Botigues

A mi em sembla que Bilwi ha passat al segle XXI sense a penes passar pel XX.

Està ple de cotxes i molts carrers no ténen voreres. Fins fa poc, com que no hi havia cotxes, no se'n necessitaven i la gent circulava pel mig dels carrers. Ara és del tot impossibble i com que les escasses voreres que hi ha són estretes o estan malmeses, anar per un dels dos carres principals és un patiment. No sé com no hi ha més accidents.

Una altra cosa que em crida l'atenció és la gran quantitat de botigues i botiguetes que hi ha. A les parades del mercat de sempre, que s'han doblat d'uns any ençà, s'hi afegeixen els centenars de botigues que venen tot tipus d'objectes, des de els més senzills -fil i agulla per cosir-  al més moders -càmeres fotogràfiques, liquadores, aigüeres, recanvis, bicletes, texans, vestits de festa, televisors, planxes pel cabell, motos, maletes, motxilles, menjadors, ordinadors, matalassos, xancletes, crocs (gran èxit!), mòbils...

                           

                       

  

 

Tota la ciutat és com un gegantesc Corte Inglés, i, com al Corte Inglés ara, em fa la impressió que hi ha molta més oferta que demanda. 

Només he vist un lloc on venien llibres: Libreria "EL SABER", Aqui sota la teniu.

Palmeres

'''

Ja us he dit que m'enamoren las palmeres d'aquest lloc.

Aquí sota en teniu una colecció.
PALMERES DE BILWI

Espero que les pogueu veure bé.
Enteneu el meu enamorament?

Metàfora

La Jenny i jo hem anat a  la URACCAN, la Universidad de las Regiones Autónomas de la Costa caribe Nicaragüense. Ens esperaba en Fidel, que treballa allà i m'ha fet una visita completa, a més de presentar-me  a les autoritats i als seus col·legues. M'han demanat que dilluns vagi a parlar als estudiants de sociologia sobre les autonomies a España i també sobre la meva experiència a l'Equador. Mare meva! quin popurri! i no sé com me'n sortiré amb el tema de les autonomies!

  

La Univesitat m'ha sorprès agradablement. És a 7km de Bilwi, en plena natura. Té un miler d'alumnes. En el link trobareu les carreres que s'hi poden fer. El campus es senzill i polidíssim. A tot arreu es veu ambient de treball i tranquil·litat. 

La metàfora: aquesta Universitat s'ha aixecat en terrenys i instal·lacions d'una antiga base militar de la qual en queden algunes restes.

Abans de tornar a l'hotel, una curta passejada pel port, just abans de la posta de sol. El cel i el aigua eren d'un gris platejat.

Un paisatge metàl·lic, d'inquietant  harmonia. 

Apunts

Ha fet moltissima calor, i molt humida. A les 10 del matí ja estava xopa.

El valor del Córdoba. 24 Córdobas= 1 $.

Un trajecte curt en taxi costa 20 Córdobas. Un de més llarg, 30.

Un dinar o un sopar en un restaurant (1 plat i 1 beguda) costa 215 Córdobas

Un mestre que comença cobra 2.000 córdobas al mes (uns 83$, i no arriba a 80€)

Un mestre que porti molt de temps i treballi a dos llocs pot cobrar 5.500 córdobas.

Seguiré investigant preus.

He vist la classe de la Jenny: 50 nens i nenes de 11 anys. No he fet fotos de la impressió que he tingut. Dilluns hi aniré a explicar-los coses de Barcelona.

La Jenny m'ha aconmpanyat a les escoles a dur les cartes dels mestres de Vilafranca. Dilluns passaré  a buscar les respostes. No em deixa sola ni un moment: diu que quan va ser a Barcelona jo em vaig ocupar d'ella i ara vol fer el mateix. Xerrem moltíssim. Té una història increïble.

Les palmeres d'aquesta ciutat, m'enamoren.

Bilwi

Avui he arribat a Bilwi (Puerto Cabezas)*  després d'una hora de vol des de Managua.

Només he fet  una petita volta per la ciutat i ja he constatat que em sembla que segueix essent la mateixa: respecte a l'última vegada que vaig estar aquí. Hi ha molts més cotxes i moltissimes més botigues i comerços, també més hotels, hospedatges i restaurants, però m'ha semblat que Puerto segueix  fidel a la seva essència: xafogosa, humida, fangosa, desordenada, dispersa, sorprenent, dura i sensual a parts iguals.

