Passejada sense rumb

Una de les coses que més m'agraden quan viatjo és arribar a una ciutat que no conec i començar a caminar, a badar, a respirar l'ambient. Mirar, mirar i mirar. I familiaritzar-me amb ella sense anar a cap lloc en concret.

Això és el que vaig fer air durant tres hores per San Petersburg.

Feia fred, però jo al cos no en tenia, anava vestida com una esquimal  (gràcies Manuela, Carme, Àngels, Núria i Decathlon!) Només l'aire gèlid que venia del riu em  tallava el tros de cara que el buf no tapava. 

El tros de ciutat per on vaig passejar, a més d'oferir les magnífiques vistes sobre el riu Neva, el Palau d'Hivern i l'Agulla daurada que us vaig posar a l'entrada d'ahir, és ple de ponts, tots molt macos, amb el seu riu gelat a sota. És la part monumental, la que van construir els tzars, per imitar i competir amb les grans ciutats europees.

Molta de la publicitat que es veu pels carrers és de les marques comercials que nosaltres coneixem Algunes estan en caràcters cirícilics  (us he de de fer una foto dels Macdonals en rus) i altres conserven les lletres llatines. També, vaig veure anuncis d'un concert de Bebe i un altre de Justin Bieber. 

 Al carrer més comercial (Nesky Prospeck, es diu), bastantes botigues de luxe i l'inevitable Zara

I per tot arreu, la gent tapada, molt abrigada amb abrics i gorros conjuntats (sobre tot les dones), molt  tranquil·la i molt amable.
M'agrada desxifrar els caràcters cirílics.
M'agrada escoltar el rus, sona bé. Es suau com el francès o el portuguès.
M'agradria aprendre'l, em passa cada cop que etic en un lloc que es parla una altra llengua.
A la nit vaig anar a sopar a un restaurantet que no estava lluny de l'hotel i que estava ple de gent (n'hi havia molts de buits)  Per sort  la carta que em van donar estava en rus i en anglès, perquè les noies que servien només parlaven rus.
Una sopa de xoucrut i una cerveseta em van escalfar el cos i l'esperit per tornar caminant, i anar a l'habitació a llegir sobre la història de la ciutat que acabava de conèixer..

Demà més perquè us explicaré el viatge fins a Novgorod que és on sóc avui, ja amb en Jaume i la Georgina.

Rússia: un viatge que en són dos

Així, tal qual me l'imaginava, així he vist per primera vegada, des de la finestra de l'avió, el paisatge rus: horitzontal absolut i blanc sobre blanc, Bé, no sabria dir-vos si és un gris tan clar que sembla blanc o un blanc tan neuilt que sembla gris. 

Rússia forma part del paisatge imaginari i dels relats escoltats en la meva infància. Aquest viatge llampec és en realitat dos viatges: un és el viatge de primer descobriment d'un país, i l'altre el  d'acostament a la vida i a la personalitat (o a la persona?) del meu pare. De fet, venir aqui està lligat a la trobada amb el meu germà per conèixer plegats un dels escenaris de la División Azul: el llac Ilmen, del qual n'haviem sentit molt a parlar a casa de petits. 

Avui he arribat i sóc a San Petersburg (Leningrad) Abans de venir, he rellegit  informacions a Internet  i llibres que tinc sobre la División Azul  M'he documentat, amb horror, de l'atroç setge nazi de Leningrad, on els soldats de la Divisón (és a dir, el meu pare també) van fer suport logístic, i per tant, van intervenir activament,  Quan el taxista m'ha preguntat què venia a fer a la ciutat i al país, m'ha fet  vergonya de dir-li la raó de la visita. Els alemanys i els espanyols van ser els seus invasors, els seus botxins. 

