Dia històric

El 9 de maig va ser un dia històric per a la  comunitat waorani de Toñampade: es va inaugurar la primera connexió a internet i jo vaig tenir el privilegi de compartir amb ells aquest fet tan senyalat.
L'accès a internet, via satel·lit,  s'ha instal·lat al local de l'anomenat Centro de Desarrollo Curricular (CDC) que és on els estudiants waoranis vinguts d'arreu del seu vast territori reben periòdicament les classes presencials de la Licenciatura en Educación Bilingüe.  Uns panells solars n'asseguren l'energia.

Toñampare està a 30 minuts d'avioneta des de Puyo. Vaig viatjar-hi amb el Director del Projecte, l'enginyer de la companyia que instal·lava internet, el director de l'Ensenyament Bilingüe dels waoranis i el vicepresident de la seva organització (l'Oriol Pujol dels waoranis, vaja). Era una avioneta de cinc places. El viatge sobrevolant la selva, exaltant i monòton a parts iguals.
Arribats a la comunitat, reunió de tothom a una mena de poliesportiu i discursos (el meu inclós), chicha, pintar-nos la cara i regals de collarets, polseres i per a mi, a més, arracades.

 Finalment, balls de nens, nenes, 

i de nois i noies. Tots separats. 

Després, mentre els homes anaven amb l'enginyer a veure com funcionava internet, jo vaig estar visitant tres classes de l'escola bilingüe i xerrant amb els nens, les nenes i també amb els mestres sobre la seva feina. Molt interessant!

  

Vam dinar un enorme bagre que havien pescat mentre esperaven que arribéssim amb l'avió i havent dinar, vaig anar amb els homes (no hi havia cap dona) a provar si funcionava la instal·lació. Vam connectar-nos amb els ordinadors i vam poder enviar emails.

Aleshores es va fer la inauguració oficial, amb discursos.

A dos quarts de cinc de la tarda ens va venir a buscar l'avió i vam tornar a Puyo.

Per a la comunitat ha començat una nova etapa. Estan connectats amb tot el món de forma continuada. Tenen una eina poderosa que, com tot, té un doble vessant i pot ser beneficiosa o nociva. Una contradicció més de les moltes que estan intentant resoldre o amb les que estan intentant conviure en equlibri.

Identitat

Una cosa que m'ha sorprès aquí, als "territorios de les nacionalidades ancestrales" (ho diuen així), és la identificació de la vestimenta amb la identitat. Generalment, el vestit que els representa se'l posen, homes i dones, en ocasions de festa, com aquest shuar (crec que és shuar) que s'estava fent una foto oficial perquè són les festes de Puyo i, pel penjoll que duia al coll,  sembla que és una autoritat o un convidat important.  O sigui que per a molts,  abillar-se amb els elements de la seva nacionalitat,  ve a ser -vist des dels nostres paràmetres europeus- una cosa així com per als escocesos posar-se la faldilla, que els identifica i és alhora el seu trajo de cerimònia.  

Però molts, molts kichwas, a diferència de les altres nacionalitats, van sempre vestits amb la seva indumentària. Aquesta és la professora Delia (la de que em va fer i vendre una polsereta en un taller), és kichwa del sud del país, del grup dels anomenats saraguros.  Cada dia venia al taller vestida com una princesa. Com que vam xerrar molt, em vaig atrevir a preguntar-li si sempre anava vestida així. Em va dir que si. Que els saraguros sempre van així, que és la seva identitat;  que a més, és una vestimenta que els protegeix del sol (el barret),  del fred i del vent (mànigues llargues, faldilla llarga i gruixuda). La seva identificació amb la forma de vestir em va recordar les dones musulmanes  que es posen el vel per reivindicar la seva identitat. Però la Delia, en cap moment, no em va parlar de déu ni de mandat religiós. Només de identitat i de funcionalitat.

La vestimenta és un tema que apareix a molts debats. En el taller de Santa Maria un professor Chachi es queixava de que les joves ja no volien vestir-se amb la túnica tradicional; ell sempre hi anava vestit.
Jo callo i escolto, no goso dir-los que em sembla que és una batalla perduda i que crec que és un tema secundari.  

