Ay Nicaragua, Nicaragüita

Per començar, algunes incidències del viatge:
A Barcelona, el servidor d'Ibèria estava caigut i vam fer una hora i mitja  de cua (a les 5,30 del matí) per poder obtenir els bitllets que finalment ens van fer a mà i només fins a Madrid. Vam estar a punt de perdre l'avió, però no. A Madrid, nova cua per obtenir els altres bitllets. Tota una ginkana. El vol fins a Sant José, plàcid, sense turbulències però amb un fred espantós per l'aire acondicionat. Vaig embolicar-me amb dues mantes per suportar-ho. Vaig llegir molt, veig veure una pel.lícula preciosa (Tres anuncios en las afueras), que recomano, i vaig llegir -i disfrutar amb el nou llinre acabat de sortir: 24 contes al dia- i vaig dormir a estones. I és que 11 hores són 11 hores i donen per molt.

L'espera a l'aeroport de Sant Jose, llarga i avorrida. El vol fins a Managua, curtet i emocionant perquè vaig poder anar veient els trossets de Nicaragua, la flor más linda de mi querer, entre els núvols: el llac, Ometepe, les Isletas, Granada... Vam arribar a Managua sota un diluvi.

Diuen que aquí, el 15 de maig comença l'hivern, l´època de pluges i certament era una inuaguració de gala.
Al control de polñcia de l'entrada al país ens van estar interrogant més del que feien habitualment. Per un moment vam tèmer que no ens deixessin entrar de tantes preguntes  i protocols.

El Xavi del Fons Català ens esperava a la sortida i amb la furgoneta del Fons ens va dur a l'hotel.
Va tenir temps d'explicar-nos que Niacaragua viu una autèntica insurreciió popular. Que l'espurna va saltar amb el tema de la retallada de pensions però que ara sembla que el malestar covat durant tots els anys de control de Daniel Ortega i Rosario Murillo ha saltat pels aires i la gent està dient que ja en tenen prou.

Abonada con la bendita
sangre de Diriangén

Les manifestacions es convoquen per tot el país (sembla que a la Costa Atlàntica encara no) i sónd etots els estaments. Els estudiants ara són els més bel·ligerants. Tenen les universitats ocupades i a totes les carreteres hi ha barricades. Ahir per arribar a l'Hotel en vam veure tres, però el Xavi es coneix bé la ciutat i fent moltes voltes per altres carrers, va poder dur-nos a bon port.

A les manifestacions ha hagut uns 60 morts a trets per la policia . Un cop més, sang, morts.Això fa que la gent cada cop està més emprenyada i hagi perdut definitivament la por.
L'exèrcit sandinista ha dit que no actuarà contra el poble.
Avui ccmença una taula de diàleg però el Xavi diu que és difícil trobar una soluació ja que el que demanen els manifestants és llibertat, democràcia i que dimiteixin Ortega-Murillo i sembla que ells no estan disposats a dimitir. També diu que el règim només té el recolzament dels funcionaris i alcaldes del partit i que els mateixos sandinistes de base estan a favor de les protestes, tips de tant autoritarisme. Sembla que tot està punt de petar, sempre segons el Xavi.
A l'hotel, molt confortable, he dormit més de 7 hores, embolcallada amb el soroll de la pluja rabiosa.
Ara són gairebé les 7 de matí. Em dutxaré,  baixaré a esmozar i a les 10 marxem cap a Bilwi.
Recupero  l'olor d'humitat, l'olor peculair d'aquesta ciutat. Recupeo i sumo vivències en aquest país  tan maltractat que tant estimo i què tan em va ensenyar .
I que seguament encara m'ensenyarà més.
(Les fotos que he penjat són horroroses, fetes amb el mòbil i sense cap interès. Només per posar una mica de color a aquesta entrada)

Esglésies de Novogorod

Una petita joia de ciutat a 200km de St. Peterborg. Va ser l'antiga capital de Rússia i també un punt clau en la Segona Guerra Mundial ja que està situada a la sortida del llac Ilmen i a les riberes del Volchov, el riu on era el front entre alemanys (amb la División Azul) i els  russos. He llegit que la ciutat va ser ocupada pels alemnays el 1941 i que  al 1944, els russos la van recuperar. Uns i altres la van deixar trinxada.
Ara l'han refet i llueix, neta i polida, les torres de les seves moltes esglésies.
La ciutat està preparada per al turisme: a l'oficina d'informació parlen anglès, ofereixen mapes, s'escarrassen per contestar totes les preguntes que tinguem. Però és que, a més, aquests dies no hi ha turistes. O sigui hem pogut gaudir de les coses bones d'una ciutat turística (informació, souvenirs, mercadillo) però no de les dolentes (masificación).