Què va empènyer un jove que havia estat capità de l'exèrcit republicà durant la Guerra Civil a apuntar-se voluntari  per ajudar l'exèrcit nazi?  I a re-apuntar-se a la Legion Azul quan la División va ser dissolta? Necessitat de redimir pena severissima de presó? Ideologia fascista? Ganes d'aventura? Inadaptació a la vida civil pel massa temps passat al front? (aquesta, diguem-ne, síndrome, la vaig veure en els homes que havien fet la guerra a Nicaragua) Albirar una sortida personal pel fet d'anar a un exèrcit que es considerava que seria el guanyador? Anticomunisme visceral? 

Una mica de cada cosa?

El viatge no em donarà la resposta. La sabré mai?

El Palau d'Hivern

 Fins aquí l'explicació d'un vessant, el turístic-històric-psicològic del viatge. Demà us explicaré l'altre, el turístic-turístic. Bona nit!

L'agulla daurada, al fons

Colonització

Font de la imatge

Awas Tingni és un territori mayangna, a prop de Bilwi.

Durant molts anys, els seus habitants van lluitar, pacíficament i tossuda, perquè l'Estat de Nicaragua els reconegués el drets a la propietat col·lectiva de les terres d'aquest territori. Com que no ho van aconseguir, van dur el seu cas fins a la Cort Interamericana dels Drets Humans, que, en una sentència del mes d'agost de 2001, els va donar la raó.

Melba MacLean

Ara bé, onze anys després d'aquest triomf, el terrritori d'Awas Tingni no ha parat d'omplir-se de colons que arriben des del Pacífics (no són mayangnas) per instal·lar-s'hi i  viure de la  ramaderia. És a dir, seguint el mateix procediment amb què es va fer la "conquesta" de l'Oest.
Els colons, els "terceros", com els anomenen els indígenes, no respecten  el territori ni els costums,  tallen arbres per a fer pastures i  en aquest moment ja doblen en població als pròpis mayangnes. I ara, aquests, tornen a estar  en procès, legal i pacífic, lentíssim, de veure què fan amb els colons. Els treuen? Es queden? En quines condicions?

 Casa i Bibliteca del CIDCA a Bilwi

Tot això m'ho va explicar la Melba MacLean, una professora i lingüista mayangna, amiga meva des de fa anys, que ara dirigeix el CIDCA (Centro de Investigaciones y Documentación de la Costa Atlántica).

Li  vaig dir que ho explicaria perquè més gent sabés quins problemes té la lluita del seu poble pel dret a viure en el seu territori.

Links:
Qui són els mayangnas
Sobre la llengua dels mayangnas
CIDCA

(Post Data: Demà torno i encara em queden moltes coses per explicar).

El refugi de l'infern

Del meu últim dia a Bilwi només us puc explicar i no sé si ho sabré fer, la visita a l'alberg de dones maltractades, de la mà de la Shira, la directora de la casa del Movimiento de Mujeres. Del que ella m'ha explicat, no n'he pres cap apunt, us transmeto, de memòria, les informacions que m'han quedat. Serà llarg.

La casa del Movimiento de Mujeres dóna suport a les dones maltractades, de dues maneres:

1. atenció (hi ha metgesa, psícòlega i advocadessa) a totes les que arriben, en qualsevol moment del dia -o de la nit- i demanen ajut perquè han patit maltractaments.
2. al·lotjament, en un alberg que hi ha al darrere de la casa, a les dones o nenes que no tenen on anar perquè fugen d'un maltratador o un violador i/o perquè la familia no les vol, justament per haver estat violades.