No recordo en quin taller,  els professors em van preguntar quina era la vestimenta característica dels catalans. 

- Cap d'especial, vaig dir-los.

- Aleshores, com podeu mostrar la vostra identitat?

- La nostra identitat és la nostra llengua.

- La llengua? Només la llengua?
- Si, la nostra llengua és el nostre vestit, les nostres pintures, els nostres collarets i polseres, el nostre ornament.

No ho entenien. Els semblava poc com a tret d'identitat.

Si sabessin el que ens costa conservar-lo i lluir-lo!

Postal aèria

 

La primera sorpresa de la tortuga quan va volar sobre la selva, quina ignorància la seva, va ser constatar que el relleu de la selva no és pla: tot són turonets, turons, muntanyes i valls.

Després de 20 minuts de vol, vista des de dalt, la selva, de tan immensa li resultava fins i tot, avorrida.
Sort que, tant en tant, la serp mandrosa i colosal d'algun riu trencava aquella verda, espessa i marítima monotonia.

Emocions

Cases de la comunitat de Chuintza 

Resum de la visita a Chuintza, una comunitat de la nacionalitat shiwiar.
Hi hem anat  el coordinador del Projecte i jo.

• 9:15. Sortida, amb retard d'una hora a causa del temps insegur.
• 9:15-10:00: 45ms de vol, sobre la selva, en una avioneta de 3 places. 
• 10:00-10:30: Arribada a la comunitat. Ens han rebut tots els membres que no eren de cacera, la majoria amb la cara pintada amb achiote. Anada a la casa comunal a explicar qui som i a beure chicha que és el ritual de benvinguda
• 10:30-13:00: Visita de l'escola bilingüe. Són tres aules  amb tres mestres diferents: l'Edison, l'Antonio i el Byron. A cada una, observació d'activitats, presentació nostra y preguntes per part dels nens i nenes. 
• 13:30-15:00: Dinar a casa de l'Edison, que a més, és estudiant de Llicenciatura del Projecte.
• 15:00-16:00: Tornada a la casa comunal. Nova presentació a tothom de qui som. Preguntes. Els mestres presenten la problemàtica concreta dels estudiants de Llicenciatura (els faria falta una mica més de subvenció per anar a passar els quinze dies de formació al centre on la reben: s'han de pagar ells mateixos els substituts, i com a beca, només els donen diners per a un àpat, 0,75 centaus de dòlar;  han de dormir a cases d'amics o pagar-se una habitació...)
• 16:00: Arriba l'avioneta abuscar-nos.
• 17:00 Arribem a  Puyo.

Antonio, un dels mestres

Fins aquí els fets.
I les emocions?
La visió de la selva des de l'aire; el gust i el ritual de la (per a mi, temuda) chicha;  la vergonya d'haver de cantar en català al davant de la gent; els colors de les diademes dels mestres i les seves cares pintades;  la meravella de les baldufes shiwiar; el nen petit que anava a la seva bola; la impotència davant de l'enorme sacrifici que estan fent els que estudien Llicenciatura, sense cap infrastructura;  el color de les fletxes enverinades per matar micos; el gust de la carn de mico que he menjat (ni jo m'ho crec!!!);  el soroll del diluvi sota un sostre de palma; la filera d'hamaques on dormien els nens a la casa comunitària; les mirades i els riures de les dones shiwiar; la mirada trista de la nena de 13 anys, alumna de l'escola amb el seu fill de 6 mesos;  el patiment de notar que a l'avioneta (i jo dins) li costava d'enlairar-se perquè la pista s'havia convertit en uns aiguamolls i li relliscaven les rodes.
Tot això us ho aniré explicant, a bocinets, els propers dies.
Ara ho ho he de pair.