La part antiga de la ciutat és plena d'esglésies. M he n'he enamorat de les formes i dels colors, sobretot del blanc, i això que no les he fotografiat totes!
A la Catedral, un ritual (una missa?)  fastuós m'ha permès de veure a primera fila la devoció espectacular dels fidels.
D'això no hi ha fotos perquè estaven prohibides.

.

El monestir de Yurev, prop de Novogorod

Després de la visita a Novogorod hi ha hagut l'anada a conéixer el llac Ilmen. Com que mereix capítol a part, ja ho explicaré demà.

Passejada sense rumb

Una de les coses que més m'agraden quan viatjo és arribar a una ciutat que no conec i començar a caminar, a badar, a respirar l'ambient. Mirar, mirar i mirar. I familiaritzar-me amb ella sense anar a cap lloc en concret.

Això és el que vaig fer air durant tres hores per San Petersburg.

Feia fred, però jo al cos no en tenia, anava vestida com una esquimal  (gràcies Manuela, Carme, Àngels, Núria i Decathlon!) Només l'aire gèlid que venia del riu em  tallava el tros de cara que el buf no tapava. 

El tros de ciutat per on vaig passejar, a més d'oferir les magnífiques vistes sobre el riu Neva, el Palau d'Hivern i l'Agulla daurada que us vaig posar a l'entrada d'ahir, és ple de ponts, tots molt macos, amb el seu riu gelat a sota. És la part monumental, la que van construir els tzars, per imitar i competir amb les grans ciutats europees.

Molta de la publicitat que es veu pels carrers és de les marques comercials que nosaltres coneixem Algunes estan en caràcters cirícilics  (us he de de fer una foto dels Macdonals en rus) i altres conserven les lletres llatines. També, vaig veure anuncis d'un concert de Bebe i un altre de Justin Bieber. 

 Al carrer més comercial (Nesky Prospeck, es diu), bastantes botigues de luxe i l'inevitable Zara

I per tot arreu, la gent tapada, molt abrigada amb abrics i gorros conjuntats (sobre tot les dones), molt  tranquil·la i molt amable.
M'agrada desxifrar els caràcters cirílics.
M'agrada escoltar el rus, sona bé. Es suau com el francès o el portuguès.
M'agradria aprendre'l, em passa cada cop que etic en un lloc que es parla una altra llengua.
A la nit vaig anar a sopar a un restaurantet que no estava lluny de l'hotel i que estava ple de gent (n'hi havia molts de buits)  Per sort  la carta que em van donar estava en rus i en anglès, perquè les noies que servien només parlaven rus.
Una sopa de xoucrut i una cerveseta em van escalfar el cos i l'esperit per tornar caminant, i anar a l'habitació a llegir sobre la història de la ciutat que acabava de conèixer..

Demà més perquè us explicaré el viatge fins a Novgorod que és on sóc avui, ja amb en Jaume i la Georgina.

Rússia: un viatge que en són dos

Així, tal qual me l'imaginava, així he vist per primera vegada, des de la finestra de l'avió, el paisatge rus: horitzontal absolut i blanc sobre blanc, Bé, no sabria dir-vos si és un gris tan clar que sembla blanc o un blanc tan neuilt que sembla gris. 

Rússia forma part del paisatge imaginari i dels relats escoltats en la meva infància. Aquest viatge llampec és en realitat dos viatges: un és el viatge de primer descobriment d'un país, i l'altre el  d'acostament a la vida i a la personalitat (o a la persona?) del meu pare. De fet, venir aqui està lligat a la trobada amb el meu germà per conèixer plegats un dels escenaris de la División Azul: el llac Ilmen, del qual n'haviem sentit molt a parlar a casa de petits. 

Avui he arribat i sóc a San Petersburg (Leningrad) Abans de venir, he rellegit  informacions a Internet  i llibres que tinc sobre la División Azul  M'he documentat, amb horror, de l'atroç setge nazi de Leningrad, on els soldats de la Divisón (és a dir, el meu pare també) van fer suport logístic, i per tant, van intervenir activament,  Quan el taxista m'ha preguntat què venia a fer a la ciutat i al país, m'ha fet  vergonya de dir-li la raó de la visita. Els alemanys i els espanyols van ser els seus invasors, els seus botxins. 