La Casa del Movimiento de las Mujeres

• L'Alberg era molt petit i amb diners de l'AECI (Agència Espanyola de Cooperación Internacional) es va ampliar i és un edifici maco, sòlid i ben fet.  Té una capacitat per 15 persones però ja resulta totalment insuficient perquè tenen molta més demanda. 
• La majoria de dones al·lotjades a l'alberg són nenes -n'hi ha de cinc anys-  o adolescents. Algunes adolescents, estan prenyades o amb criatures que ja han nascut estant allà, fruit de la violació. També hi ha un nen (no un fill de víctima sinó víctima ell mateix)
• A Nicaragua, l'avortament, que era legal, va ser il·legalitzat el 2006 pel mateix comandant sandinista Daniel Ortega, per pressions de l'Església Catòlica. No entenc com hi ha dones al món que poden donar suport al Frente Sandinsita després d'aquesta mesura tan contrària a la llibertat femenina.
• Les noies violades no tenen cap més opció que parir. Hi ha un alt nombre de noies que s'auto-lesionen i fins i tot se suiciden per no parir la criatura que han concebut desprès d'haver estat violades.
• A la Casa i l'Alberg fan tot un acompanyament psicològic perquè el trauma d'haver de parir no sigui tan  terrible. No tinc paraules.
• Les nenes i les adolescents provenen de comunitats llunyanes i són portades a l'alberg per la policia a partir de la denúncia d'alguna àvia o tia que després se'n renta les mans i no en vol saber res, perquè es tracta de violacions i abusos en el marc de la familia i no volen embolics.

Albergue Nidia White

• Un cop són a l'alberg, les nenes i noies, com que són menors, passen a dependre del Ministerio de la Familia nicaragüenc, organisme que busca famílies que les vulguin acollir.
• Moltes vegades, les families que acullen les nenes i les noies, les volen per posar-les a treballar i no sempre n'accepten els fills. La Casa de las Mujeres fa un seguiment d'aquestes nenes per saber si estan ben ateses amb els que les han acollit. Això no sempre és així, però no poden fer-hi res perquè els representants de la llei donen gairebé sempre la raó a la familia acollidora.

• Un altre problema són els estudis d'aquestes nenes. La Casa ha aconsegit un conveni perquè algunes puguin anar a una escola d'educació especial on podran seguir un ensenyament adeqüat al seu nivell (sovint amb mancances i retards respecte a les nenes de la seva edat).
• D'altres casos, però, són més complicats: dues bassones de tretze anys són a l'alberg per maltractaments i abusos per part del seu pare. No tenen mare, va morir fa uns anys. Les nenes duien una vida escolar normal, més aviat bona. Estaven a punt d'acabar la primària (aquí s'acaba al 13 anys). La seva mestra es va adonar que eren víctimes d'abusos i va denunciar el cas. Es va veure que era veritat. Ara estan al·lotjades a l'alberg però no poden anar a escola ja que perilla la seva vida: el pare maltractador no és a la presó. Per raons burocràtiques no arriba el permís perquè les seves mestres els puguin fer exàmens especials. Acabar el curs els és impossible. De moment, no poden seguir estudiant.
• A l'Alberg hi ha dues dones responsables que conviuen tot el dia amb les nenes i fan activiats. L'Agermanament de Vilafranca del Penedès financia el sou d'aquestes dues dones i l'atenció jurídica.
• L'Ajuntament de Bilwi assumeix i paga els vigilants.
• Falten recursos de tot tipus per assegurar que aquestes nenes tinguin una vida millor després de l'alberg.
• De vegades, algunes tornen a la Casa o a l'Alberg perquè com que han esdevingut prostitutes, les han maltractat i violat un altre cop.

Vaig estar amb les nenes, amb les noies, vaig veure els “tiernos”, vam parlar del futur naixement de la que estava “panzona”. Volia una nena, però la metgessa li havia dit que duia un nen. Éveu que totes volen tenir nenes i no nens.

Les petites corrien, i alguna se m'abraçava, com les meves nétes.

Mentre la Shira em descobria els atzucacs legals i socials del territori terrible de l'abjecció, jo només veia aquelles noietes amb les seves criaturetes, aquelles nenes, aquell nen, tots doblement víctimes, dels seus agressors i de la societat, i veia l'Ariadna, l'Ona, la Mar, en Manel, el cervell s'em va tornar com boirós i vaig sortir d'allà amb el cor encongit i una sensació aclaparadora d'impotència.

