Aquest dissabte ha estat dia de festa. M'he llevat una mica tard, he esmorzat amb parsimònia i he sortit a caminar per Puyo disposada a fer, per fi, de turista.
He començat pujant a un mirador per veure la ciutat i els seus voltants. Feia un dia preciós. Hi havia núvols, sempre n'hi ha, però brillava el sol.
Vista des de dalt, Puyo és una ciutat anodína; el que té de maco és que està rodejada per la natura espessa de la selva que comença on la ciutat acaba.
Després, he anat a peu al centre. Resulta que la ciutat està en festes, cel·lebrant el 113 aniversari de la seva fundació i pels carrers hi havia molt de giro. Si des de dalt, Puyo, és insubstancial, vista des de baix, és horrorosa, desmanegada, un desgavell, perquè és una ciutat que creix sense cap control (oficialment té 37.000 habitants), amb una arquitectura que no té cap interès i que és totalment anàrquica.
Puyo és un poti-poti, que de tant lleig, té gràcia.
He passejat mirant les botigues d'artesanies, mercats, paradetes d'alimentació... també he agafat un autobús.
I quan m'he cansat de la ciutat me n'he anat a casa de la Gemma, seguint un passeig de dos quilòmetres al costat del riu. És un passeig com els que voregen el Llobregat o el Congost, on la gent fa footing, corre, fa barbacoes, neda, passeja, però amb una natura molt més generosa. Per anar a casa de la Gemma cal acabar el passeig i sortir a la carretera, fer uns 200 metres i d'allà, agafar un caminet i fer-ne uns altres 200.
Mira quina mala sort que quan he arribat a la carretera ha començat a caure un diluvi que m'ha deixat, malgrat el cangur que duia posat, xopa de cap a peus.
La Gemma m'ha hagut de deixar roba per canviar-me!
Abans que no es fes fosc he refet el camí a peu cap a l'hotel. Ja no plovia. La tarda s'anava apagant. El riu brillava entre les ombres de les plantes.
He arribat a l'hotel a les 18:30, just a l'hora que el sol desapareix completament.
Demà també tinc festa. Me'n vaig a caminar per la selva, per un parc nacional, amb un guia. Surto a les 6 del matí.
Com que són les fires, a la plaça del davant fa molta estona, que estan fent una festassa, malgrat la pluja que ha tornat a caure, violenta, amb cúmbies i balls de tota mena, a tot volum. I entre ball i ball, els crits: "¡Viva Puyo!" "¿Dónde está la gente alegre?" "¿Dónde está la gente del Barcelona?, el único ídolo que tiene el Ecuador"(Escric al mateix temps que escolto, no m'ho puc creure !!!) "Prepare a la novia, a la esposa, a la propia, que vamos a bailar"
I sona la cúmbia.
Sospito que aquesta nit no dormiré.
Disculpeu si m'enrotllo massa. Tinc moltes ganes d'explicar-vos tot allò que veig.
