Identitat

Una cosa que m'ha sorprès aquí, als "territorios de les nacionalidades ancestrales" (ho diuen així), és la identificació de la vestimenta amb la identitat. Generalment, el vestit que els representa se'l posen, homes i dones, en ocasions de festa, com aquest shuar (crec que és shuar) que s'estava fent una foto oficial perquè són les festes de Puyo i, pel penjoll que duia al coll,  sembla que és una autoritat o un convidat important.  O sigui que per a molts,  abillar-se amb els elements de la seva nacionalitat,  ve a ser -vist des dels nostres paràmetres europeus- una cosa així com per als escocesos posar-se la faldilla, que els identifica i és alhora el seu trajo de cerimònia.  

Però molts, molts kichwas, a diferència de les altres nacionalitats, van sempre vestits amb la seva indumentària. Aquesta és la professora Delia (la de que em va fer i vendre una polsereta en un taller), és kichwa del sud del país, del grup dels anomenats saraguros.  Cada dia venia al taller vestida com una princesa. Com que vam xerrar molt, em vaig atrevir a preguntar-li si sempre anava vestida així. Em va dir que si. Que els saraguros sempre van així, que és la seva identitat;  que a més, és una vestimenta que els protegeix del sol (el barret),  del fred i del vent (mànigues llargues, faldilla llarga i gruixuda). La seva identificació amb la forma de vestir em va recordar les dones musulmanes  que es posen el vel per reivindicar la seva identitat. Però la Delia, en cap moment, no em va parlar de déu ni de mandat religiós. Només de identitat i de funcionalitat.

La vestimenta és un tema que apareix a molts debats. En el taller de Santa Maria un professor Chachi es queixava de que les joves ja no volien vestir-se amb la túnica tradicional; ell sempre hi anava vestit.
Jo callo i escolto, no goso dir-los que em sembla que és una batalla perduda i que crec que és un tema secundari.  

No recordo en quin taller,  els professors em van preguntar quina era la vestimenta característica dels catalans. 

- Cap d'especial, vaig dir-los.

- Aleshores, com podeu mostrar la vostra identitat?

- La nostra identitat és la nostra llengua.

- La llengua? Només la llengua?
- Si, la nostra llengua és el nostre vestit, les nostres pintures, els nostres collarets i polseres, el nostre ornament.

No ho entenien. Els semblava poc com a tret d'identitat.

Si sabessin el que ens costa conservar-lo i lluir-lo!

Menjars

Fa només una setmana i un dia que vaig sortir de Barcelona i em sembla que faci mooooolt de temps!
Avui he fet el segon dia de taller amb els shuar. Hem treballat els passos d'una seqüencia didàctica. S'ha practicat, observat, reflexionat i n'han preparat una seguint un esquema. Demà l'esposaran, en shuar o en espanyol, com vulguin. Algú ja em farà de traductor.

Ni me n'he adonat que fos diumenge, tot el dia he estat vinga taller. Demà les classes s'acaben a les 12. A veure si a la tarda puc passejar i veure alguna cosa que no sigui el carrer que recorro en taxi per anar des de l'hotel fins al lloc del curs i vice-versa.

Avui us poso les fotos del menjars i us els comento.

El dia que vaig arribar em va dur a un lloc de mejar típics. Vaig menjar una sopa de peix, d'un peix que es diu bocachico (un peix de riu) i que té un gust que recorda el salmó. El plat anava acompanyat amb iuca bullida, molt bona.

Per beure vaig demanar una chicha de chonta , una beguda espessa, una mica aspra, diferent, però que no vaig trobar dolenta. Em van dir que la chicha que se serveix als restaurants no és mastegada, només triturada i em van treure un pes de sobre perquè no sé si mai podré arribar a tastar la chicha que serveixen a les comunitas shuars, mastegada prèviament per les dones. Espero no haver-me de trobar obligada. Es veu que refusar-la és una ofensa.

