La baldufa shiwiar

Aquesta baldufa és un joc tradicional shiwiar. Vaig fotografiar-la i filmar-la el dia que vaig visitar la comunitat de Chuintza. Amb les fotos i els vídeos que vaig fer he fet un muntatge (estic aprenent a fer vídeos) i el penjo aquí. 

Em va sorprendre el nen aquest que juga sol. Ja ho explicaré en una altra entrada.

Aterratge

Tortuga de terra..

Material didàctic de l'escola de Tonenpade (Waorani). 

La tortuga ja ha aterrat entre els seus. Està contenta perquè els ha trobat a tots molt bé. 

Ara s'està adaptant a la selva catalana: crisi, pèsimes notícies econòmiques, retallades, cançons enfadoses dels que manen, discursos buits, eufemismes, mentides, rodes de molí.

Prefereix la selva, de veritat.

La tortuga pensa que té ganes d'explicar coses que encara guarda a la seva memòria, coses que l'han interessat, impactat, emocionat, sorprès... 

Segurà escrivint aquest blog de la seva ruta fins que ja no li quedi res per compartir amb vosaltres.

Comença el camí de tornada

La tortuga ja ha carregat tot el seu equipatge al cotxe i s'està despedint dels companys. Dintre d'uns minuts marxarà de Puyo i en cinc o sis hores arribarà a Quito. Demà a la tarda agafarà l'avió que la retornarà a Barcelona. 

Mentre espera que li donin els últims papers i documents que ha de portar, us explica que a la comunitat Waorani va trobar aquesta cosina seva dibuixada pels nens a una de les parets de l'escola. Es diu Pake, que és le nom de les tortugues d'aigua en llengua wao. Li va dir Pakita, i es van fer amigues.

La tortuga té moltes ganes d'explicar-vos coses dels "wao" o waoranis i no té temps.

Potser aquesta nit.

Perquè aneu fent boca, aquí teniu un enllaç que explica qui són i com són els homes i els dones d'aquesta nacionalitat.

Dia històric

El 9 de maig va ser un dia històric per a la  comunitat waorani de Toñampade: es va inaugurar la primera connexió a internet i jo vaig tenir el privilegi de compartir amb ells aquest fet tan senyalat.
L'accès a internet, via satel·lit,  s'ha instal·lat al local de l'anomenat Centro de Desarrollo Curricular (CDC) que és on els estudiants waoranis vinguts d'arreu del seu vast territori reben periòdicament les classes presencials de la Licenciatura en Educación Bilingüe.  Uns panells solars n'asseguren l'energia.

Toñampare està a 30 minuts d'avioneta des de Puyo. Vaig viatjar-hi amb el Director del Projecte, l'enginyer de la companyia que instal·lava internet, el director de l'Ensenyament Bilingüe dels waoranis i el vicepresident de la seva organització (l'Oriol Pujol dels waoranis, vaja). Era una avioneta de cinc places. El viatge sobrevolant la selva, exaltant i monòton a parts iguals.
Arribats a la comunitat, reunió de tothom a una mena de poliesportiu i discursos (el meu inclós), chicha, pintar-nos la cara i regals de collarets, polseres i per a mi, a més, arracades.

 Finalment, balls de nens, nenes, 

i de nois i noies. Tots separats. 

Després, mentre els homes anaven amb l'enginyer a veure com funcionava internet, jo vaig estar visitant tres classes de l'escola bilingüe i xerrant amb els nens, les nenes i també amb els mestres sobre la seva feina. Molt interessant!

  

Vam dinar un enorme bagre que havien pescat mentre esperaven que arribéssim amb l'avió i havent dinar, vaig anar amb els homes (no hi havia cap dona) a provar si funcionava la instal·lació. Vam connectar-nos amb els ordinadors i vam poder enviar emails.

Aleshores es va fer la inauguració oficial, amb discursos.

A dos quarts de cinc de la tarda ens va venir a buscar l'avió i vam tornar a Puyo.

Per a la comunitat ha començat una nova etapa. Estan connectats amb tot el món de forma continuada. Tenen una eina poderosa que, com tot, té un doble vessant i pot ser beneficiosa o nociva. Una contradicció més de les moltes que estan intentant resoldre o amb les que estan intentant conviure en equlibri.

Identitat

Una cosa que m'ha sorprès aquí, als "territorios de les nacionalidades ancestrales" (ho diuen així), és la identificació de la vestimenta amb la identitat. Generalment, el vestit que els representa se'l posen, homes i dones, en ocasions de festa, com aquest shuar (crec que és shuar) que s'estava fent una foto oficial perquè són les festes de Puyo i, pel penjoll que duia al coll,  sembla que és una autoritat o un convidat important.  O sigui que per a molts,  abillar-se amb els elements de la seva nacionalitat,  ve a ser -vist des dels nostres paràmetres europeus- una cosa així com per als escocesos posar-se la faldilla, que els identifica i és alhora el seu trajo de cerimònia.  

