del Projecte Sasiku amb l'ACCD

Jo em pensava que el 1er de maig era un dia indiscutiblement festiu i la veritat és que l'esperava per tenir ocasió de fer una mica el guiri i que un guia em portés a visitar coses dels voltants de Puyo (una cascada, un orquidiari, un passeig per la natura...qualsevol cosa m'estava bé), Doncs bé,  el dia 30 a la nit (dilluns), cap a a les 11 de la nit, va arribar a l'hotel, des de Quito, l'Agnès, l'altra dona que està fent el que ells en diuen "Assitència Tècnica", igual que jo. I em va capgirar els plans.

L'Àngels i en Gonzalo Tunki, Coordinador del Projecte amb el Ministerio

Ella ja porta més dies -i marxa abans- i ha vist moltes coses en zones diferents a les que jo he estat. 

Com us estava explicant, arriba l'Agnès i em comunica que el dia 1 de maig hem de treballar i fer un informe. De res van valer les meves objeccions. Des de la direcció del Projecte li havien dit que haviem d'anar a l'oficina. Que el dia 1, al Projecte,  tots ells treballaven, tot i que a l'Equador, a les escoles i llocs públics és dia festiu.

I bé, ja ens tens treballant tot el dia per fer l'informe. El director del Projecte ens va fer un esquema del funcionament i la seva interrelació amb la xarxa educativa de l'Equador. Vam poder fer moltes preguntes sobre les coses que no enteniem o sobre les que vèiem com a disfuncions. 

Vam redactar l'enumeració del que haviem fet fins ara (l'Agnès molt més que jo perquè ja porta tres setmanes, demà marxa). Vam  fer una valoració general i també propostes de continuïtat. Tot és molt provisional. A mi encara em queden gairebé dues setmanes i hi haurà coses que segurament es modificaran, però es van entestar que haviem de fer l'informe ahir, i així ho vam fer. 

O sigui que no va ser dia del treball  sinó dia de treball.

Sort que estar plegades ens va permetre comentar i posar en comú totes les coses que fem i aprenem, i també riure de les coses que ens passen. 

Compte enrere

La tortuga està a punt de marxar -falta menys d'una setmana- a fer una ruta que la durà a l'altra banda de l'Atlàntic, a un lloc on mai no havia pensat anar.
Us preguntareu on va i què hi va a fer.
Se'n va a l'Equador a treballar en un projecte d'assistència tècnica a la formació de mestres bilingües. Seran tres setmanes intenses on visitarà tres zones del nord el país. Un país del qual la tortuga està dèscobrint-ne, tot just ara, la gran complexitat ètnica i lingüística.
Li han enviat una agenda on estan detallades totes les accions que haurà de fer durants els dies que sigui allà. I són moltes.
La tortuga és lenta i, a més, sempre viatja amb la casa a sobre. Aquest cop, li caldrà deixar la seva closca i ser ràpida de reflexes i de moviments.
La tortuga ja s'ha vacunat; ara s'informa, aprén sobre el país on anirà, prepara l'equipatge i endreça les pors a la butxaca més petita de la motxilla.
Ha començat a escriure un blog per compartir totes aquestes coses amb els seus amics.
Potser serà la closca on se sentirà protegida.

Mapa etnogàfic de l'Equador