Managua, primera nit

La tortuga ha arribat a Managua de nit, després d'un viatge que se li ha fet una mica pesat.

No ha pugut veure gairebé res de la ciutat: un immens camp de llumetes des de l'aire, publicitats potents a l'aeroport, tot molt més endreçat que anys enrere.

Això sí, la tortuga ha  recuperat l'olor i la humitat que li són tan familiars.  

L'Orlando Pineda i l'Evelyn, de la AEPFCA l'han acompanyat a l'hotel i s'ha sentit asquerosament pija. I això que l'hotel no és res de l'altre món. Ara s'està barallant amb la connexió que és la raó per la que l'ha triat (l'hotel)  i és fluixa o no va.

Anota mentalment que us ha d'explicar qui és l'Orlando i què fa l'AEPFCA.

La tortuga no sap què espera d'aquest viatge. En principi: veure, reveure, parlar, pensar.Retrobar què queda d'allò que va conéixer. No vol quedar-se amb records del passat, al contrari, als records, hi voldria  sumar l'actualitat.

Demà anirà a l'AEPCA a deixar els devedés i a parlar amb ells i després a la Costeña a buscar bitllet per anar a Bilwi, això si no ha de tornar a corre cuita a Barcelona per problemes familiars.

I ara se'n va a dormir. Demà seguirà.

Viatge pel riu

Vaig fer moltes fotografies durant el viatge pel riu Cayapas, des de Borbón a Santa María de los Chachis, a l'anada i uns quants dies després, a la tornada, passant per la comunitat de Santa Rosa. Tot el que veia i fotografiava era molt exuberant i magnífic però no podia pujar ni una foto a Internet per compartir-ho amb vosaltres perquè allà a Santa Maria treien el llum a cada moment i la poca connexió que hi havia era del tot insuficient. 

Ara, amb calma, les he ordenat i  he fet aquest vídeo. Així us podeu fer una idea de com va ser el viatge fluvial riu amunt i riu avall. Tabé hi he inclós uns mapes, i algunes, porques, fotografies del curs amb professors, de la festa de despedida i de les escoles que vaig visitar.

Li he posat la música del vallenato "Dansa d'amor" de La Troba Kung Fú perquè que és una cançó que m'agrada molt i perquè en aquelles terres, properes a la frontera amb Colòmbia, era el tipus de música que s'escoltava i que els agradava.

Al vídeo hi faltaria la xafogor engaxosa, la pluja constant, la humitat espessa i el zumzeig dels mosquits.

Espero que us agradi 

Links relacionats en aquest blog

Des de Santa maría de los chachis

Pluja, pluja i pluja

El riu Cayapas

La baldufa shiwiar

Aquesta baldufa és un joc tradicional shiwiar. Vaig fotografiar-la i filmar-la el dia que vaig visitar la comunitat de Chuintza. Amb les fotos i els vídeos que vaig fer he fet un muntatge (estic aprenent a fer vídeos) i el penjo aquí. 

Em va sorprendre el nen aquest que juga sol. Ja ho explicaré en una altra entrada.

Aterratge

Tortuga de terra..

Material didàctic de l'escola de Tonenpade (Waorani). 

La tortuga ja ha aterrat entre els seus. Està contenta perquè els ha trobat a tots molt bé. 

Ara s'està adaptant a la selva catalana: crisi, pèsimes notícies econòmiques, retallades, cançons enfadoses dels que manen, discursos buits, eufemismes, mentides, rodes de molí.

Prefereix la selva, de veritat.

La tortuga pensa que té ganes d'explicar coses que encara guarda a la seva memòria, coses que l'han interessat, impactat, emocionat, sorprès... 

Segurà escrivint aquest blog de la seva ruta fins que ja no li quedi res per compartir amb vosaltres.

Comença el camí de tornada

La tortuga ja ha carregat tot el seu equipatge al cotxe i s'està despedint dels companys. Dintre d'uns minuts marxarà de Puyo i en cinc o sis hores arribarà a Quito. Demà a la tarda agafarà l'avió que la retornarà a Barcelona. 

Mentre espera que li donin els últims papers i documents que ha de portar, us explica que a la comunitat Waorani va trobar aquesta cosina seva dibuixada pels nens a una de les parets de l'escola. Es diu Pake, que és le nom de les tortugues d'aigua en llengua wao. Li va dir Pakita, i es van fer amigues.

La tortuga té moltes ganes d'explicar-vos coses dels "wao" o waoranis i no té temps.

Potser aquesta nit.

Perquè aneu fent boca, aquí teniu un enllaç que explica qui són i com són els homes i els dones d'aquesta nacionalitat.