La Jenny m'ha vingut a buscar a l'aeroport i no hem parat de xerrar i d'explicar-nos les vides, i , ella, a més de la seva, la vida i les vides de Puerto. Demà al matí també serà amb mi i crec que veuré en Fidel.
Em sento com a casa.

Us deixo un petit àlbum amb les fotos que he fet aquesta tarda perquè us feu una idea de com és aquesta ciutat.


*Bilwi és el nom indígena (mayangna)de Puerto Cabezas.
Bilwi a la Viquipèdia
Associació d'amics de Puerto Cabezas

M'agrada, no m'agrada

Managua és una ciutat que té més de dos milions d'habitants. Es molt extensa i no té un centre històric, un nucli antic, com ténen moltes altres ciutats perquè va ser destruïda per dos terretrèmols (1931 i 1972). Sobre els terrenys devastats no s'ha tornat a cosntruir, per falta de seguretat, ja que sota hii ha moltes falles. Aquesta circumstància li dóna una apariència especial, ja que el centre, generalent més poblat a moltes ciutats, a Managua és ple d'espais buits.
Salman Rusdhie, en el  llibre "La sonrisa del jaguar" defineix Managua com una ciutat "que vetlla el seu propi cadàver", Esclar que el llibre es del 1986, escrit en plena Revolució Sandinista, i quan al país encara hi havia guerra i boicot dels EEUU. Jo vaig veure aquesta Managua. Ara el cadàver s'està transformant en parcs públics. No en totes, però sí en algunes parts, encara segueix tenint aspecte de mort, més arreglat, però mort.

No he pugut passejar ni anar al meu aire per Managua. Els de l'AEPFCA no han volgut de cap manera que em desplacés sola ni a peu o en bus. La meva retrobada amb Managua ha estat com darrere d'un vidre. No m'he pogut barrejar amb la gent, badar i perdre'm pels carrers. M'ha semblat que la ciutat està molt renovada però que encara conviu amb molts aspectes dels dels anys de la guerra i de la precarietat.
Espero poder passejar-hi quan torni de Bilwi.

Resumint:
.
Coses que no m'agraden de Managua: 
El tràfic colossal i atapeït
La brutícia (plàstics, plàsticsi plàstics) que encara es veu per molts llocs.
La manca de seguretat i els assalts que tothom diu que són freqüents.

Coses que m'agraden:

Les parts renovades, pintades (no ténen cap mania amb els colors, el resultat és alegre)
El parc públic que s'ha construit en el solar abandonat (tants anys!) que es va esfondrar amb el terretrèmol del 72.
El gallopinto per esmorzar
Els sucs de fruita
El Malecón arreglat
La gent de l'AEPCFA, lluitadors contra l'analfabetisme.
L'Orlando Pineda: un líder indiscutible dels que ja no queden.

     

Coses que m'han sorprès:
De moment, només una: els eslògans de la campanya electoral del Daniel Ortega. És massa! Jutgeu vosaltres mateixos:

Demà marxo a Puerto, el meu estimat Bilwi.! Quines ganes!

Espero no haver estat massa prolixa.
Feu-me comentaris, que m'agraden!

Managua, primera nit

La tortuga ha arribat a Managua de nit, després d'un viatge que se li ha fet una mica pesat.

No ha pugut veure gairebé res de la ciutat: un immens camp de llumetes des de l'aire, publicitats potents a l'aeroport, tot molt més endreçat que anys enrere.

Això sí, la tortuga ha  recuperat l'olor i la humitat que li són tan familiars.  

L'Orlando Pineda i l'Evelyn, de la AEPFCA l'han acompanyat a l'hotel i s'ha sentit asquerosament pija. I això que l'hotel no és res de l'altre món. Ara s'està barallant amb la connexió que és la raó per la que l'ha triat (l'hotel)  i és fluixa o no va.

Anota mentalment que us ha d'explicar qui és l'Orlando i què fa l'AEPFCA.

La tortuga no sap què espera d'aquest viatge. En principi: veure, reveure, parlar, pensar.Retrobar què queda d'allò que va conéixer. No vol quedar-se amb records del passat, al contrari, als records, hi voldria  sumar l'actualitat.

Demà anirà a l'AEPCA a deixar els devedés i a parlar amb ells i després a la Costeña a buscar bitllet per anar a Bilwi, això si no ha de tornar a corre cuita a Barcelona per problemes familiars.

I ara se'n va a dormir. Demà seguirà.