Links relacionats afegits posteriorment:
25/05/1012: La baldufa shiwiar

Turisme a la selva

Despertar-se. 5 del matí. Foscor. Veure sortir el sol. Jorge, el guía. Machete. Comprar ous. Comprar  pa. Comprar pomes. Comprar suc. Autobús. Una hora de carretera. Estreta. Més estreta. Baixar. Mirador del Riu Pastaza. Entrar a la reserva. Refugi. Ningú. Cuinar ous. Emorzar. Beure te. Posar-se botes. Començar el camí. Verd espès. Por a les serps. Caminar. Verd humit. Exhuberància. Utsiki. Fulles que foragiten mosquits. Guanto. Flor del mal. Al·lucinògena. Verinosa. Chontaduro. Arbre per fer cases. Chontacuros. Cucs que es mengen. Huarumu. Cucs que curen. Verd boiròs. Caminar. Ajupir-se. Tallar branques amb el machete. Fang. Aigua. Formigues. Caminar. Verd gegantesc. Pintar-se la cara amb achiote. Shiguango. Camacho. Uña de gato. Leche de sandi. Plantes que curen. Matapalo. Arbre-telèfon. Paubil. Pene del diablo. Arbre que camina. Verd tendre. Verd fosc. Verd excessiu. Verd infinit. Caminar. Respirar. Mirar. Mirar. Mirar. Admirar. Heliconias. Bromelias. Orquídies. Il y avait  un jardin qu'on appelait la terre. Caminar pel riu. Cobrir-se la cara amb fang. Caminar dintre l'aigua. Travessar ponts. La cascada. Grandiosa. Màgica. Força. Energia. Hola Vida. Rentar-se la cara. les mans. El coll. Aigua de vida.

Caminar. Pluja. Fang. Refugi. Treure's les botes.
Autobús. Puyo. Descansar
Pujar fotos. Escriure.
Recordar.
Compartir.

Turisme urbà

Aquest dissabte ha estat dia de festa. M'he llevat una mica tard, he esmorzat amb parsimònia i he sortit a caminar per Puyo disposada a fer, per fi, de turista.

He començat pujant a un mirador per veure la ciutat i els seus voltants. Feia un dia preciós. Hi havia núvols, sempre n'hi ha, però brillava el sol.
Vista des de dalt, Puyo és una ciutat anodína; el que té de maco és que està rodejada per la natura espessa de la selva que comença on la ciutat acaba.

  

Després, he anat a peu al centre. Resulta que la ciutat està en festes, cel·lebrant el 113 aniversari de la seva fundació i pels carrers hi havia molt de giro. Si des de dalt, Puyo, és insubstancial, vista des de baix, és horrorosa, desmanegada, un desgavell, perquè és una ciutat que creix sense cap control (oficialment té 37.000  habitants),  amb una arquitectura que no té cap interès i que és totalment anàrquica.
Puyo és un poti-poti, que de tant lleig, té gràcia.

 

He passejat mirant les botigues d'artesanies, mercats, paradetes d'alimentació... també he agafat un autobús.

I quan m'he cansat de la ciutat me n'he anat a casa de la Gemma, seguint un passeig de dos quilòmetres al costat del riu. És un passeig com els que voregen el Llobregat o el Congost, on la gent fa footing, corre, fa barbacoes, neda, passeja, però amb una natura molt més generosa. Per anar a casa de la Gemma cal acabar el passeig i sortir a la carretera, fer uns 200 metres i d'allà, agafar un caminet i fer-ne uns altres 200.

Mira quina mala sort que quan he arribat a la carretera ha començat a caure un diluvi que m'ha deixat, malgrat el cangur que duia posat, xopa de cap a peus.
La Gemma m'ha hagut de deixar roba per canviar-me!

Abans que no es fes fosc he refet el camí a peu cap a l'hotel. Ja no plovia. La tarda s'anava apagant. El riu brillava entre les ombres de les plantes.

He arribat a l'hotel a les 18:30, just a l'hora que el sol desapareix completament.

