Bilwi

Avui he arribat a Bilwi (Puerto Cabezas)*  després d'una hora de vol des de Managua.

Només he fet  una petita volta per la ciutat i ja he constatat que em sembla que segueix essent la mateixa: respecte a l'última vegada que vaig estar aquí. Hi ha molts més cotxes i moltissimes més botigues i comerços, també més hotels, hospedatges i restaurants, però m'ha semblat que Puerto segueix  fidel a la seva essència: xafogosa, humida, fangosa, desordenada, dispersa, sorprenent, dura i sensual a parts iguals.

La Jenny m'ha vingut a buscar a l'aeroport i no hem parat de xerrar i d'explicar-nos les vides, i , ella, a més de la seva, la vida i les vides de Puerto. Demà al matí també serà amb mi i crec que veuré en Fidel.
Em sento com a casa.

Us deixo un petit àlbum amb les fotos que he fet aquesta tarda perquè us feu una idea de com és aquesta ciutat.


*Bilwi és el nom indígena (mayangna)de Puerto Cabezas.
Bilwi a la Viquipèdia
Associació d'amics de Puerto Cabezas

M'agrada, no m'agrada

Managua és una ciutat que té més de dos milions d'habitants. Es molt extensa i no té un centre històric, un nucli antic, com ténen moltes altres ciutats perquè va ser destruïda per dos terretrèmols (1931 i 1972). Sobre els terrenys devastats no s'ha tornat a cosntruir, per falta de seguretat, ja que sota hii ha moltes falles. Aquesta circumstància li dóna una apariència especial, ja que el centre, generalent més poblat a moltes ciutats, a Managua és ple d'espais buits.
Salman Rusdhie, en el  llibre "La sonrisa del jaguar" defineix Managua com una ciutat "que vetlla el seu propi cadàver", Esclar que el llibre es del 1986, escrit en plena Revolució Sandinista, i quan al país encara hi havia guerra i boicot dels EEUU. Jo vaig veure aquesta Managua. Ara el cadàver s'està transformant en parcs públics. No en totes, però sí en algunes parts, encara segueix tenint aspecte de mort, més arreglat, però mort.

No he pugut passejar ni anar al meu aire per Managua. Els de l'AEPFCA no han volgut de cap manera que em desplacés sola ni a peu o en bus. La meva retrobada amb Managua ha estat com darrere d'un vidre. No m'he pogut barrejar amb la gent, badar i perdre'm pels carrers. M'ha semblat que la ciutat està molt renovada però que encara conviu amb molts aspectes dels dels anys de la guerra i de la precarietat.
Espero poder passejar-hi quan torni de Bilwi.

Resumint:
.
Coses que no m'agraden de Managua: 
El tràfic colossal i atapeït
La brutícia (plàstics, plàsticsi plàstics) que encara es veu per molts llocs.
La manca de seguretat i els assalts que tothom diu que són freqüents.

Coses que m'agraden:

Les parts renovades, pintades (no ténen cap mania amb els colors, el resultat és alegre)
El parc públic que s'ha construit en el solar abandonat (tants anys!) que es va esfondrar amb el terretrèmol del 72.
El gallopinto per esmorzar
Els sucs de fruita
El Malecón arreglat
La gent de l'AEPCFA, lluitadors contra l'analfabetisme.
L'Orlando Pineda: un líder indiscutible dels que ja no queden.

     

Coses que m'han sorprès:
De moment, només una: els eslògans de la campanya electoral del Daniel Ortega. És massa! Jutgeu vosaltres mateixos:

Demà marxo a Puerto, el meu estimat Bilwi.! Quines ganes!

Espero no haver estat massa prolixa.
Feu-me comentaris, que m'agraden!

Managua, primera nit

La tortuga ha arribat a Managua de nit, després d'un viatge que se li ha fet una mica pesat.

No ha pugut veure gairebé res de la ciutat: un immens camp de llumetes des de l'aire, publicitats potents a l'aeroport, tot molt més endreçat que anys enrere.

Això sí, la tortuga ha  recuperat l'olor i la humitat que li són tan familiars.  

