Ay Nicaragua, Nicaragüita

Per començar, algunes incidències del viatge:
A Barcelona, el servidor d'Ibèria estava caigut i vam fer una hora i mitja  de cua (a les 5,30 del matí) per poder obtenir els bitllets que finalment ens van fer a mà i només fins a Madrid. Vam estar a punt de perdre l'avió, però no. A Madrid, nova cua per obtenir els altres bitllets. Tota una ginkana. El vol fins a Sant José, plàcid, sense turbulències però amb un fred espantós per l'aire acondicionat. Vaig embolicar-me amb dues mantes per suportar-ho. Vaig llegir molt, veig veure una pel.lícula preciosa (Tres anuncios en las afueras), que recomano, i vaig llegir -i disfrutar amb el nou llinre acabat de sortir: 24 contes al dia- i vaig dormir a estones. I és que 11 hores són 11 hores i donen per molt.

L'espera a l'aeroport de Sant Jose, llarga i avorrida. El vol fins a Managua, curtet i emocionant perquè vaig poder anar veient els trossets de Nicaragua, la flor más linda de mi querer, entre els núvols: el llac, Ometepe, les Isletas, Granada... Vam arribar a Managua sota un diluvi.

Diuen que aquí, el 15 de maig comença l'hivern, l´època de pluges i certament era una inuaguració de gala.
Al control de polñcia de l'entrada al país ens van estar interrogant més del que feien habitualment. Per un moment vam tèmer que no ens deixessin entrar de tantes preguntes  i protocols.

El Xavi del Fons Català ens esperava a la sortida i amb la furgoneta del Fons ens va dur a l'hotel.
Va tenir temps d'explicar-nos que Niacaragua viu una autèntica insurreciió popular. Que l'espurna va saltar amb el tema de la retallada de pensions però que ara sembla que el malestar covat durant tots els anys de control de Daniel Ortega i Rosario Murillo ha saltat pels aires i la gent està dient que ja en tenen prou.

Abonada con la bendita
sangre de Diriangén

Les manifestacions es convoquen per tot el país (sembla que a la Costa Atlàntica encara no) i sónd etots els estaments. Els estudiants ara són els més bel·ligerants. Tenen les universitats ocupades i a totes les carreteres hi ha barricades. Ahir per arribar a l'Hotel en vam veure tres, però el Xavi es coneix bé la ciutat i fent moltes voltes per altres carrers, va poder dur-nos a bon port.

A les manifestacions ha hagut uns 60 morts a trets per la policia . Un cop més, sang, morts.Això fa que la gent cada cop està més emprenyada i hagi perdut definitivament la por.
L'exèrcit sandinista ha dit que no actuarà contra el poble.
Avui ccmença una taula de diàleg però el Xavi diu que és difícil trobar una soluació ja que el que demanen els manifestants és llibertat, democràcia i que dimiteixin Ortega-Murillo i sembla que ells no estan disposats a dimitir. També diu que el règim només té el recolzament dels funcionaris i alcaldes del partit i que els mateixos sandinistes de base estan a favor de les protestes, tips de tant autoritarisme. Sembla que tot està punt de petar, sempre segons el Xavi.
A l'hotel, molt confortable, he dormit més de 7 hores, embolcallada amb el soroll de la pluja rabiosa.
Ara són gairebé les 7 de matí. Em dutxaré,  baixaré a esmozar i a les 10 marxem cap a Bilwi.
Recupero  l'olor d'humitat, l'olor peculair d'aquesta ciutat. Recupeo i sumo vivències en aquest país  tan maltractat que tant estimo i què tan em va ensenyar .
I que seguament encara m'ensenyarà més.
(Les fotos que he penjat són horroroses, fetes amb el mòbil i sense cap interès. Només per posar una mica de color a aquesta entrada)