Identitat

Una cosa que m'ha sorprès aquí, als "territorios de les nacionalidades ancestrales" (ho diuen així), és la identificació de la vestimenta amb la identitat. Generalment, el vestit que els representa se'l posen, homes i dones, en ocasions de festa, com aquest shuar (crec que és shuar) que s'estava fent una foto oficial perquè són les festes de Puyo i, pel penjoll que duia al coll,  sembla que és una autoritat o un convidat important.  O sigui que per a molts,  abillar-se amb els elements de la seva nacionalitat,  ve a ser -vist des dels nostres paràmetres europeus- una cosa així com per als escocesos posar-se la faldilla, que els identifica i és alhora el seu trajo de cerimònia.  

Però molts, molts kichwas, a diferència de les altres nacionalitats, van sempre vestits amb la seva indumentària. Aquesta és la professora Delia (la de que em va fer i vendre una polsereta en un taller), és kichwa del sud del país, del grup dels anomenats saraguros.  Cada dia venia al taller vestida com una princesa. Com que vam xerrar molt, em vaig atrevir a preguntar-li si sempre anava vestida així. Em va dir que si. Que els saraguros sempre van així, que és la seva identitat;  que a més, és una vestimenta que els protegeix del sol (el barret),  del fred i del vent (mànigues llargues, faldilla llarga i gruixuda). La seva identificació amb la forma de vestir em va recordar les dones musulmanes  que es posen el vel per reivindicar la seva identitat. Però la Delia, en cap moment, no em va parlar de déu ni de mandat religiós. Només de identitat i de funcionalitat.

La vestimenta és un tema que apareix a molts debats. En el taller de Santa Maria un professor Chachi es queixava de que les joves ja no volien vestir-se amb la túnica tradicional; ell sempre hi anava vestit.
Jo callo i escolto, no goso dir-los que em sembla que és una batalla perduda i que crec que és un tema secundari.  

No recordo en quin taller,  els professors em van preguntar quina era la vestimenta característica dels catalans. 

- Cap d'especial, vaig dir-los.

- Aleshores, com podeu mostrar la vostra identitat?

- La nostra identitat és la nostra llengua.

- La llengua? Només la llengua?
- Si, la nostra llengua és el nostre vestit, les nostres pintures, els nostres collarets i polseres, el nostre ornament.

No ho entenien. Els semblava poc com a tret d'identitat.

Si sabessin el que ens costa conservar-lo i lluir-lo!

Moments màgics

 

• L' escapada i visita-llampec que vam fer ahir desprès de dinar (entre esquema i informe) a una botiga molt especial de remeis i cosmètics naturals que hi ha al centre de la ciutat. Em vaig firar i vaig comprar coses per a la familia, els amics i les amigues. Hi tornaré.

• L'estona que vam passar l'Agnès i jo amb la Gemma, la garriguenca que viu aquí amb el seu company equatorià i els seus tres fills, en una casa prop del riu, funcional, ecològica, rodejada de natura, fantàstica (si ella em permet posar fotos, les penjaré). Va ser a la nit -penseu que aquí és de nit a les 18:30-, quan, per fi, vam sortir de l'oficina. Vam sopar pizzes i cervesa que vam anar a buscar en un taxi. No vam parar de xerrar, recordar, riure, reflexionar. Moments màgics de complicitats i lligams, retrobats des de llocs tan llunyans.

• La visita que hem fet aquest matí l'Agnès i jo a  una escola bilingüe "Kitchwa-Castellano". És una escola on es treballa molt bé i amb una metodologia molt especial i moderna. També us ho explicaré en una altra entrada. (Ara l'Agnès ja ha marxat cap a Quito. Demà ja agafa l'avió cap a Barcelona).

• I aquesta tarda, quan  m'he quedat a l'habitació de l'hotel (un luxe!) a preparar material per a un taller de demà i demà passat. També us ho explicaré. El que no sé és d'on trauré el temps. Ho intentaré.

P.D. Potser direu que jo no surto a les fotos, però algú les havia de fer, no?

Artesanies

He deixat la tortuga passejant pel pati de l'hotel, m'he posat a trastejar amb l'ordinador i he aconseguit trobar un sistema més fàcil per pujar fotos al blog. No m'he resistit a posar-ne unes quantes per mostrar-vos algunes artesanies.