Què va empènyer un jove que havia estat capità de l'exèrcit republicà durant la Guerra Civil a apuntar-se voluntari  per ajudar l'exèrcit nazi?  I a re-apuntar-se a la Legion Azul quan la División va ser dissolta? Necessitat de redimir pena severissima de presó? Ideologia fascista? Ganes d'aventura? Inadaptació a la vida civil pel massa temps passat al front? (aquesta, diguem-ne, síndrome, la vaig veure en els homes que havien fet la guerra a Nicaragua) Albirar una sortida personal pel fet d'anar a un exèrcit que es considerava que seria el guanyador? Anticomunisme visceral? 

Una mica de cada cosa?

El viatge no em donarà la resposta. La sabré mai?

El Palau d'Hivern

 Fins aquí l'explicació d'un vessant, el turístic-històric-psicològic del viatge. Demà us explicaré l'altre, el turístic-turístic. Bona nit!

L'agulla daurada, al fons

Colonització

Font de la imatge

Awas Tingni és un territori mayangna, a prop de Bilwi.

Durant molts anys, els seus habitants van lluitar, pacíficament i tossuda, perquè l'Estat de Nicaragua els reconegués el drets a la propietat col·lectiva de les terres d'aquest territori. Com que no ho van aconseguir, van dur el seu cas fins a la Cort Interamericana dels Drets Humans, que, en una sentència del mes d'agost de 2001, els va donar la raó.

Melba MacLean

Ara bé, onze anys després d'aquest triomf, el terrritori d'Awas Tingni no ha parat d'omplir-se de colons que arriben des del Pacífics (no són mayangnas) per instal·lar-s'hi i  viure de la  ramaderia. És a dir, seguint el mateix procediment amb què es va fer la "conquesta" de l'Oest.
Els colons, els "terceros", com els anomenen els indígenes, no respecten  el territori ni els costums,  tallen arbres per a fer pastures i  en aquest moment ja doblen en població als pròpis mayangnes. I ara, aquests, tornen a estar  en procès, legal i pacífic, lentíssim, de veure què fan amb els colons. Els treuen? Es queden? En quines condicions?

 Casa i Bibliteca del CIDCA a Bilwi

Tot això m'ho va explicar la Melba MacLean, una professora i lingüista mayangna, amiga meva des de fa anys, que ara dirigeix el CIDCA (Centro de Investigaciones y Documentación de la Costa Atlántica).

Li  vaig dir que ho explicaria perquè més gent sabés quins problemes té la lluita del seu poble pel dret a viure en el seu territori.

Links:
Qui són els mayangnas
Sobre la llengua dels mayangnas
CIDCA

(Post Data: Demà torno i encara em queden moltes coses per explicar).

El refugi de l'infern

Del meu últim dia a Bilwi només us puc explicar i no sé si ho sabré fer, la visita a l'alberg de dones maltractades, de la mà de la Shira, la directora de la casa del Movimiento de Mujeres. Del que ella m'ha explicat, no n'he pres cap apunt, us transmeto, de memòria, les informacions que m'han quedat. Serà llarg.

La casa del Movimiento de Mujeres dóna suport a les dones maltractades, de dues maneres:

1. atenció (hi ha metgesa, psícòlega i advocadessa) a totes les que arriben, en qualsevol moment del dia -o de la nit- i demanen ajut perquè han patit maltractaments.
2. al·lotjament, en un alberg que hi ha al darrere de la casa, a les dones o nenes que no tenen on anar perquè fugen d'un maltratador o un violador i/o perquè la familia no les vol, justament per haver estat violades.

La Casa del Movimiento de las Mujeres

• L'Alberg era molt petit i amb diners de l'AECI (Agència Espanyola de Cooperación Internacional) es va ampliar i és un edifici maco, sòlid i ben fet.  Té una capacitat per 15 persones però ja resulta totalment insuficient perquè tenen molta més demanda. 
• La majoria de dones al·lotjades a l'alberg són nenes -n'hi ha de cinc anys-  o adolescents. Algunes adolescents, estan prenyades o amb criatures que ja han nascut estant allà, fruit de la violació. També hi ha un nen (no un fill de víctima sinó víctima ell mateix)
• A Nicaragua, l'avortament, que era legal, va ser il·legalitzat el 2006 pel mateix comandant sandinista Daniel Ortega, per pressions de l'Església Catòlica. No entenc com hi ha dones al món que poden donar suport al Frente Sandinsita després d'aquesta mesura tan contrària a la llibertat femenina.
• Les noies violades no tenen cap més opció que parir. Hi ha un alt nombre de noies que s'auto-lesionen i fins i tot se suiciden per no parir la criatura que han concebut desprès d'haver estat violades.
• A la Casa i l'Alberg fan tot un acompanyament psicològic perquè el trauma d'haver de parir no sigui tan  terrible. No tinc paraules.
• Les nenes i les adolescents provenen de comunitats llunyanes i són portades a l'alberg per la policia a partir de la denúncia d'alguna àvia o tia que després se'n renta les mans i no en vol saber res, perquè es tracta de violacions i abusos en el marc de la familia i no volen embolics.