Però molts, molts kichwas, a diferència de les altres nacionalitats, van sempre vestits amb la seva indumentària. Aquesta és la professora Delia (la de que em va fer i vendre una polsereta en un taller), és kichwa del sud del país, del grup dels anomenats saraguros.  Cada dia venia al taller vestida com una princesa. Com que vam xerrar molt, em vaig atrevir a preguntar-li si sempre anava vestida així. Em va dir que si. Que els saraguros sempre van així, que és la seva identitat;  que a més, és una vestimenta que els protegeix del sol (el barret),  del fred i del vent (mànigues llargues, faldilla llarga i gruixuda). La seva identificació amb la forma de vestir em va recordar les dones musulmanes  que es posen el vel per reivindicar la seva identitat. Però la Delia, en cap moment, no em va parlar de déu ni de mandat religiós. Només de identitat i de funcionalitat.

La vestimenta és un tema que apareix a molts debats. En el taller de Santa Maria un professor Chachi es queixava de que les joves ja no volien vestir-se amb la túnica tradicional; ell sempre hi anava vestit.
Jo callo i escolto, no goso dir-los que em sembla que és una batalla perduda i que crec que és un tema secundari.  

No recordo en quin taller,  els professors em van preguntar quina era la vestimenta característica dels catalans. 

- Cap d'especial, vaig dir-los.

- Aleshores, com podeu mostrar la vostra identitat?

- La nostra identitat és la nostra llengua.

- La llengua? Només la llengua?
- Si, la nostra llengua és el nostre vestit, les nostres pintures, els nostres collarets i polseres, el nostre ornament.

No ho entenien. Els semblava poc com a tret d'identitat.

Si sabessin el que ens costa conservar-lo i lluir-lo!

Postal aèria

 

La primera sorpresa de la tortuga quan va volar sobre la selva, quina ignorància la seva, va ser constatar que el relleu de la selva no és pla: tot són turonets, turons, muntanyes i valls.

Després de 20 minuts de vol, vista des de dalt, la selva, de tan immensa li resultava fins i tot, avorrida.
Sort que, tant en tant, la serp mandrosa i colosal d'algun riu trencava aquella verda, espessa i marítima monotonia.

Emocions

Cases de la comunitat de Chuintza 

Resum de la visita a Chuintza, una comunitat de la nacionalitat shiwiar.
Hi hem anat  el coordinador del Projecte i jo.

• 9:15. Sortida, amb retard d'una hora a causa del temps insegur.
• 9:15-10:00: 45ms de vol, sobre la selva, en una avioneta de 3 places. 
• 10:00-10:30: Arribada a la comunitat. Ens han rebut tots els membres que no eren de cacera, la majoria amb la cara pintada amb achiote. Anada a la casa comunal a explicar qui som i a beure chicha que és el ritual de benvinguda
• 10:30-13:00: Visita de l'escola bilingüe. Són tres aules  amb tres mestres diferents: l'Edison, l'Antonio i el Byron. A cada una, observació d'activitats, presentació nostra y preguntes per part dels nens i nenes. 
• 13:30-15:00: Dinar a casa de l'Edison, que a més, és estudiant de Llicenciatura del Projecte.
• 15:00-16:00: Tornada a la casa comunal. Nova presentació a tothom de qui som. Preguntes. Els mestres presenten la problemàtica concreta dels estudiants de Llicenciatura (els faria falta una mica més de subvenció per anar a passar els quinze dies de formació al centre on la reben: s'han de pagar ells mateixos els substituts, i com a beca, només els donen diners per a un àpat, 0,75 centaus de dòlar;  han de dormir a cases d'amics o pagar-se una habitació...)
• 16:00: Arriba l'avioneta abuscar-nos.
• 17:00 Arribem a  Puyo.

Antonio, un dels mestres

Fins aquí els fets.
I les emocions?
La visió de la selva des de l'aire; el gust i el ritual de la (per a mi, temuda) chicha;  la vergonya d'haver de cantar en català al davant de la gent; els colors de les diademes dels mestres i les seves cares pintades;  la meravella de les baldufes shiwiar; el nen petit que anava a la seva bola; la impotència davant de l'enorme sacrifici que estan fent els que estudien Llicenciatura, sense cap infrastructura;  el color de les fletxes enverinades per matar micos; el gust de la carn de mico que he menjat (ni jo m'ho crec!!!);  el soroll del diluvi sota un sostre de palma; la filera d'hamaques on dormien els nens a la casa comunitària; les mirades i els riures de les dones shiwiar; la mirada trista de la nena de 13 anys, alumna de l'escola amb el seu fill de 6 mesos;  el patiment de notar que a l'avioneta (i jo dins) li costava d'enlairar-se perquè la pista s'havia convertit en uns aiguamolls i li relliscaven les rodes.
Tot això us ho aniré explicant, a bocinets, els propers dies.
Ara ho ho he de pair.


Links relacionats afegits posteriorment:
25/05/1012: La baldufa shiwiar