Aquesta foto és d'avui a Puyo, és la pared del menjador on he dinat (m'hi han portat) menjar típc de l'Amazonia. Ja us l'explicaré en un altre missatge. M'ha agradat aquesta pared plena de collarets i penjolls d'una de les ètnies (perdò, aquí  en diuen "nacionalidades históricas") d'aquí. Com que no recordo de quina m'ha dit que era, no poso el nom, però l'afegiré quan m'ho tornin a dir. 

Aquestes són les artesanies  de la comunitat épera de Santa Rosa, on vaig aturar-me ahir quan baixava en barca pel riu Cayapas per arribar a Borbón on ens esperava un cotxe per dur-nos a Puyo. Aquestes artesanies les fan les dones en una cooperativa que tenen. És aquí que em vaig comprar la polsera-tortuga que està retratada  al missatge anterior.

Aquesta foto i les que segueixen van estar fetes al mercat d'Otavalo, una ciutat kíchwa on ens vam aturar  a dinar, camí de Puyo. Feia fred i plovisquejava. El mercat no estava gaire ple, pero hi havia coses molt maques i molt de color.

Un munt de mocadors de coll

D'aquestes estovalles me'n vaig enamorar però no vaig comprar-ne cap perquè no tinc lloc a la motxilla per carretejar-les d'un lloc a l'altre

I acabo amb aquesta foto perquè és prou eloqüent sobre la interculturalitat del futbol.

Ara toca posar-se a treballar els materials per un curs de 8 hores diaries durant tres dies (o sigui, 27h) que comença demà: "Taller de metodología de la enseñanza de la lengua materna y el castellano". Els destinataris són 19 mestres de l'ètnia la nacionalitat shuar. Tot i que segueixo tenint molts dubtes sobre la pertinència de l'ajut tècnic que hem de fer aquí (crec que estan prou preparats per fer-ho amb els seus propis especialistes), espero fer alguna cosa digna. 

P.D. Si em poseu comentaris al blog (que m'agraden molt) i els heu de posar com "anònim", signeu-los que em fa també molta il·lusó saber de qui són.

Vuit hores de viatge a Puyo

Per fer entrades al blog no es pot ser tortuga. 

Ni tampoc es pot intentar transmetre un viatge on cada tres o quatre hores hi ha coses noves per explicar.

Com que no hi ha més remei, resumiré: la tortuga ahir va acabar la feina que tenia encomanada (i que comentarà en un altra entrada); els alumnes van fer una festa tocant els instruments tradicionals chachis i ballant un ball típic (una miqueta, només); avui s'ha llevat a les 4:30 del matí, ha pujat a la barca i, apa, riu avall!; ha vist sortir el sol al riu i, de nou, el paisatge era una meravella.

A les 7:30 del matí la barca s'ha aturat perquè estava convidada a visitar una comunitat Épera: Santa Rosa. L'escola estava molt endreçada i neta; la casa de les dones on fan les artesanies, també. N'ha comprat un munt, entre elles, una polsera de tortuga que, segur, l'estava esperant allà des de feia temps.

Desprès ha fet un viatge en cotxe de vuit hores, una mena de rally Paris-Dakar, travessant muntanyes, valls, albirant volcans nevats, sota la pluja, sota la boira, aturant-se a Otavalo, una ciutat quítxua per tafanejar el mercat i, de nou, comprar artesanies, fins arribar, a la nit, a la ciutat de Puyo on s'hi passarà una setmana i on haurà de fer més cursos però encara no sap molt bé a qui ni de què perquè li han canviat  l'agenda. Demà ho sabrà. Puyo li ha semblat més gran del que se l'havia imaginat.

Part del viatge l'ha fet amb l'altra dona que també participa en el mateix programa, l'Agnès. Plegades, han fet 4 hores de cotxe, assegudes als seients del darrere  i no han parat de xerrar. Com que cada una està a una part del país i fa coses diferents i no es veu amb l'altra la xerrada intensa i a raig ha estat molt profitosa per entendre com funcionen aquí les coses i per posar en comú les preguntes que cada una es fa sobre la necessitat o no de la seva presència aquí. Això no treu que estan aprenent molt i veient molts llocs i persones, unes realitats que altrament no haurien conegut mai.

Ara se'n va a dormir i demà seguirà explicant, poster retrospectivament, les coses que ha vist i rumiat.

L'hotel on l'han all·lotjat li sembla una meravella de confort i harmonia.