L'Orlando Pineda i l'Evelyn, de la AEPFCA l'han acompanyat a l'hotel i s'ha sentit asquerosament pija. I això que l'hotel no és res de l'altre món. Ara s'està barallant amb la connexió que és la raó per la que l'ha triat (l'hotel)  i és fluixa o no va.

Anota mentalment que us ha d'explicar qui és l'Orlando i què fa l'AEPFCA.

La tortuga no sap què espera d'aquest viatge. En principi: veure, reveure, parlar, pensar.Retrobar què queda d'allò que va conéixer. No vol quedar-se amb records del passat, al contrari, als records, hi voldria  sumar l'actualitat.

Demà anirà a l'AEPCA a deixar els devedés i a parlar amb ells i després a la Costeña a buscar bitllet per anar a Bilwi, això si no ha de tornar a corre cuita a Barcelona per problemes familiars.

I ara se'n va a dormir. Demà seguirà.

Viatge pel riu

Vaig fer moltes fotografies durant el viatge pel riu Cayapas, des de Borbón a Santa María de los Chachis, a l'anada i uns quants dies després, a la tornada, passant per la comunitat de Santa Rosa. Tot el que veia i fotografiava era molt exuberant i magnífic però no podia pujar ni una foto a Internet per compartir-ho amb vosaltres perquè allà a Santa Maria treien el llum a cada moment i la poca connexió que hi havia era del tot insuficient. 

Ara, amb calma, les he ordenat i  he fet aquest vídeo. Així us podeu fer una idea de com va ser el viatge fluvial riu amunt i riu avall. Tabé hi he inclós uns mapes, i algunes, porques, fotografies del curs amb professors, de la festa de despedida i de les escoles que vaig visitar.

Li he posat la música del vallenato "Dansa d'amor" de La Troba Kung Fú perquè que és una cançó que m'agrada molt i perquè en aquelles terres, properes a la frontera amb Colòmbia, era el tipus de música que s'escoltava i que els agradava.

Al vídeo hi faltaria la xafogor engaxosa, la pluja constant, la humitat espessa i el zumzeig dels mosquits.

Espero que us agradi 

Links relacionats en aquest blog

Des de Santa maría de los chachis

Pluja, pluja i pluja

El riu Cayapas

La baldufa shiwiar

Aquesta baldufa és un joc tradicional shiwiar. Vaig fotografiar-la i filmar-la el dia que vaig visitar la comunitat de Chuintza. Amb les fotos i els vídeos que vaig fer he fet un muntatge (estic aprenent a fer vídeos) i el penjo aquí. 

Em va sorprendre el nen aquest que juga sol. Ja ho explicaré en una altra entrada.

Aterratge

Tortuga de terra..

Material didàctic de l'escola de Tonenpade (Waorani). 

La tortuga ja ha aterrat entre els seus. Està contenta perquè els ha trobat a tots molt bé. 

Ara s'està adaptant a la selva catalana: crisi, pèsimes notícies econòmiques, retallades, cançons enfadoses dels que manen, discursos buits, eufemismes, mentides, rodes de molí.

Prefereix la selva, de veritat.

La tortuga pensa que té ganes d'explicar coses que encara guarda a la seva memòria, coses que l'han interessat, impactat, emocionat, sorprès... 

Segurà escrivint aquest blog de la seva ruta fins que ja no li quedi res per compartir amb vosaltres.

Comença el camí de tornada

La tortuga ja ha carregat tot el seu equipatge al cotxe i s'està despedint dels companys. Dintre d'uns minuts marxarà de Puyo i en cinc o sis hores arribarà a Quito. Demà a la tarda agafarà l'avió que la retornarà a Barcelona. 

Mentre espera que li donin els últims papers i documents que ha de portar, us explica que a la comunitat Waorani va trobar aquesta cosina seva dibuixada pels nens a una de les parets de l'escola. Es diu Pake, que és le nom de les tortugues d'aigua en llengua wao. Li va dir Pakita, i es van fer amigues.

La tortuga té moltes ganes d'explicar-vos coses dels "wao" o waoranis i no té temps.

Potser aquesta nit.

Perquè aneu fent boca, aquí teniu un enllaç que explica qui són i com són els homes i els dones d'aquesta nacionalitat.