Albergue Nidia White

• Un cop són a l'alberg, les nenes i noies, com que són menors, passen a dependre del Ministerio de la Familia nicaragüenc, organisme que busca famílies que les vulguin acollir.
• Moltes vegades, les families que acullen les nenes i les noies, les volen per posar-les a treballar i no sempre n'accepten els fills. La Casa de las Mujeres fa un seguiment d'aquestes nenes per saber si estan ben ateses amb els que les han acollit. Això no sempre és així, però no poden fer-hi res perquè els representants de la llei donen gairebé sempre la raó a la familia acollidora.

• Un altre problema són els estudis d'aquestes nenes. La Casa ha aconsegit un conveni perquè algunes puguin anar a una escola d'educació especial on podran seguir un ensenyament adeqüat al seu nivell (sovint amb mancances i retards respecte a les nenes de la seva edat).
• D'altres casos, però, són més complicats: dues bassones de tretze anys són a l'alberg per maltractaments i abusos per part del seu pare. No tenen mare, va morir fa uns anys. Les nenes duien una vida escolar normal, més aviat bona. Estaven a punt d'acabar la primària (aquí s'acaba al 13 anys). La seva mestra es va adonar que eren víctimes d'abusos i va denunciar el cas. Es va veure que era veritat. Ara estan al·lotjades a l'alberg però no poden anar a escola ja que perilla la seva vida: el pare maltractador no és a la presó. Per raons burocràtiques no arriba el permís perquè les seves mestres els puguin fer exàmens especials. Acabar el curs els és impossible. De moment, no poden seguir estudiant.
• A l'Alberg hi ha dues dones responsables que conviuen tot el dia amb les nenes i fan activiats. L'Agermanament de Vilafranca del Penedès financia el sou d'aquestes dues dones i l'atenció jurídica.
• L'Ajuntament de Bilwi assumeix i paga els vigilants.
• Falten recursos de tot tipus per assegurar que aquestes nenes tinguin una vida millor després de l'alberg.
• De vegades, algunes tornen a la Casa o a l'Alberg perquè com que han esdevingut prostitutes, les han maltractat i violat un altre cop.

Vaig estar amb les nenes, amb les noies, vaig veure els “tiernos”, vam parlar del futur naixement de la que estava “panzona”. Volia una nena, però la metgessa li havia dit que duia un nen. Éveu que totes volen tenir nenes i no nens.

Les petites corrien, i alguna se m'abraçava, com les meves nétes.

Mentre la Shira em descobria els atzucacs legals i socials del territori terrible de l'abjecció, jo només veia aquelles noietes amb les seves criaturetes, aquelles nenes, aquell nen, tots doblement víctimes, dels seus agressors i de la societat, i veia l'Ariadna, l'Ona, la Mar, en Manel, el cervell s'em va tornar com boirós i vaig sortir d'allà amb el cor encongit i una sensació aclaparadora d'impotència.

I fins ara no us he pogut explicar, però volia fer-ho.

I quan m'he posat a escriure-ho, se m'han tornat a encongir el cor i el cervell, i us ho he escrit amb llàgrimes al ulls i fàstic, i indignaciò i ràbia, molta, moltissima ràbia.

.......................

Link relacionat: AMICS DE PUERTO CABEZAS (Vilafranca del Penedès)

Fer de turista

Quan vaig pels carrers de Bilwi sense cap objectiu concret, només a passejar i a fer alguna foto, "canto" moltíssim. Perquè  sóc estangera ("chele", diuen aquí) i perquè vaig amb una càmera i aquí ningú hi va.. Fins i tot em fa com vergonya fer fotografies. Tothom em mira. Em sembla com si estés fent alguna cosa dolenta. Avui una senyora m'ha preguntat què buscava i he hagut de dir que estava esperant la professora Jenny Blanford, de la escuela Morava, la qual cosa ha semblat satisfer la seva curiositat. Com a Godall: als forasters se'ls ha d'ubicar.

Per això, les millors fotos són les que no he fet perquè el pudor i el respecte m'ho impedien: un home dormint en una hamaca feta amb una bandera americana (vet aquí un ús sostenible de les banderes!); un paralític en una cadira de rodes, amb la bandera del Barça; un vellet, també en cadira de rodes, amb barret texà i crocs blancs als peus; nens jugant; nenes venent al mercat...

Fer de turista per Bilwi, a més de ser una missió impossible, és fer el ridícul. 

No obstant, us deixo un parell de fotos més, de les no compromeses.