Però el plat típic per ecel·lencia és el maito: peix o carn, am iuca, tot cuit a la brasa dins d'unes fulles de yaki-panga, que són semblants a les plàtan però més gruixudes. De maitos encara no n'he mejat, aquest de la foto és de tilapia, un peix de riu, ara ja de criadero, que aquí agrada molt.

De maitos n'hi ha de moltes classes: d'armadillo, de guanta, de pollastre, de peixos diversos, però el més popular sembla ser el de tilapia. (No em fa cap gràcia menjar armadillo ni guanta. Espero no haver-me de trobar en la circunstància de fer-ho).

I, per acabar, la joia de la corona: part del copiós i saludable esmorzar que cada dia menjo al porxo de l'hotel.  És quan agafo forces per a la jornada que m'espera! 

La tortuga no sé on és, deu estar prop del riu que passa prop de l'hotel. L'hauré buscar. 

Els shuar

(Avui també he deixat la tortuga passejant pel jardí perquè tinc molta feina i necessito preparar material per demà).

Aquests profes que veieu concentrats treballant, discutint unes preguntes que els he posat, són shuars. El de més a la dreta, no, aquest és achuar. Aquests es distingeixen perquè duen els cabells llargs i els shuars, curts.

Avui ha començat el taller que durarà 3 dies. Els 20 professors del taller han arribat aquest matí des de les seves comunitats de la selva, alguns havien caminat dues hores abans d'agafar l'autobús i fer-ne tres més de viatge fins a Puyo. Tots són estudiants de Licenciatura en Educación Intercultural de la Universitat de Cuenca, amb el suport del Proyecto Sasiku (raó per la qual sóc aquí). Fan aquests estudis, de forma semi-presencial, en mòduls de quinze dies de classe amb un tutor, i els combinen amb la seva feina de professors a les comunitats. I les dones, ho combinen amb més feines, ja us ho podeu imaginar.

De seguida m'ha impressionat la puntualitat, el nivell de participació, dones incloses (algunes amb les criatures), com afinaven amb les preguntes. Tot.

L'activitat per detectar les preferències ( les urgències) en la seva formació ha posat en evidència quatre demandes : 1) volen saber com es planifica una classe i el seu espai;  2) volen saber metodologies per ensenyar llengües; 3) volen saber com es poden fabricar materials didàctis amb pocs mitjans i 4) com es pot fer per involucrar les famílies amb l'escola.
Quasi res.
Quan hem acabat les sessions, les dones s'han quedat a xerrar amb mi i m'han explicat que estan contentes i que no es creuen que ja són quasi llicenciades, que quan van començar tothom se'n reia d'elles i elles estaven insegures. "Temblaba", ha dit una.

I ara la que "tiemblo" sóc jo. Estic acollonida perquè potser esperen de mi coses que no els puc oferir, solucions magiques a problemes que necessitarien moltes hores de formació i canvis estructurals en el seu entorn.

Em posaré a preparar material perquè demà puguin fer i observar una programació d'una tasca que integri llengües i continguts d'altres matèries, l'analitzin, vegin els passos seguits, el producte final, les coses que s'han treballat i desprès, per grups, en dissenyin una ells, seguint un esquema  i l'exposin a la resta dels grups. Aquí, de les discussions i posades en comú en diuen "socialización". M'agrada la paraula.

Aquesta és la meva experiència amb els temibles shuar , ferotges i irreductibles guerrers, defensors del seu territori, que ara aprenen noves armes per defensar la seva llengua i la seva cultura.

Del seu diccionari il·lustrat

he fet, per raons òbvies,  la foto d'aquesta paraula.

 I com que n'hi havia una que no hi era, els he demanat que me l'escrivissin a la pissarra, és aquesta:

que vol dir "marit" o "nòvio". 

..........

Quan he sortit de les classes he anat a visitar una noia de La Garriga, companya de classe de la Núria i en Xavi, que viu aquí. Un altre dia us explicaré totes les coses que hem parlat i m'ha explicat. Molt molt interessant.