Dia històric

El 9 de maig va ser un dia històric per a la  comunitat waorani de Toñampade: es va inaugurar la primera connexió a internet i jo vaig tenir el privilegi de compartir amb ells aquest fet tan senyalat.
L'accès a internet, via satel·lit,  s'ha instal·lat al local de l'anomenat Centro de Desarrollo Curricular (CDC) que és on els estudiants waoranis vinguts d'arreu del seu vast territori reben periòdicament les classes presencials de la Licenciatura en Educación Bilingüe.  Uns panells solars n'asseguren l'energia.

Toñampare està a 30 minuts d'avioneta des de Puyo. Vaig viatjar-hi amb el Director del Projecte, l'enginyer de la companyia que instal·lava internet, el director de l'Ensenyament Bilingüe dels waoranis i el vicepresident de la seva organització (l'Oriol Pujol dels waoranis, vaja). Era una avioneta de cinc places. El viatge sobrevolant la selva, exaltant i monòton a parts iguals.
Arribats a la comunitat, reunió de tothom a una mena de poliesportiu i discursos (el meu inclós), chicha, pintar-nos la cara i regals de collarets, polseres i per a mi, a més, arracades.

 Finalment, balls de nens, nenes, 

i de nois i noies. Tots separats. 

Després, mentre els homes anaven amb l'enginyer a veure com funcionava internet, jo vaig estar visitant tres classes de l'escola bilingüe i xerrant amb els nens, les nenes i també amb els mestres sobre la seva feina. Molt interessant!

  

Vam dinar un enorme bagre que havien pescat mentre esperaven que arribéssim amb l'avió i havent dinar, vaig anar amb els homes (no hi havia cap dona) a provar si funcionava la instal·lació. Vam connectar-nos amb els ordinadors i vam poder enviar emails.

Aleshores es va fer la inauguració oficial, amb discursos.

A dos quarts de cinc de la tarda ens va venir a buscar l'avió i vam tornar a Puyo.

Per a la comunitat ha començat una nova etapa. Estan connectats amb tot el món de forma continuada. Tenen una eina poderosa que, com tot, té un doble vessant i pot ser beneficiosa o nociva. Una contradicció més de les moltes que estan intentant resoldre o amb les que estan intentant conviure en equlibri.

Identitat

Una cosa que m'ha sorprès aquí, als "territorios de les nacionalidades ancestrales" (ho diuen així), és la identificació de la vestimenta amb la identitat. Generalment, el vestit que els representa se'l posen, homes i dones, en ocasions de festa, com aquest shuar (crec que és shuar) que s'estava fent una foto oficial perquè són les festes de Puyo i, pel penjoll que duia al coll,  sembla que és una autoritat o un convidat important.  O sigui que per a molts,  abillar-se amb els elements de la seva nacionalitat,  ve a ser -vist des dels nostres paràmetres europeus- una cosa així com per als escocesos posar-se la faldilla, que els identifica i és alhora el seu trajo de cerimònia.  

Però molts, molts kichwas, a diferència de les altres nacionalitats, van sempre vestits amb la seva indumentària. Aquesta és la professora Delia (la de que em va fer i vendre una polsereta en un taller), és kichwa del sud del país, del grup dels anomenats saraguros.  Cada dia venia al taller vestida com una princesa. Com que vam xerrar molt, em vaig atrevir a preguntar-li si sempre anava vestida així. Em va dir que si. Que els saraguros sempre van així, que és la seva identitat;  que a més, és una vestimenta que els protegeix del sol (el barret),  del fred i del vent (mànigues llargues, faldilla llarga i gruixuda). La seva identificació amb la forma de vestir em va recordar les dones musulmanes  que es posen el vel per reivindicar la seva identitat. Però la Delia, en cap moment, no em va parlar de déu ni de mandat religiós. Només de identitat i de funcionalitat.

La vestimenta és un tema que apareix a molts debats. En el taller de Santa Maria un professor Chachi es queixava de que les joves ja no volien vestir-se amb la túnica tradicional; ell sempre hi anava vestit.
Jo callo i escolto, no goso dir-los que em sembla que és una batalla perduda i que crec que és un tema secundari.  

No recordo en quin taller,  els professors em van preguntar quina era la vestimenta característica dels catalans. 

- Cap d'especial, vaig dir-los.

- Aleshores, com podeu mostrar la vostra identitat?

- La nostra identitat és la nostra llengua.

- La llengua? Només la llengua?
- Si, la nostra llengua és el nostre vestit, les nostres pintures, els nostres collarets i polseres, el nostre ornament.

No ho entenien. Els semblava poc com a tret d'identitat.

Si sabessin el que ens costa conservar-lo i lluir-lo!