Demà també tinc festa. Me'n vaig a caminar per la selva, per un parc nacional, amb un guia. Surto a les 6 del matí.
Com que són les fires, a la plaça del davant fa molta estona, que estan fent una festassa, malgrat la pluja que ha tornat a caure, violenta, amb cúmbies i balls de tota mena, a tot volum. I entre ball i ball, els crits: "¡Viva Puyo!" "¿Dónde está la gente alegre?" "¿Dónde está la gente del Barcelona?, el único ídolo que tiene el Ecuador"(Escric al mateix temps que escolto, no m'ho puc creure !!!)  "Prepare a la novia, a la esposa, a la propia, que vamos a bailar"
I sona la cúmbia.
Sospito que aquesta nit no dormiré.

Disculpeu si m'enrotllo massa. Tinc moltes ganes d'explicar-vos tot allò que veig.

Bussiness

Mireu las polseretes (aquí en diuen "manillas"), arracades i clauerets que he comprat! Els dels Barça són massa! 

Segur que pensareu que sóc kitsch i no us equivocareu. Per, no us ho perdeu, no els he comprat en un mercat sinò a una de les professores tècniques (assessores) del programa Bilingüe del curs que he fet aquests dos últims dies. Aquest matí, abans de començar,  ens ha tret la paradeta amb tot d'artesanies que fan els seus fills per guanyar-se uns diners. Jo fins i tot sospito que això dels escuts del Barça els seus fills ho han fet perquè sabien que la seva mare estava en un curs amb una professora de Barcelona. 

Sigui com sigui, li he comprat la tira de coses i els altres tècnics del curs també n'hi han comprat, no tantes com jo perquè, esclar,  no són guiris com una servidora. 

A més, tothom feia fotos de les artesanies per copiar-ne els dissenys perquè els assitents al curs són de diverses parts de l'Amazonia i deien que repetirien els dibuixos.

També ha tingut molt èxit la meva polsera de la tortuga, que ha estat molt fotografiada per copiar-ne el dibuix i reproduir-lo en les seves artesanies, ja que, com que ve d'una altra part del país,  té un dibuix que no havien vist mai. Les tècniques tenen fotos d'artesanies als seus ordinadors i així s'inspiren per a teixir nous dissenys.

M'ha costat començar el taller pel desgavell que s'havia format. Semblava un mercadillo. Per acabar-ho d'arrodonir, la Dèlia (la professora que veieu en un primer pla, amb el barret), mentre estavem fent el taller, tot participant-hi activament, s'ha posat a fer polseres i quan ha estat hora d'anar a dinar ja en tenia una de feta que, naturalment, m'ha venut! I aquí teniu immortalitzat el moment.

Montse, he posat la foto perquè no em diguis que no en poso de meves. Normalment no en poso perquè a) no en tinc,  ja que sóc jo qui les fa, i quan estic fent algun taller no penso a demanar a algú que faci les fotos, si en tinc une porques és perquè algú agafa la meva càmera, que sempre la deixo a mà, i la fa; i b) perquè no m'agrado com surto, com és el cas d'aquesta foto. Però m'ha semblat que il·lustrava molt bé el que us he he explicat i he fet el sacrifici de posar-la.

Malgrat el bussiness,  el taller ha anat millor del que em pensava i ha resultat curt. Hauriem necessitat dos dies més. El tema era el de sempre: l'ensenyment de les llengües a l'escola bilingüe. Sant Cassany, Sant Noguerol, Santa Nussbaum em perdonin però he hagut de fer la vulgata de la vulgata. Espero que els hagi estat útil.

A la tarda, al sortir del taller, he perdut la meva polsera-tortuga. De tant deslligar-me-la perquè en fessin fotos es deu haver afluixat el cordill i no m'he adonat que em queia. Una pena!

Demà i demà passat tinc FESTA! Faré turisme pels voltants. 

Gràcies Toni, Ángeles, Montse, Núria, i també algún anònim o anònima per deixar-me comentaris al blog o per mail. M'agrada molt rebre'ls! No sé per quina raó no és fàcil posar-ne al blog. Si no podeu, envieu-me'ls per mail. Sempre són benvinguts!