I fins ara no us he pogut explicar, però volia fer-ho.

I quan m'he posat a escriure-ho, se m'han tornat a encongir el cor i el cervell, i us ho he escrit amb llàgrimes al ulls i fàstic, i indignaciò i ràbia, molta, moltissima ràbia.

.......................

Link relacionat: AMICS DE PUERTO CABEZAS (Vilafranca del Penedès)

Fer de turista

Quan vaig pels carrers de Bilwi sense cap objectiu concret, només a passejar i a fer alguna foto, "canto" moltíssim. Perquè  sóc estangera ("chele", diuen aquí) i perquè vaig amb una càmera i aquí ningú hi va.. Fins i tot em fa com vergonya fer fotografies. Tothom em mira. Em sembla com si estés fent alguna cosa dolenta. Avui una senyora m'ha preguntat què buscava i he hagut de dir que estava esperant la professora Jenny Blanford, de la escuela Morava, la qual cosa ha semblat satisfer la seva curiositat. Com a Godall: als forasters se'ls ha d'ubicar.

Per això, les millors fotos són les que no he fet perquè el pudor i el respecte m'ho impedien: un home dormint en una hamaca feta amb una bandera americana (vet aquí un ús sostenible de les banderes!); un paralític en una cadira de rodes, amb la bandera del Barça; un vellet, també en cadira de rodes, amb barret texà i crocs blancs als peus; nens jugant; nenes venent al mercat...

Fer de turista per Bilwi, a més de ser una missió impossible, és fer el ridícul. 

No obstant, us deixo un parell de fotos més, de les no compromeses.

                            

Carrers

Els que em demaneu fotos dels carrers amb cotxes i poques voreres, aqui les teniu. I no estan fetes a l'hora de màxim trànsit que és entre les 3 i  les 4 de la tarda. Per què? Imagino que és quan surten tots els nois i noies de les escoles, però no n'estic segura. Ho preguntaré.

Aquí sota teniu una botiga de motos al mateix carrer de moltes de les botigues que he posat a l'entrada anterior.

Per acabar, una foto de noies sortint de l'escola. Com veieu, la seva relació  amb els mòbils és la mateixa de tots els adolescents a tot arreu.
El que em té el cor robat és el blanc immaculat de les seves bruses i dels seus mitjons. Jo no sé com s'ho fan les dones aquí: renten a mà i els colors blancs són sempre radiants i miraculosament lluminosos.

Avui he fet la xerrada a la Facultad de Sociologia. No sé com me n'he sortit. Demà us explico. 

Seguiu comentant, que m'anima a escriure!

Botigues

A mi em sembla que Bilwi ha passat al segle XXI sense a penes passar pel XX.

Està ple de cotxes i molts carrers no ténen voreres. Fins fa poc, com que no hi havia cotxes, no se'n necessitaven i la gent circulava pel mig dels carrers. Ara és del tot impossibble i com que les escasses voreres que hi ha són estretes o estan malmeses, anar per un dels dos carres principals és un patiment. No sé com no hi ha més accidents.

Una altra cosa que em crida l'atenció és la gran quantitat de botigues i botiguetes que hi ha. A les parades del mercat de sempre, que s'han doblat d'uns any ençà, s'hi afegeixen els centenars de botigues que venen tot tipus d'objectes, des de els més senzills -fil i agulla per cosir-  al més moders -càmeres fotogràfiques, liquadores, aigüeres, recanvis, bicletes, texans, vestits de festa, televisors, planxes pel cabell, motos, maletes, motxilles, menjadors, ordinadors, matalassos, xancletes, crocs (gran èxit!), mòbils...

                           

                       

  

 

Tota la ciutat és com un gegantesc Corte Inglés, i, com al Corte Inglés ara, em fa la impressió que hi ha molta més oferta que demanda. 

Només he vist un lloc on venien llibres: Libreria "EL SABER", Aqui sota la teniu.