Turisme urbà

Aquest dissabte ha estat dia de festa. M'he llevat una mica tard, he esmorzat amb parsimònia i he sortit a caminar per Puyo disposada a fer, per fi, de turista.

He començat pujant a un mirador per veure la ciutat i els seus voltants. Feia un dia preciós. Hi havia núvols, sempre n'hi ha, però brillava el sol.
Vista des de dalt, Puyo és una ciutat anodína; el que té de maco és que està rodejada per la natura espessa de la selva que comença on la ciutat acaba.

  

Després, he anat a peu al centre. Resulta que la ciutat està en festes, cel·lebrant el 113 aniversari de la seva fundació i pels carrers hi havia molt de giro. Si des de dalt, Puyo, és insubstancial, vista des de baix, és horrorosa, desmanegada, un desgavell, perquè és una ciutat que creix sense cap control (oficialment té 37.000  habitants),  amb una arquitectura que no té cap interès i que és totalment anàrquica.
Puyo és un poti-poti, que de tant lleig, té gràcia.

 

He passejat mirant les botigues d'artesanies, mercats, paradetes d'alimentació... també he agafat un autobús.

I quan m'he cansat de la ciutat me n'he anat a casa de la Gemma, seguint un passeig de dos quilòmetres al costat del riu. És un passeig com els que voregen el Llobregat o el Congost, on la gent fa footing, corre, fa barbacoes, neda, passeja, però amb una natura molt més generosa. Per anar a casa de la Gemma cal acabar el passeig i sortir a la carretera, fer uns 200 metres i d'allà, agafar un caminet i fer-ne uns altres 200.

Mira quina mala sort que quan he arribat a la carretera ha començat a caure un diluvi que m'ha deixat, malgrat el cangur que duia posat, xopa de cap a peus.
La Gemma m'ha hagut de deixar roba per canviar-me!

Abans que no es fes fosc he refet el camí a peu cap a l'hotel. Ja no plovia. La tarda s'anava apagant. El riu brillava entre les ombres de les plantes.

He arribat a l'hotel a les 18:30, just a l'hora que el sol desapareix completament.

Demà també tinc festa. Me'n vaig a caminar per la selva, per un parc nacional, amb un guia. Surto a les 6 del matí.
Com que són les fires, a la plaça del davant fa molta estona, que estan fent una festassa, malgrat la pluja que ha tornat a caure, violenta, amb cúmbies i balls de tota mena, a tot volum. I entre ball i ball, els crits: "¡Viva Puyo!" "¿Dónde está la gente alegre?" "¿Dónde está la gente del Barcelona?, el único ídolo que tiene el Ecuador"(Escric al mateix temps que escolto, no m'ho puc creure !!!)  "Prepare a la novia, a la esposa, a la propia, que vamos a bailar"
I sona la cúmbia.
Sospito que aquesta nit no dormiré.

Disculpeu si m'enrotllo massa. Tinc moltes ganes d'explicar-vos tot allò que veig.

Moments màgics

 

• L' escapada i visita-llampec que vam fer ahir desprès de dinar (entre esquema i informe) a una botiga molt especial de remeis i cosmètics naturals que hi ha al centre de la ciutat. Em vaig firar i vaig comprar coses per a la familia, els amics i les amigues. Hi tornaré.

• L'estona que vam passar l'Agnès i jo amb la Gemma, la garriguenca que viu aquí amb el seu company equatorià i els seus tres fills, en una casa prop del riu, funcional, ecològica, rodejada de natura, fantàstica (si ella em permet posar fotos, les penjaré). Va ser a la nit -penseu que aquí és de nit a les 18:30-, quan, per fi, vam sortir de l'oficina. Vam sopar pizzes i cervesa que vam anar a buscar en un taxi. No vam parar de xerrar, recordar, riure, reflexionar. Moments màgics de complicitats i lligams, retrobats des de llocs tan llunyans.

• La visita que hem fet aquest matí l'Agnès i jo a  una escola bilingüe "Kitchwa-Castellano". És una escola on es treballa molt bé i amb una metodologia molt especial i moderna. També us ho explicaré en una altra entrada. (Ara l'Agnès ja ha marxat cap a Quito. Demà ja agafa l'avió cap a Barcelona).

• I aquesta tarda, quan  m'he quedat a l'habitació de l'hotel (un luxe!) a preparar material per a un taller de demà i demà passat. També us ho explicaré. El que no sé és d'on trauré el temps. Ho intentaré.

P.D. Potser direu que jo no surto a les fotos, però algú les havia de fer, no?

Els shuar

(Avui també he deixat la tortuga passejant pel jardí perquè tinc molta feina i necessito preparar material per demà).

Aquests profes que veieu concentrats treballant, discutint unes preguntes que els he posat, són shuars. El de més a la dreta, no, aquest és achuar. Aquests es distingeixen perquè duen els cabells llargs i els shuars, curts.

Avui ha començat el taller que durarà 3 dies. Els 20 professors del taller han arribat aquest matí des de les seves comunitats de la selva, alguns havien caminat dues hores abans d'agafar l'autobús i fer-ne tres més de viatge fins a Puyo. Tots són estudiants de Licenciatura en Educación Intercultural de la Universitat de Cuenca, amb el suport del Proyecto Sasiku (raó per la qual sóc aquí). Fan aquests estudis, de forma semi-presencial, en mòduls de quinze dies de classe amb un tutor, i els combinen amb la seva feina de professors a les comunitats. I les dones, ho combinen amb més feines, ja us ho podeu imaginar.

De seguida m'ha impressionat la puntualitat, el nivell de participació, dones incloses (algunes amb les criatures), com afinaven amb les preguntes. Tot.

L'activitat per detectar les preferències ( les urgències) en la seva formació ha posat en evidència quatre demandes : 1) volen saber com es planifica una classe i el seu espai;  2) volen saber metodologies per ensenyar llengües; 3) volen saber com es poden fabricar materials didàctis amb pocs mitjans i 4) com es pot fer per involucrar les famílies amb l'escola.
Quasi res.
Quan hem acabat les sessions, les dones s'han quedat a xerrar amb mi i m'han explicat que estan contentes i que no es creuen que ja són quasi llicenciades, que quan van començar tothom se'n reia d'elles i elles estaven insegures. "Temblaba", ha dit una.

I ara la que "tiemblo" sóc jo. Estic acollonida perquè potser esperen de mi coses que no els puc oferir, solucions magiques a problemes que necessitarien moltes hores de formació i canvis estructurals en el seu entorn.

Em posaré a preparar material perquè demà puguin fer i observar una programació d'una tasca que integri llengües i continguts d'altres matèries, l'analitzin, vegin els passos seguits, el producte final, les coses que s'han treballat i desprès, per grups, en dissenyin una ells, seguint un esquema  i l'exposin a la resta dels grups. Aquí, de les discussions i posades en comú en diuen "socialización". M'agrada la paraula.

Aquesta és la meva experiència amb els temibles shuar , ferotges i irreductibles guerrers, defensors del seu territori, que ara aprenen noves armes per defensar la seva llengua i la seva cultura.

Del seu diccionari il·lustrat

he fet, per raons òbvies,  la foto d'aquesta paraula.

 I com que n'hi havia una que no hi era, els he demanat que me l'escrivissin a la pissarra, és aquesta:

que vol dir "marit" o "nòvio". 

..........

Quan he sortit de les classes he anat a visitar una noia de La Garriga, companya de classe de la Núria i en Xavi, que viu aquí. Un altre dia us explicaré totes les coses que hem parlat i m'ha explicat. Molt molt interessant.